Els talibans marquen amb pintura les cases de dones activistes

BarcelonaFreshteh Rafat enumera el seu currículum per telèfon. Ho fa com si recités una lliçó apresa, de tantes vegades que l'ha repetit. Va estudiar periodisme i comunicació de masses a la Universitat d'Herat, la ciutat de l'oest de l'Afganistan que fins fa quatre dies es considerava el centre econòmic del país. Va treballar per al diari Asht-e-sob, que és el més progressista de l'Afganistan, va col·laborar amb una infinitat d'associacions de dones i fins i tot va ser una de les impulsores de la campanya Where is my name [On és el meu nom], que es va fer viral a les xarxes socials per exigir que el nom de les dones figuri en algun lloc a l'Afganistan. Fins fa dos anys el nom de la mare ni tan sols apareixia a les partides de naixement dels fills. Només el del pare.

Sí, sens dubte, la seva és una cara coneguda a l'Afganistan. I més encara tenint en compte que és germana d’Azita Rafat, que va ser diputada al Parlament afganès per la província de Badghis, on les tropes espanyoles van estar desplegades durant set anys a l’oest de l’Afganistan. De fet, la seva família és originària d'allà. Ara la Freshteh té 29 anys i diu que ha dedicat tota la seva vida a formar-se. A Badghis fins i tot s'apuntava als cursos que impartien els militars espanyols, ja fossin d'anglès, castellà o informàtica.

Pintura negra

Dilluns va aparèixer a la façana de casa seva a Herat una petita marca de pintura negra, a la qual inicialment no va donar gaire importància. Però és que a una col·lega seva que també ha estat molt activa en la defensa dels drets de les dones li va passar el mateix: casa seva també va despertar marcada amb pintura. I també a una altra, i a una altra... ¿Pretenen assenyalar-les? Els talibans controlen Herat des de dijous passat, i des de llavors els seus milicians estan per tot arreu.

 "Que com em sento? Doncs tinc por", contesta la Freshteh, que no pot evitar que se li entretalli la veu al telèfon. "Volia denunciar a les xarxes socials tot el que està passant, informar, però és que no tinc forces ni per això. M'és impossible concentrar-me", lamenta. No li entra al cap que l'Afganistan caigui en l'abisme d'un dia per l'altre i la comunitat internacional no faci res per evitar-ho.

"La comunitat internacional va ajudar la Malala", recorda, referint-se a la jove pakistanesa que va ser tirotejada pels talibans el 2012 per haver anat a l'escola. Aquell atac va generar una onada de solidaritat a tot el món i un clam generalitzat a favor del dret de l'educació de les dones. Dos anys després, Malala Yousafzai –aquest és el seu nom complet– va ser guardonada amb el premi Nobel de la pau. "A l'Afganistan també hi ha milers de Malales. Per què a nosaltres no ens teniu en compte?"

La Freshteh diu que la situació no és comparable a quan els talibans van arribar al poder el 1996. Aleshores l'Afganistan era un país arrasat per la guerra, aïllat de l'exterior i la majoria de la població era analfabeta. "Nosaltres hem estudiat i tenim accés a les noves tecnologies". És a dir, els van donar ales i ara pretenen tallar-les-hi. "Si els estrangers no poden fer res per nosaltres aquí, que se'ns emportin".

Últimament la Freshteh treballava en una casa d'acollida per a dones maltractades gestionada per l'ONG afganesa Voice of Women Organization amb fons dels Estats Units. Però la casa d'acollida va haver de tancar fa cinc mesos perquè l’organització va rebre cartes d'amenaça dels talibans tan bon punt els milicians van començar a guanyar territori i a estrènyer el seu setge al voltant d'Herat.

Cases d'acollida

Els talibans consideren que les cases d'acollida són llocs de perdició perquè hi viuen dones soles, sense la companyia d'un home. El pitjor és que molts afganesos també pensen el mateix: durant els vint anys de presència internacional al país, s'ha debatut en diverses ocasions al Parlament afganès la necessitat de clausurar les cases d'acollida. Precisament per això, perquè allà les dones viuen sense la supervisió d'un home. Durant les dues últimes dècades, totes les cases d'acollida del país han sigut gestionades per ONGs –mai pel govern– i finançades amb fons estrangers.

Després del tancament de la casa d'acollida a Herat, les dones que hi estaven allotjades van ser traslladades a un centre de Kabul. La Freshteh no sap dir què se'n deu haver fet; només sap que ella també haurà de marxar. Com tants d'altres, aspira a sortir del país, a pujar a un dels avions d'evacuació.