Sud-àfrica s’ennuega amb el colonialisme

BarcelonaLa raça i el racisme alimenten l’agenda política i social de Sud-àfrica, el país que Nelson Mandela i Desmond Tutu van somiar amb els tons de l’arc de Sant Martí però que es queda en blanc i negre. L’última polèmica l’ha protagonitzat Helen Zille, l’exlíder de l’Aliança Democràtica (DA, per les sigles en anglès), que ha sigut apartada de la formació, tradicionalment de base electoral blanca, per haver qüestionat la maldat del colonialisme. Al març, aquesta experiodista i activista contra l’apartheid va deixar anar un parell de tuits en què renyava els que es quedaven només amb els aspectes “negatius” del colonialisme europeu, obviant el “llegat” i la “influència” positiva que feia de Sud-àfrica un país amb un sistema judicial independent, infraestructures o una sanitat acceptable. “Sigueu honestos, sisplau”, demanava.

És cert que Zille, que és la presidenta de la província del Cap Occidental, es va disculpar públicament assegurant que no defensava el colonialisme, però la seva formació en va prendre nota.

D’aquí dos anys hi ha eleccions generals i la DA, el principal partit de l’oposició, vol aprofitar que el Congrés Nacional Africà (ANC) fa aigües i el lideratge del president Jacob Zuma està internament qüestionat. Però, a més, la formació viu un moment dolç i albira el 'sorpasso' i guanyar l’executiu del país. A les municipals del 2016 la formació va aconseguir les alcaldies de Johannesburg, Pretòria i Nelson Mandela Bay, les tres grans ciutats fins ara feus fidels a l’ANC.

Desigualtats racials

A la DA li està costant anys i programes electorals desempallegar-se de l’etiqueta de ser una formació de blancs i per a blancs, cosa que, a la pràctica, suposa dir per a una ciutadania privilegiada. La renda d’una família blanca, poc menys del 10% del cens, és sis vegades superior a la mitjana de la de les negres. Les previsions més optimistes calculen que la igualtat tardarà encara dues generacions a arribar. En les dues dècades de democràcia, Sud-àfrica continua dividida racialment, malgrat els avenços reals que s’han produït amb la incipient classe mitjana negra. Últimament, els universitaris han protagonitzat protestes contra el “colonialisme” institucional i han obligat a retirar estàtues de dirigents colonials o de l’apartheid, mentre es continuen denunciant els “privilegis dels blancs”. Electoralment l’ANC de Mandela manté l’hegemonia a totes les províncies, tret precisament de la del Cap Occidental, on hi ha la zona vinícola i turística al voltant de Ciutat del Cap.

Tàndem fallit

Fa un parell d’anys Zille ja es va adonar que difícilment una blanca com ella seria presidenta de Sud-àfrica i va cedir la batuta de la DA a Mmusi Maimane, un jove de Soweto, convertit així en el primer líder negre de la formació. Com a digne representant de la generació dels nascuts en llibertat està casat amb una blanca. A les eleccions del 2014 la DA ja va intentar que Zille fes tàndem amb la doctora Mamphela Ramphele, una empresària d’èxit, lluitadora contra l’apartheid i parella del mític Steve Biko, un líder del moviment de Consciència Negra mort en dependències policials el 1977. La jugada, però, va fracassar i Ramphele, exdirectora del Banc Mundial, va rebre crítiques per aliar-se amb un partit blanc i va haver de suportar que li diguessin que estava sent utilitzada i que seria la “minyona” de Zille.