Stepanakert evacua la població civil abans del desastre
Desallotgen la capital del Nagorno-Karabakh davant l'avanç imparable de les tropes de l'Azerbaidjan
Stepanakert (Nagorno-Karabakh)"Estem començant l'evacuació. Adreceu-vos immediatament al centre de premsa". L'últim missatge dirigit als periodistes que quedaven a Stepanakert, la capital de Nagorno-Karabakh, arribava per WhatsApp a les tres en punt de la tarda de dissabte.
El càstig sobre la localitat veïna de Sushi havia augmentat ostensiblement en els últims dies, i el soroll de trets als afores de la capital també apuntava que les forces àzeris es trobaven molt a prop. Es tracta d'una autèntica estocada a l'ofensiva llançada per l'Azerbaidjan el passat 27 de setembre. Nagorno-Karabakh, un enclavament muntanyós majoritàriament armeni en sòl azerbaidjanès, viu en aquestes hores el seu moment més crític: des de Shushi -Shusha per als àzeris– es pot bombardejar fàcilment Stepanakert, la capital, i també tallar la carretera que comunica el territori amb Armènia. Això últim, de fet, ja va tenir lloc el passat dia 4, però llavors ningú s'atrevia a predir l'estampida d'aquest dissabte.
"Pugeu tots a aquest minibús!", cridava un dels voluntaris del centre de premsa als catorze informadors internacionals que quedaven encara a la ciutat. Molts d'ells tenien l'equip guardat encara als hotels i, per descomptat, ningú vol deixar enrere portàtils i càmeres. D'acord, l'autobús els esperarà a l'entrada, "però cal afanyar-se, per favor!" Quan gairebé s'havia aconseguit encaixar aquesta desena de periodistes folrats de kevlar i ceràmica entre motxilles, trípodes i altres artefactes, una dona que empeny la cadira de rodes del seu pare demana ajuda desesperada.
No entrem tots i el grup es divideix. El Sayed, un azerbaidjanès que va camí d'Erevan, té lloc per a dos, però abans vol passar per casa. En té prou amb uns minuts per trobar el que buscava: una ampolla de conyac armeni i una escopeta de caça. La roba i els records personals es queden. Sap que, molt probablement, no tornarà a casa mai i que, si ho fa, també molt probablement, no quedarà ja res d'ella. El Sayed apuja el volum de la música que sona de la ràdio, com si això l'ajudés a contenir les llàgrimes entre el caos de cotxes que bloquegen el carrer Tumanyan.
Amb la ciutat de Lachin tancada, l'única via d'escapament és una ruta pel nord, part de la qual es fa a través de camins de terra. Trigarem a arribar perquè, mentre seguim aturats dins el cotxe, descobrim que hi havia més gent a Stepanakert de la que ens pensàvem. Alguns surten per primera vegada al carrer en dies des dels soterranis en els quals s'han protegit dels bombardejos.
La majoria són massa grans per córrer, molts porten a sobre les mantes amb què s'han protegit del fred i aixequen la mà demanant ajuda: per creuar el carrer, per portar unes poques bosses amb menjar, objectes personals... Per al que sigui. Un avi recull raïm que penja des de la veranda d'una casa buida. Ho fa amb cura i sense pressa, com si res d'això anés amb ell. O com si ja no s'hi pogués fer res. També veiem gent coneguda. Com el Hobik, un armeni arribat des d'Alep fa vuit anys per a qui la guerra s'ha convertit en la seva ombra. Ara contempla atònit l'espectacle des de la vorera.
"Estem capgirant la guerra, dubto que puguin aconseguir Shushi", ens havia dit just dues hores abans. El trànsit més incansable que ha conegut la somnolenta Stepanakert ens arrossega cap al nord, però aconseguim intercanviar amb ell una última salutació amb un gest d'acord amb les circumstàncies. No és fàcil encertar-la.
"Alliberament de Shusha"
Ara sí, arribem a la pista de terra, nosaltres i tants altres centenars de cotxes que serpentegen per creuar el massís. A l'altre costat hi ha Armènia, però encara queden hores. En direcció contrària només circulen ambulàncies, minibusos –el Sayed diu que porten voluntaris– i camions militars que uns d'aquests drons israelians o turcs podrien destruir en un obrir i tancar d'ulls. Tothom sap que les xifres de víctimes civils serien de rècord si ataquessin ara.
I després hi ha soldats, castigats i soferts, que intenten gestionar el caos: discuteixen a crits entre ells, i també amb els conductors, sobretot quan veuen ambulàncies bloquejades. Intenten evacuar els soldats ferits més greus a Erevan, però molts no arribaran a temps per explicar-ho. D'altres, els que encara poden caminar, opten per enfilar cap a Armènia a peu i pel costat de la carretera.
Com la resta, intentem contactar amb els armenis que deixem enrere i també amb els col·legues del grup original, però la línia mòbil ha caigut. Només quan ens acostem a 10 quilòmetres d'Armènia comencem a recuperar la cobertura dels telèfons, i algú del Comitè per a la Protecció per als Periodistes ens truca des de Nova York preocupant-se per nosaltres. Segons sembla, la resta dels informadors s'han quedat bloquejats a l'altura de Vank –a uns 50 quilòmetres de Stepanakert–. Arribaran a Erevan a les cinc de la matinada, nou hores abans que Ilham Aliyev, president de l'Azerbaidjan, anunciï, aquest diumenge, "l'alliberament de Shusha".