Susan George: “L’austeritat no funciona ni pot funcionar”

El seu aspecte fràgil es contradiu amb la contundència de les seves paraules. Susan George (Ohio, 1934) pensa seguir despullant les vergonyes de les grans corporacions i els governs. Escriptora, filòsofa i politòloga nord-americana, viu a París des del 1954. Ha passat per Greenpeace i Attac i ara ha tornat a l’activisme polític amb un nou partit anomenat Nouvelle Donné. Va ser ahir a Barcelona per conversar amb Mònica Terribas dins del cicle D.O. Europa, emmarcat en els actes del Tricentenari.

Ha vingut a parlar de la identitat europea: per a una nord-americana que ha viscut més a França que als EUA què vol dir ser europeu?

Jo em sento europea: és el que vull ser i és casa meva. Visc al lloc que, amb els Estats Units, és el bressol de la Il·lustració, de grans pensadors. I crec que el sistema europeu podria haver sigut una mena de far, un model a seguir per al món. Per descomptat també hem fet coses horribles, com la Shoah, el colonialisme, dues grans guerres, dictadures... No dic que Europa sigui perfecta. Dic que teníem (en passat) l’oportunitat de ser el millor lloc del món, i els polítics ho estan espatllant.

Quina és la seva recepta?

Vivim en un moment en què no hi ha receptes. Però la primera recepta és aturar les coses horribles que estan passant: acabar amb l’austeritat, reduir les desigualtats, millorar la relació entre la gent, ampliar els serveis públics... Ara estic centrada en l’Acord de Lliure Comerç entre Europa i els Estats Units: si s’aprova, serà un gran pas enrere. Una invasió de coses que no volem: transgènics, anul·lació de normatives progressives.

De què va aquesta crisi? Què ens està passant?

No crec en una conspiració, però sí en una convergència d’interessos de les elits, el que jo anomeno la classe de Davos, que han decidit que una bona crisi és una cosa que poden utilitzar per fer retrocedir, i probablement destruir, tot el que la gent ha guanyat democràticament en els últims 60 o 70 anys. Si agafem, per exemple, l’austeritat, podem trobar tota mena d’estudis econòmics que proven que aquesta política no funciona, ni pot funcionar. I la continuen imposant. Podem tenir dues explicacions: o són estúpids o saben molt bé què estan fent. Han decidit que tot vagi a parar a mans de l’1% i que la resta callarem.

Vostè va escriure un llibre amb el títol La seva crisi, les nostres solucions (2010), en què defensava que s’establissin controls sobre el mercat financer. No era una utopia?

Vaig ser ingènua. Pensava que sortiríem de la crisi d’una altra manera. No m’imaginava que podrien continuar amb més desregulació, més liberalisme, acumulant més riquesa. Vaig escriure el segon Informe Lugano per a la classe de Davos: els deia “ja ho teniu tot, heu aconseguit tot el que volíeu”. Aquest neoliberalisme és com una mena de religió: és una mena de missió mística, i ningú gosa tocar-los.

Les enquestes donen un 34% a Marine Le Pen a les eleccions europees del maig.

És molt alarmant. La gent està sense feina, amb sous mínims o en plena precarietat. Els meus néts tenen molta formació i no troben feina estable. Com podeu tenir aquí la meitat dels vostres joves a l’atur? A França es va fer una enquesta entre estudiants per preguntar-los com anomenen la seva generació i van dir “la generació sacrificada”. La gent vota Le Pen després de sentir-se decebuda per la socialdemocràcia i per la dreta. El perill no és immediat, però en les pròximes presidencials podem trobar-nos com el 2002. Jo els dic els meus néts que no vull veure’m a les últimes eleccions de la meva vida havent d’escollir entre la dreta i l’extrema dreta.