Srebrenica no es rendeix

SrebenicaEl dia va començar ahir molt aviat per a moltes famílies bosnianes. La Sehida Hero, de 65 anys, va sortir de casa seva, al sud del país, a les 3 de la matinada per arribar fins a Srebrenica sis hores després, i tocades les 9 del matí ja buscava l’ombra al memorial de Potocari, la base de les Nacions Unides que es va convertir primer en camp de refugiats i després en l’escenari de l’última gran massacre d’Europa, a escassos quilòmetres del poble. “No vinc a enterrar ningú. Soc aquí per fer-los costat; he plorat tan bon punt he posat un peu al memorial”, explicava la Sheida.

Més de 8.370 bosnians musulmans, la majoria homes i nens, van morir assassinats a mans de l’exèrcit serbi l’11 de juliol del 1995. Vint-i-dos anys després, 71 famílies més van poder enterrar ahir les restes mortals de les víctimes identificades durant aquest últim any. “Només han aconseguit trobar el 30% dels ossos, perquè els serbis van moure diverses vegades les fosses comunes; però és suficient per tenir un lloc per venir a pregar”, assegurava el cunyat d’una de les víctimes de la massacre.

Encara hi ha uns 800 desapareguts per localitzar, però els familiars no han defallit. Els assistents al funeral, que cada any es repeteix l’11 de juliol, es tornaven a comptar per milers. S’estenien des de dalt del turó que conté les més de 8.000 tombes fins a cinc quilòmetres carretera avall, on els més agosarats van decidir aparcar els cotxes per seguir el trajecte a peu, sota una onada de calor que va arribar als 39 graus a Srebrenica. Tot per fer costat a les famílies: “El que va passar aquí no ho hauria d’oblidar mai ningú”, assegurava la Saliha Osmanovic, que hi va perdre el marit i dos fills adolescents.

Les històries de l’11 de juliol es repeteixen en cadascuna de les tombes. “Avui enterrem el meu cosí, el meu millor amic”, explicava el Kasim Hasumovic, de 44 anys. “Teníem 22 anys, vam intentar escapar-nos junts a través dels boscos però ell no se’n va sortir, el van atrapar els cetniks [terme amb què denominen els soldats serbis més violents] i jo vaig trigar sis dies a creuar la muntanya fins a Tuzla”, a un centenar de quilòmetres de distància.

Els germans Malic van tenir més sort i ahir explicaven la seva aventura. “Vam aconseguir fugir per la muntanya i ens vam retrobar amb la mare a Tuzla; avui venim a pregar pel pare”, explicava el més gran de tots dos.

Quan va començar el discurs de l’imam, l’acte es va tornar més solemne. El silenci va regnar a tot el turó i les autoritats van entrar al recinte i van ocupar l’única zona amb ombra de tot el memorial. “Fixa’t on són ells i mira on som les famílies”, feia notar un dels familiars mentre s’eixugava la suor.

Durant 20 minuts només es va sentir el murmuri de la pregària. Els homes, al davant, van perdre el protagonisme de la cerimònia, mentre que les dones, que normalment queden al marge dels ritus funeraris, van poder resar a dins del recinte, però als marges o a la part posterior. Un cop acabada la pregària els taüts verds, el color amb què els bosnians representen l’islam, van arribar fins a les famílies. De nou els homes van ser els encarregats de tancar aquest capítol, tapant els fèretres amb palades de sorra.

“No sé què hi feien els polítics aquí, el que haurien de fer és lluitar més pels ciutadans i repartir millor la riquesa”, lamentava una de les dones abans de marxar. Ahir sortir de Srebrenica -un poble que normalment es creua en tres minuts- va costar més de dues hores. Centenars de cotxes i autobusos d’arreu del país van coincidir a la carretera estreta d’un sol sentit que separa les tombes del memorial de l’antic camp de refugiats, escenari de la massacre. “L’any que ve hi tornaré, com cada any -assegurava la Saliha-. És l’única manera de recordar el que va passar”.