El somni d’un Kurdistan independent
S’acaba una setmana negra per al Kurdistan iraquià. Els kurds han vist com els anomenats territoris en disputa, una extensa franja fronterera amb l’Iraq amb més de dos milions d’habitants, els eren arrabassats pels tancs de l’exèrcit iraquià i les milícies xiïtes. La muntanya sagrada dels iazidites, Sinjar, les viles i monestirs cristians assiris del nord de Mossul i l’emblemàtica Kirkuk, la ciutat del petroli, han caigut. Aquest ha estat el preu de la democràcia; el preu que han hagut de pagar els kurds per haver gosat exercir el seu legítim dret a l’autodeterminació amb el referèndum del 25 de setembre. Bagdad no els ha perdonat el seu desafiament a la sacra unitat. Ens resulta familiar, oi?
El referèndum kurd es va fer amb total normalitat i totes les garanties. Com a observador internacional vaig poder certificar una jornada electoral impecable. Arreu se sentia la flaire d’una anhelada llibertat, amb les famílies aplegades per anar a votar amb els seus vestits tradicionals i sempre amb un somriure. Per fi demostraven en pau al món que havien decidit ser un poble lliure. El resultat va ser aclaparador a favor de la tan somiada independència. Per neutralitzar el referèndum, l’Iraq ho va intentar tot; des de declarar-lo inconstitucional fins a denunciar els funcionaris que hi havien participat o ordenar l’arrest dels organitzadors. Ens sona, oi? No és cap secret que Espanya té un ambaixador actiu a Bagdad.
La comunitat internacional
I quina posició han adoptat els EUA i Europa? La Unió Europea de forma unànime ha decidit mirar cap a una altra banda, com a casa nostra. La veritat és que l’actitud de Washington no ha sigut gaire millor, i no és més que el resultat de la falta d’estratègia internacional de l’actual administració. Mentre que, d’una banda, el president Trump va anunciar que iniciava el procés per denunciar l’acord nuclear amb l’Iran, de l’altra els seus silencis han donat llum verda a l’exèrcit de l’Iraq per atacar els kurds. Aquest exèrcit no hauria avançat mai amb la rapidesa que ho ha fet sense l’assistència de les temudes milícies xiïtes, que en realitat estan controlades pels iranians. Les dirigeix el general Qasem Soleimani, de la Guàrdia Revolucionària iraniana, que es va deixar fotografiar en territori kurd tot just el dia abans de l’atac contra els kurds, i hauria estat ell personalment qui va dirigir l’ofensiva de Kirkuk. És a dir, els iranians han acabat estenent la seva influència a la regió i són els vencedors reals del conflicte amb els kurds. No volen ni sentir a parlar d’un estat kurd independent, ja que a casa seva hi viuen més de deu milions de kurds i, d’altra banda, no volen posar en perill la seva gran aposta estratègica: controlar el corredor xiïta que els connecta amb Síria i el Líban a través de la franja dels territoris kurds en disputa. Ara mateix hi ha més estratègia sobre el Pròxim Orient a Teheran que no pas a Washington. La Unió Europea i els EUA han tornat a deixar els kurds davant d’un destí incert, en mans dels iranians, iraquians, sirians i turcs. Malgrat aquests enemics tan poderosos i aquells amics tan hipòcrites, vaig veure en els kurds una determinació i una fermesa indestructibles per fer realitat el somni de la independència.
