“El ‘sofagate’ és només un exemple que necessitem una política exterior feminista”

Brussel·les“Vaig empatitzar amb Ursula von der Leyen perquè com a dona que està en política, hem estat probablement en situacions similars, en què no se’ns pren seriosament i el nostre poder no és reconegut”. Des de Berlín, a l’altre costat de la pantalla, Nina Bernarding expressa així com es va sentir al veure les imatges del ja conegut com a sofagate, el moment en què la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va veure’s relegada a un sofà en una reunió en què el president turc, Recep Tayyip Erdogan, i el president del Consell Europeu, Charles Michel, s’havien reservat dues butaques. Bernarding és la cofundadora i codirectora del Centre per a la Política Exterior Feminista i també una de les autores d’un informe elaborat per als Verds de l’Eurocambra per reclamar una política exterior feminista per a la Unió Europea.

Després d’estudiar al King’s College de Londres, va dedicar-se a la mediació de conflictes, sobretot a l’Àfrica. Ha treballat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament del Sudan, el Departament d’Operacions de Manteniment de la Pau de les Nacions Unides a Nova York i la corporació alemanya de cooperació internacional a Etiòpia. Però ara la direcció del que va néixer com un petit projecte el 2018, el Centre per a la Política Exterior Feminista, ja li dona feina a temps complet.

Tanmateix, aviat es va adonar que faltava alguna cosa. “Sentia que a la política exterior li falta una anàlisi del poder, cosa que una perspectiva feminista sempre aporta”, explica al preguntar-li per què va decidir embarcar-se en la creació d’un think tank feminista: “És important qüestionar l’statu quo sobre com es fa la política exterior i, en particular, per a qui es fa”.

La política exterior són les relacions que un Estat manté amb la resta dels actors del sistema internacional, evidentment en funció dels seus interessos nacionals i, per tant, interns. Es fa a través de la diplomàcia, la cooperació, les aliances, les sancions, els ajuts, i també dels soldats, les armes, les intervencions... Però, segons Bernarding, tota aquesta concepció està mancada d’una perspectiva feminista, cosa que acaba beneficiant les actuals desigualtats, i el sofagate n’és només una prova que crida l’atenció, perquè en tenim un vídeo: “El món tal com el veiem actualment, les desigualtats creixents, la violència, els conflictes, aquestes són les raons per les quals cal una política exterior feminista, l’statu quo no funciona. Òbviament el sofagate és un exemple més entre molts altres”.

Bernarding va més enllà d’una escena que explicita “el privilegi dels homes en un món patriarcal”, per d’altres exemples es refereix a totes les dones que globalment es veuen perjudicades per les actuals polítiques globals. Si Erdogan va poder “jugar al seu joc”, diu, és perquè fins ara la “Unió Europea no ha trobat la manera de desafiar el seu poder per fer front realment a les violacions de drets humans a Turquia, ja sigui sobre la llibertat de presos polítics o els drets de les dones”.

Quina seria, doncs, la diferència entre l’actual política exterior i una de feminista? Va més enllà de posar dones al capdavant de ministeris o governs, diu Bernarding. “La política exterior feminista se centra en la perspectiva i les necessitats de les comunitats més marginades, com les dones; mentre que actualment la política exterior se centra en les necessitats i perspectives només d’una elit d’homes blancs, posant el focus en la seguretat dels estats en comptes de la seguretat de les persones”. Explica, per exemple, que una política exterior feminista advoca per la desmilitarització dels conflictes perquè “la militarització normalitza l’ús de la violència i la deshumanització de l’altre, ja siguin refugiats, dones o altres nacions.”