François Hollande: un socialista perdut a la cort francesa
El president "normal" abandonat per tots
BarcelonaVa sorprendre el 2012 a Le Bourget. El seu primer discurs com a candidat deixava intuir un home d’estat. Hollande s’erigia llavors en salvador d’una socialdemocràcia desesperada per omplir el buit deixat per Dominique Strauss-Kahn, després de l’escàndol del Sofitel a Nova York. L’expresident de l’FMI hauria batut Nicolas Sarkozy, llavors president, sense gaires esforços. Però Hollande no, Hollande generava dubtes i havia de convèncer.
El vencedor de les primàries socialistes del 2011 s’ho jugava tot a Le Bourget. “Jo soc candidat a canviar el destí de França”, deia llavors, i també: “El meu enemic és el món de les finances”. El candidat Hollande va entusiasmar. Avui, pocs defensen la gestió del president Hollande. El “president normal” del famós lema electoral -per oposició a la personalitat de Sarkozy- deixa un quinquenni que ha acabat per liquidar el Partit Socialista francès, fragmentat en dissidències irreconciliables.
Abandonat pels seus
Hollande, que viu els seus últims dies de regnat amb certa recança i sense fer campanya, ha expressat aquests últims dies des de l’Elisi el seu ressentiment: “El que ha faltat en aquest quinquenni és una majoria sòlida i disciplinada” ( Le Figaro, 14 de març).
El mateix Hollande ho advertia a Le Bourget: “Sé que el combat serà dur, que ens voldran fer por, preocupar-nos...” Però llavors encara no podia imaginar-se que la legitimitat amb què governava podia tornar-se fràgil des de dins. La lluna de mel entre el president i la seva majoria va ser molt curta: el mateix 2012 les primeres divisions es feien evidents a l’hemicicle de l’Assemblea quan vint diputats socialistes votaven contra una proposta que responia a una de les promeses d’Hollande per bloquejar l’acord signat per Sarkozy que instaurava una regla d’or pressupostària a nivell de la zona euro.
Intrigues de palau
Les desafeccions s’acumulaven a mesura que avançava el mandat. A l’ala més esquerrana del partit, els diputats se sentien decebuts amb les concessions del president a la patronal, mentre l’ala socialdemòcrata pressionava per suavitzar les propostes de Le Bourget. Els desacords en la majoria parlamentària creaven una sensació de caos a l’Elisi que la premsa de seguida recollia amb la publicació d’enquestes sobre la impopularitat d’Hollande. Benoît Hamon, actual candidat socialista a l’Elisi i llavors ministre d’Educació, Aranaud Montebourg, ministre d’Economia, i Aurélie Filippetti, ministra de Cultura, abandonaven el govern en desacord amb la seva política econòmica l’agost del 2014. Mesos abans, el president havia acceptat la dimissió del primer ministre, Jean-Marc Ayrault, conseqüència de la derrota socialista a les municipals del març. La carta de dimissió d’Ayrault, com el desastrós resultat electoral, era un avís per a Hollande. “Els francesos desitgen més justícia en l’esforç per redreçar el nostre país, un compromís que nosaltres vam adquirir. Li correspon a vostè d’extreure’n les conclusions”, deia la missiva. Manuel Valls, el ministre de l’Interior que recordava a Nicolas Sarkozy, era nomenat primer ministre francès.
Més tard, el gener del 2016, arribaria una nova -i esperada- dimissió: Christiane Taubira, última icona de l’esquerra a l’executiu, deixava el govern per “un desacord major” en política de seguretat. Hollande proposava retirar la nacionalitat francesa a aquells ciutadans amb doble nacionalitat acusats de terrorisme, i Taubira s’hi oposava fermament. Amb la ministra de Justícia, que serà recordada pel seu combat a favor de la llei del “mariage pour tous ” (llei del matrimoni homosexual), desapareixia l’últim rastre de l’esperit amb què havia començat l’aventura presidencial d’Hollande. Moria definitivament l’esperit de Le Bourget.
Un país en estat d’emergència
El president es quedava pràcticament sol, envoltat d’un primer ministre, Manuel Valls, temperamental i amb clares ambicions presidencials, i d’un ministre d’Economia, Emmanuel Macron, que havia sigut el seu delfí i que aviat el trairia amb la formació d’un nou moviment polític. “L’Emmanuel és el fill que tothom voldria tenir”, deia amb confiança el president al seu conseller Gaspard Gantzer ( Le Monde ).
Corrien els temps de la normalització de l’estat d’emergència, temps convulsos per a una França perplexa, tocada per dos fets sagnants: l’atemptat contra la redacció de Charlie Hebdo i el brutal atac al Bataclan, tots dos el 2015. Les polítiques s’endurien i França es replegava en debats identitaris que tenien lloc fins i tot dins del mateix Partit Socialista. L’esperit d’unitat del “ Je suis Charlie ” es diluïa en la radicalització dels discursos polítics, que derivaven cap a l’autoritarisme.
I va arribar el moment d’aprovar per decret la modificació de la llei de la reforma laboral, a la qual la majoria socialista era contrària. Esclaten manifestacions de joves enfurismats per tot el país. La policia les reprimeix durament. És el crepuscle. El dijous 1 de desembre del 2016, François Hollande travessa el pati del seu palau per anunciar als mitjans que no es presentarà a la reelecció. És el primer president de la V República que no repeteix candidatura. Al Partit Socialista comença una batalla pel poder: Valls deixa el seu lloc com a primer ministre per presentar-se a unes primàries que s’anuncien fratricides i que guanyarà Benoît Hamon, un dels primers dissidents. A fora, la dreta i Macron aplaudien.
Sembla que Hollande ha consultat al seu cap de protocol si és possible no presentar-se a la cerimònia de traspàs de poders si guanya Le Pen. Tot és possible.