Srebrenica: 25 anys de negació

BarcelonaLa carretera que va de Bratunac a Srebrenica està deserta. Només hi circula algun camió de tant en tant. Però quan s’arriba a la recta de Potočari, el silenci encara és més eixordador. A mà esquerra, el verd dels turons contrasta amb la blancor de les làpides on hi ha enterrats els 8.372 cossos identificats i recuperats de les 95 fosses comunes que s’han anat descobrint els últims 25 anys. A nivell de terra hi ha les tombes provisionals d’aquells de qui només s’han trobat algunes restes i estan a l’espera del sepeli definitiu. Encara hi ha 1.700 persones desaparegudes.

La Fazillah Efendic va tardar 8 anys a poder enterrar el seu marit, i del fill només en van trobar les dues cames. El Hamed, de 45 anys, i el Fejzda, de 20, van intentar escapar-se pel bosc però el setge de les tropes sèrbies els va fer tornar a la base dels Cascos Blaus de l’ONU, on esperaven trobar protecció. El batalló holandès es va veure desbordat pels milers de persones que demanaven refugi, i la paràlisi de la comunitat internacional va ser incapaç d’aturar la massacre aquell fatídic 11 de juliol del 1995, en què la Fazillah i la seva filla van ser separades de la resta de la família, i ja no els van tornar a veure mai més.

Juntament amb altres dones, la Fazillah va fundar l’associació Mares de Srebrenica per demanar justícia, el reconeixement oficial dels fets i la creació del cementiri i el memorial en record de les víctimes, que no va obrir portes fins al 2003. El finançament va arribar de fons internacionals, i especialment dels governs holandès i nord-americà, una compensació moral del que es considera el pitjor fracàs en el manteniment de la pau de la història de les Nacions Unides.

L’estructura de l’antiga fàbrica de bateries de cotxe s’ha mantingut, però el manteniment és pobre i l’hangar està ple d’humitats i d’esquerdes. A l’interior, les fotografies de víctimes i de les seves històries personals es barregen amb les dels criminals de guerra condemnats pels fets.

El Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia (TPII) va condemnar 40 persones a un total de 700 anys de presó i a més de 4 cadenes perpètues, entre les quals les del líder dels serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic, i del seu cap militar, Ratko Mladić. El Tribunal va qualificar la massacre de genocidi, però encara ara les autoritats de la República Srpska (la regió de Bòsnia i Hercegovina que va quedar en mans dels serbis) no accepten el terme, qüestionen la xifra de morts i toleren els homenatges als exconvictes que ja van sortir de la presó. El mateix alcalde de Srebrenica, Mladen Grujicic, d’origen serbi, no vol saber res del memorial, i és un dels principals representants polítics que nega obertament el genocidi.

“Si no fos per aquestes pedres blanques que ens recorden a tots els que van ser cruelment assassinats, dirien que tot això no va passar. Aquí hi ve gent de tot el món, però pocs són de Bòsnia i Hercegovina, i gairebé ningú de la mateixa República Srpska. No hi porten els estudiants perquè hi aprenguin del passat”, es queixa la Fazillah. I és que el genocidi de Srebrenica no surt als llibres de text dels escolars de tota la part del nord i l’est de Bòsnia. No hi ha cap informació de les víctimes que hi va haver ni dels prop de 40.000 dones i nens que van ser forçats a marxar. Tampoc a la part de la Federació bosnicroata es parla dels milers de serbis expulsats de casa seva.

Els responsables del memorial s’han fixat com a objectiu evitar que proliferi la narrativa negacionista, sobretot entre els més joves. L’informe acadèmic Srebrenica genocide denial, publicat aquest 2020, diu que mai com ara s’havia banalitzat tant el genocidi. L’ambigüitat o el suport obert de bona part de les autoritats sèrbies a la negació del genocidi proveeixen d’impunitat els grups que organitzen provocacions al carrer. L’any passat, en un dia com avui, una organització feixista va penjar fotografies de Ratko Mladic i altres criminals de guerra per tot Srebrenica, per agrair-los que l’haguessin alliberada de les “hordes musulmanes”, i la nit de la Pasqua ortodoxa, un comboi de 20 vehicles es va passejar pel cementiri i el memorial de Potočari disparant trets a l’aire, brandint banderes de Sèrbia i posant cançons populars dels txètniks, els ultranacionalistes serbis que durant la Segona Guerra Mundial es van enfrontar als partisans de Tito. L’any anterior, un grup similar va profanar el cementiri omplint la porta d’entrada de budells de porc.

Però la investigadora Monica-Hanson Green, autora principal de l’informe, adverteix contra altres tipus de provocacions, com ara -diu- la concessió del premi Nobel de literatura a l’escriptor austríac Peter Handke, que manté un discurs revisionista sobre el que va passar a Srebrenica. L’informe emmarca aquest advertiment en un patró global de ressorgiment de l’extrema dreta, l’islamofòbia i la negació de l’Holocaust, i assegura que aquests discursos negacionistes abonen el terreny per a futures violències.

La Fazillah ho té clar: “El país podria tirar endavant i desenvolupar-se si no hi hagués els que el destrueixen, els que no reconeixen el genocidi. I si Milorad Dodik (actual representant serbi a la presidència tripartida del país) se’n va, vindrà un altre Dodik. ¿Com pot ser que la comunitat internacional permeti que ens governi qui es dedica a destruir Bòsnia i Hercegovina? A mi la política no m’agrada ni m’interessa. A mi m’agrada la feina, i la vida”, diu mentre endreça el petit quiosc de flors i records a l’entrada del memorial. Més enllà de ser el seu modus vivendi, li permet estar a prop dels seus morts. Avui estarà enfeinada venent flors. Però no li caldrà fer cua per anar a resar a prop de les tombes. Hi pot anar qualsevol altre dia que no hi hagi tants visitants oficials per fer-se la foto. Mentrestant, a la capital de Sèrbia, Belgrad, la televisió no parlarà dels 25 anys de Srebrenica, però un grup reduït i molt perseverant d’activistes, les anomenades Women in Black, penjaran al pont de Branko, com cada any i en silenci, la seva pancarta que recorda el genocidi i reclama responsabilitats i solidaritat amb els seus veïns balcànics.