Terminal sense sortida: atrapats a l’antic aeroport d’Atenes

Enviats especials a AtenesLa terminal internacional de l’antic aeroport d’Atenes, avui abandonat a la perifèria de la capital grega, s’ha convertit en un refugi per a centenars de persones que ho han hagut de deixar tot enrere. Famílies, moltes amb criatures petites, que no van trobar lloc al camp de refugiats habilitat per les autoritats a l’antic complex dels Jocs Olímpics del 2004 -una ciutat fantasma, poderós símbol del desastre grec, que acull més de 3.000 refugiats atrapats per les polítiques de fronteres tancades.

“El meu marit està malalt i els nens es passen la nit tossint: això no és vida”, diu la Hawaida, mare d’una nena de tres anys i un nen d’un any i mig. Fa nou mesos que viuen a la terminal abandonada, on cada família -la majoria, de l’Afganistan- intenta preservar una engruna d’intimitat darrere de mantes penjades de cordes que separen l’espai on conviuen. La Hawaida i els seus van fugir dels atacs dels talibans a la ciutat afganesa de Baglan i van trigar un any a recórrer el camí a través de l’Iran i Turquia. Van arribar a l’illa grega de Lesbos al febrer per trobar-se una Europa de portes tancades.

A primera hora del matí diversos grups d’homes s’afanyen a fer la neteja: freguen passadissos i lavabos. Tot està net i endreçat. L’esforç és evident i cap olor delata la presència de tanta gent en un lloc tancat. Un dels responsables de l’ordre és el Daoud Amini, un excomandant de l’exèrcit afganès que passeja per la terminal amb una caixa de productes de neteja enfundat en el seu uniforme militar. Amb 47 anys, diu que és l’afganès més gran del grup i tothom el respecta. Ell, amb tres homes més, apaivaga els conflictes quotidians i fa d’interlocutor amb el Consell Danès per als Refugiats, que s’ocupa de la distribució del menjar i de l’atenció mèdica.

Amini va arribar a Lesbos amb les seves dues dones i quatre fills petits. “Els talibans van matar el meu germà i tenia por que vinguessin a buscar-me”, explica mentre s’arremanga el pantaló per ensenyar la ferida d’una bala a la cama. Per portar la seva família a la seguretat d’Europa va haver de pagar 42.000 dòlars (uns 40.000 euros) als traficants. Nou mesos després se’ls han acabat tots els estalvis. “Aquí dormim i ens donen menjar, però no hi ha llet, ni farinetes per als més petits, i la fruita fresca és molt escassa. L’altre dia el meu fill em va demanar un gelat, vaig fer veure que sortia i quan me’l va reclamar en tornar li vaig dir que me n’havia oblidat. Són petits, no puc explicar-los què ens està passant”, lamenta. Es queixa que no li permetin treballar: “No hem vingut a demanar almoina, no volem que ens donin menjar per estar tot el dia dormint; no som uns ganduls”. Volia viatjar a Alemanya, però ara li va bé qualsevol país.

Amb l’hivern s’agreujaran els problemes de salut. A la terminal hi ha un metge, però els refugiats es queixen que no tenen medicines. “Si no et trobes bé, passi el que et passi, et donen això”, diu una dona amb un got de plàstic a la mà que conté un líquid transparent.“Podem anar l’hospital, però en sortim amb una recepta del metge per comprar una medicina que no podem pagar”, lamenta una altra.

Probablement el pitjor és que no es veu la llum al final del túnel: les hores passen a poc a poc, sense res a fer. Una refugiada fa classes només per als més petits, i els joves i els adults maten el temps com poden. Però no hi ha cap distracció: ni classes d’idiomes, ni televisió, ni wifi per contactar amb els que s’han quedat a casa o els que ja han arribat al seu destí. La Houmida Fakuri, que treballava en una fàbrica de terrossos de sucre, té la seva filla gran a Alemanya i viatja amb la filla petita i els seus néts. Van decidir marxar quan els talibans van matar el seu marit: “Només demano als governs d’Europa que ens deixin sortir d’aquí, que puguem portar els nens a un lloc on tinguin futur”.

Per als joves que han arribat sols les coses no són més fàcils. El Samiul·lah Barez, de 24 anys i també afganès, es va plantar davant dels seus pares després que un company de classe morís en un atemptat amb bomba dels talibans. “A casa no vivíem malament. El pare tenia terres i jo estudiava dret al matí i treballava en una sastreria a la tarda. Tenia la meva habitació, el meu portàtil, les meves coses. ¿Però de què em servia tot allò si m’havien de matar?” Els pares li van donar 5.000 euros per al viatge, que va fer amb un cosí de la mateixa edat. La policia iraniana el va detenir quatre vegades i quatre vegades el van fer tornar. Encara li queden marques al cos de cops i electroxocs. “Els talibans i l’Estat Islàmic ens maten, però el govern també ens mata en vida: he estudiat 16 anys i ara no puc tenir una feina”.

Després de trobar-se mesos atrapat a Grècia, va tornar a provar sort intentant arribar a Itàlia amagat als baixos d’un camió que el portaria en ferri des del port de Patres fins a Ancona o Bríndisi. Les dues vegades que ho va provar el va detenir la policia italiana. Havia pagat 1.000 euros als traficants, però ho podrà continuar intentant: “Fins i tot les màfies tenen lleis, i amb aquests diners pots provar-ho tants cops com calgui fins que ho aconsegueixis”. El noi permet que l’ARA publiqui les selfies que es va fer en el perillós viatge, però posa una sola condició: “No m’etiqueteu al Facebook, que no vull que la mare ho sàpiga. Li truco cada setmana i li dic que tot va bé, no vull que estigui trista”.

“Ens deixen morir de mica en mica”

El Samiul·lah està amoïnat per un amic que comença a relatar històries inconnexes: “Crec que s’està tornant boig, fa mesos que som aquí i no podem anar ni endavant ni endarrere. Estic molt agraït al poble grec pel que fa per nosaltres, però no entenc la política de la UE d’obrir les fronteres i després tancar-les i deixar-nos abandonats en tendes. Els afganesos, els iranians i els iraquians també som éssers humans”.

La vida a la terminal continua i cada dia és com l’anterior. Alguns es distreuen fent retrats que pengen a les parets de l’antic aeroport. Un dibuix mostra dues mans ensangonades amb filat espinós clavat i la paraula Afganistan. A prop hi ha una foto d’una nena desapareguda, una de les 10.000 criatures a qui, segons va alertar fa uns mesos la Interpol, les autoritats han perdut el rastre. La conclusió del comandant Amini és palmària: “Els talibans ens maten de cop, però Europa ens deixa morir de mica en mica”.