Teresa Ribera: “Tothom ja sap que el model de progrés del segle XX s’ha esgotat”

BarcelonaFa temps que Teresa Ribera és a la primera línia de la negociació climàtica. Durant els anys de Zapatero va ser secretària d’estat de Canvi Climàtic i ara dirigeix el principal think tank francès sobre la qüestió, l’IDDRI. En virtut d’aquest càrrec, Ribera forma part, com a assessora, de la delegació francesa (l’amfitriona) a la cimera que arrenca demà a París. A Barcelona va participar en el seminari Connectant actors pel desenvolupament sostenible en el context de l’agenda 2030 de l’ONU, al Recinte Modernista de Sant Pau.

Totes les qüestions decisives de l’acord encara s’han de decidir en els 15 dies de cimera. Ho veu possible?

A mitjans de novembre una reunió de ministres a París va estar treballant els aspectes més sensibles, com el principi d’equitat: la necessitat de diferenciar els països en funció de la seva contribució al problema i les seves capacitats. La reducció ha de ser més ràpida als països industrialitzats, i el desplegament tecnològic -almenys a les primeres etapes- ha d’anar a càrrec dels països industrialitzats.

A París el tema clau per als països pobres és, de fet, el finançament.

Sí, i aconseguir-lo és una primera fase important. Però els 100.000 milions promesos com a ajut són una gota a l’oceà de tots els diners que es mouen al dia al món. És a dir, que si s’aconsegueixen aquests diners però tota la resta d’inversions es fan en el sentit contrari, no faríem res.

Però els compromisos presentats pels estats encara són insuficients.

Tothom entén que transformar el model econòmic, financer i energètic no es pot aconseguir en una setmana. I tothom entén també que els primers compromisos estan fets amb por i molta cautela. I per tant cal un mecanisme que faci de pont entre el que s’ha proposat ara i el que cal fer per garantir que no passem dels 2 ºC.

Vol dir revisions cada 5 anys?

Sí, ja queda força clar que això s’ha d’incloure a l’acord. És un tema que generava problemes a delegacions com la Xina, i crec que al final s’ha superat. Però cal veure amb quin detall es defineixen aquestes revisions dels compromisos, i sobretot -el més important i que no sé com es resoldrà- quan s’ha de fer la primera revisió: potser abans del 2020?

Però qui controlarà el compliment d’aquests compromisos si la Xina s’oposa a un òrgan independent?

La Xina accepta, i això ja és un canvi, ser més transparent i informar de tot. El seu problema, i en això coincideix amb els EUA, és admetre la capacitat de la comunitat internacional per corregir el que fa. És un tema de cultura política. Però sovint ens oblidem que la Xina encara és un país en desenvolupament, també pel que fa a la fortalesa de les seves institucions i la capacitat de gestionar i computar tot el que fa. Per això els xinesos entenen que necessiten aprendre molt i que en això els podem ajudar.

Això és un gran canvi d’actitud respecte a Copenhaguen, oi?

Absolutament. Allà la Xina negava d’entrada que hagués de fer cap contribució. Ara han entès que per molt que estiguin en desenvolupament tenen una capacitat molt diferent de la dels països pobres i que la seva mida i dimensió els obliga a canviar de model. A més, la crítica i el prestigi internacional els importa. I també per raons estrictament egoistes, de pol·lució o estabilitat social, han de fer un canvi. En general tots els països en vies de desenvolupament han entès que cal una transformació en el model de desenvolupament, perquè encara que tots els països rics deixessin d’emetre, només amb el creixement d’emissions del G-77 seria impossible evitar els 2 ºC. Però com més dependents són les seves economies dels combustibles fòssils, més es resisteixen a canviar.

La transformació ha començat?

Crec que sí, molts sectors industrials aposten per l’energia neta i s’ha iniciat la desinversió en fòssils.

A Això ho canvia tot, Naomi Klein diu que cal una revolució.

Cal una revolució. Però pot ser gestionada de manera incloent i solidària o amb inestabilitat a gran escala. Jo prefereixo el primer cas, perquè en el caos sempre hi acaben perdent els més febles. No està en qüestió si es produeix el canvi o no. Tothom sap que les premisses de progrés dels segles XIX i XX s’han esgotat. El que ens juguem a París és si es lidera aquest canvi de manera solidària i ordenada o si el deixem en el caos.