El successor de Raúl Castro

L’HavanaEl 19 d’abril Cuba deixarà d’estar liderada per una persona que porti el cognom Castro per primera vegada en 60 anys. El procés successori ja està en marxa i ja no hi ha cap oportunitat legal que Raúl Castro es mantingui al poder. Malgrat que encara no està confirmat, tothom a l’illa dona per descomptat que el substitut de Castro serà l’actual vicepresident, Miguel Díaz-Canel.

La seguretat amb què ho donen per fet els analistes i els ciutadans del país es basa en rumors, en interpretacions simbòliques com per exemple el fet que fos l’encarregat de visitar les zones més afectades per l’huracà del mes de setembre o pel destacat tractament mediàtic que ha rebut dels mitjans oficials durant les últimes setmanes.

Però fora de l’illa gairebé ningú sap qui és aquest home corpulent de mitjana edat amb els cabells blancs que s’expressa amb un carisma de moment inexistent, que reflecteix molt bé el perfil de dirigents cubans de la primera generació nascuda després de la Revolució: gent discreta i obedient, i amb una gran predisposició a exhibir el seu compromís amb el sistema comunista.

La història de Díaz-Canel és la d’un polític que va escalar càrrecs pacientment fins a arribar a vicepresident i ser qualificat pel mateix Raúl Castro com el “representant principal de les noves generacions”. Fa uns anys ni tan sols figurava entre els candidats a agafar el relleu de l’anomenada “generació històrica”, però la caiguda en desgràcia dels dos principals líders que el règim havia preparat el va situar de favorit. I segurament també va obligar a allargar la successió fins al punt que Raúl frega la norantena (té 86 anys).

Els analistes el situen en el corrent aperturista de la classe dirigent -més procliu a la inversió estrangera, a l’acostament als EUA i a continuar desenvolupant el sector privat- per la seva tasca com a primer secretari del partit a la província de Villa Clara a principis dels anys noranta. Aleshores va destacar pel fort impuls que va donar a la cultura amb l’organització de concerts de rock i pel suport mostrat al col·lectiu LGTBI, amb l’obertura del Club Mejunje a la ciutat de Santa Clara, un local especialitzat en actuacions musicals i teatrals de transsexuals. En un país on durant molts anys escoltar grups com els Beatles o els Rolling Stones era considerat com a “diversionisme ideològic” i els homosexuals eren perseguits, aquestes accions són tota una declaració de principis. Uns principis que de ben segur estan influïts pels de la seva dona, Lis Cuesta, una professora universitària especialitzada en cultura que l’aconsella en aquests temes.

Després de fer el salt a la primeríssima línia política quan es va convertir en membre del buró polític del Partit Comunista de Cuba, va començar a rebaixar el seu perfil propi per alinear-se amb la línia oficial sense cap mena de fissura. Durant aquest últim any ha portat aquesta tendència a l’extrem per les tensions que provoquen a l’aparell de govern el procés successori i la presidència de Trump.

Els que el coneixen diuen que aquest període no li ha fet variar les seves conviccions, com tampoc ho va fer el seu canvi de casa a l’Havana quan va ser nomenat vicepresident el 2013. El David, un dels seus antics veïns del barri de Náutico, explica que el departament de Seguretat de l’Estat va decidir canviar-lo de residència perquè el seu carrer només tenia una entrada, fet que el convertia en una “ratera”.

Si finalment és escollit el 19 d’abril, el gran repte de Díaz-Canel serà guanyar-se la legitimitat per parlar en nom de l’estat i ser reconegut com el líder de la Revolució per la població i per tots els estaments que integren l’estat cubà. Una primera dificultat serà el mateix Raúl Castro, que continuarà ostentant el càrrec de primer secretari del Partit Comunista i cap de les forces armades.

L’historiador cubà Rafael Rojas considera que aquesta bicefàlia inèdita -des de Fidel el president del govern era alhora el líder del partit- pot tenir efectes positius perquè Castro seria un element “estabilitzador” per controlar l’ala dura del règim en cas que hi hagués malestar per les reformes que pogués impulsar Díaz-Canel.

Malgrat tot, Rojas veu molt difícil que el nou president pugui impulsar reformes profundes mentre Raúl ostenti alguna responsabilitat, però també opina que una correcta aproximació a les demandes de canvi que reclama la societat cubana podria donar-li la legitimitat que inicialment tindrà qüestionada pels mateixos cubans pel fet de no haver participat en la guerra amb la qual la Revolució va arribar al poder.