Soledat europea

La nova aliança entre els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia per plantar cara a la Xina és un altre desafiament existencial per a la Unió Europea, que, com més s’esforça per mantenir-se al marge d’aquesta nova confrontació bipolar entre Washington i Pequín, més accelera la nova realitat geoestratègica.

En el fons, la primera feblesa europea és no tenir una posició comuna clara sobre com pretén relacionar-se amb la Xina i el seu poder cada cop més assertiu sobre els governs comunitaris. També és existencial confirmar que, ocupi qui ocupi el Despatx Oval (amb un discurs més o menys amable o ofensiu), la Unió Europea és un soci irrellevant per a Washington. Com admetia en calent el cap de la diplomàcia francesa, Jean-Yves Le Drian, Biden ha fet de Trump. Però, malgrat la indignació francesa, que ha perdut el seu “contracte del segle” per vendre submarins a Austràlia, els moviments geopolítics d’aquesta setmana són un desafiament directe a la idea europea d’un món cooperatiu.

Brussel·les és conscient que necessita trobar el seu propi espai enmig d’aquests tambors de Guerra Freda amb els quals Washington pretén tapar la seva sortida humiliant de Kabul. Però, encara que la UE insistís, en la presentació de la seva estratègia per a l’Indopacífic, aquesta setmana, que ells continuen estant més per la cooperació que no pas per la confrontació, la credibilitat de l’estratègia europea dependrà de la credibilitat de la Unió. “L'Afganistan és el símptoma d’una certa soledat geopolítica en què es troba Europa”, assegura l’investigador de l’IBEI Oriol Costa.

Com afirmava dimecres la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, en el seu discurs sobre l’estat de la Unió davant el Parlament Europeu, l’objectiu de la UE és redissenyar el seu model de connectivitat amb el món. Els europeus “som bons finançant carreteres, però no té cap sentit per a Europa construir la carretera perfecta entre una mina de coure de propietat xinesa i un port de propietat xinesa”, ironitzava Von der Leyen. “Volem crear vincles, no dependències”, deia la cap de l’executiu de Brussel·les. És precisament aquesta idea de connectivitat i interdependència global –tal com s’ha aplicat fins ara– la que ens ha fet sentir vulnerables i la que avui està en qüestió. El director de l'European Council on Foreign Relations, Mark Leonard, assegura en el seu últim llibre que, amb la crisi del coronavirus, “les connexions entre persones i països s’han convertit en una arma”, perquè s’han utilitzat els uns contra els altres.

Tots els camins porten la Unió Europea cap a una “autonomia estratègica” que encara té més d'idea que de realitat però que pretén que, en un futur pròxim, la UE pugui ser capaç de decidir quan vol actuar en cooperació amb altres potències i quan fer-ho en solitari. Per això li cal desenvolupar una certa autonomia en temes de seguretat, energia, digitalització o economia. La Comissió Von der Leyen és la primera en la història de l’executiu comunitari que té una direcció general d'Indústria de Defensa i de l’Espai. El programa polític de Von der Leyen, dimecres, ja deixava palès un fil argumental inqüestionable: seguretat sanitària, seguretat en l’aprovisionament, seguretat militar, cibernètica, en el veïnatge i en les infraestructures.

Brussel·les vol més autonomia, però no per entrar en el joc de la confrontació. “La UE és una estructura regulatòria”, deia el professor Costa després d’escoltar el discurs de Von der Leyen. Però el món que els europeus pretenen regular des del multilateralisme està immers en un sisme geoestratègic que s’accelera d’esquena a una Unió que, una vegada més, s’ha sentit menystinguda i humiliada per aquells amb qui, en principi, comparteix les estructures de seguretat.