El somriure tailandès i l’ajut internacional
L’optimisme de la població no defalleix
Mae Sai (Tailàndia)Tailàndia és conegut com el país del somriure, tot i que darrere d’aquest eslògan publicitari molts hi veuen les trampes habituals de qualsevol país turístic: amb un somriure apugen els preus als estrangers. Els occidentals, per a molts tailandesos encara són poc més que una forma de guanyar calers. Però si hi ha un detall positiu de la crisi de la cova de Tham Luang és que, per bé que la situació és difícil, el somriure tailandès està tornant. Tant pel que fa als de fora com a ells mateixos. I sobretot al nord del país.
Aquests dies, quan un estranger arriba a l’aeroport de Chiang Rai ja no surten els típics venedors que ofereixen trajectes en taxi a preu d’or. Al contrari. Quan un s’acosta al lloc on són els taxis li pregunten si va a la cova. Amb un gran somriure que, en aquest cas, sembla sincer. De vegades el trajecte d’una hora és gratuït. “Vostè ha vingut a informar o a ajudar, li estem molt agraïts”. Els hotels no inflen els preus i alguns joves tailandesos porten en moto els que fan el que sigui que estiguin fent a prop de la cova. El que podria ser una manera de treure profit s’ha convertit en una mostra d’afecte.
Corpresos per la resposta global
En un país on la penetració de les xarxes socials és de les més fortes del món i al metro tothom va amb els ulls clavats a la pantalla del mòbil, aquests dies el que s’ha vist a internet és un canvi en la gent. Els tailandesos estan impressionats per la resposta del món davant de la seva crisi. A la cova de Tham Luang ningú parla de la importància d’una nacionalitat o d’una altra. No es comenta que van ser britànics els que van descobrir els nens, ara fa una setmana. Tampoc els tailandesos tracten de fer veure que els millors experts són ells. Per una vegada, en un país d’un patriotisme tan exacerbat que la traducció del seu nom és “la terra de la gent lliure” -presumeixen de no haver sigut conquerits per cap potència occidental-, les nacionalitats en aquest cas no importen.
Ara mateix, ni tan sols la imatge del país és el que més preocupa a Tailàndia. Els dotze nens i l’entrenador són l’únic que, durant dies, ha preocupat l’opinió pública. I és on es veu la fortalesa d’un poble que, quan ja feia una setmana que s’havien perdut els nois encara es negava a perdre l’esperança de trobar-los. En aquell moment, els estrangers a Tailàndia deien que era impossible que els joves encara estiguessin amb vida. Però dilluns passat es va demostrar que havien sobreviscut a l’impossible. Amb aquest caràcter tan asiàtic que accepta les situacions com arriben.
Ahir diumenge, també molta gent creia que rescatar-los bussejant era impossible. I el resultat va ser molt satisfactori. Així que és normal que el somriure tailandès estigui més present que mai a tot arreu. Perquè, com molts diuen a Tailàndia, el mínim és desitjar que surtin de la cova. Amb un somriure.