La socialdemocràcia europea es frega les mans davant l'opció d'un canceller de la família
Silenci inquiet a Brussel·les a l'inici del període d'incertesa que comença amb les negociacions per formar govern a Berlín
Brussel·les"Felicitats a Olaf Sholz i el partit socialdemòcrata alemany per la seva victòria! Després d'aquesta crisi històrica, no hi ha temps a perdre: Europa necessita un soci fort i fiable a Berlín per continuar la nostra feina comuna cap a una recuperació social i verda". És l'entusiasme de la piulada del president del Parlament Europeu, David Sassoli, que aquest dilluns ha trencat el silenci com a únic líder d'una de les institucions europees que ha felicitat el guanyador de les eleccions germàniques. A Brussel·les hi ha una quietud expectant després que, per primera vegada en 16 anys, Berlín ja no sigui una font de certeses i estabilitat sinó que entri en el més habitual joc de coalicions inevitablement més inestables en què es troben la gran majoria de països europeus. Però qui no pot amagar l'optimisme és la família socialdemòcrata europea, a la qual pertany Sassoli, i que, després de la victòria de l'SPD, veu l'oportunitat de tenir un canceller del seu equip amb el pes que això implica en l'equilibri de poders a Europa.
L'actual distribució de càrrecs de la Unió Europea, per exemple, reflecteix el pes que cada família política té després de les eleccions europees, però també el color polític dels principals països del club, i aquí Alemanya és el pes pesant (la presidenta de la Comissió Europea és alemanya, exministra de Merkel). Més enllà de Sassoli, el gran líder europeu d'aquesta família és el president espanyol, Pedro Sánchez, que ha reaccionat aquest dilluns amb una piulada que deixa entreveure també les expectatives que Espanya té de trobar a Berlín un soci potencialment més proper en un moment clau des del punt de vista econòmic. La recuperació postpandèmia reobre el debat sobre les normes del dèficit i deute a la Unió i aquí una visió més social pot ser clau de cara a les opcions d'èxit dels països més endeutats i partidaris d'una flexibilització de les normes, com ara Espanya.
Una altra de les veus pesants de la família socialdemòcrata europea és Frans Timmermans, que va aspirar a presidir la Comissió després de les europees, però que va acabar sent-ne el vicepresident rostre de la transició verda. "Enhorabona a Olaf Scholz i l'SPD per un "fort resultat socialdemòcrata". "La justícia social, el pla de protecció del clima i la transformació verda de la nostra economia i societat van de bracet i aquest resultat electoral ho subratlla", ha tuitejat el polític neerlandès. També el comissari d'Economia, Paolo Gentiloni, ha piulat en la mateixa línia. La família socialdemòcrata europea, doncs, es frega les mans davant l'opció que el líder de l'economia més important del Vell Continent sigui del seu mateix color polític, tot i que a la pràctica seran les negociacions de coalició el que acabi determinant fins a quin punt Scholz pot imposar la seva agenda.
Scholz ja és el segon home fort del govern de Merkel, que encara està en funcions fins que les negociacions de govern arribin a port. Quan va convertir-se en el ministre de Finances del govern de la gran coalició, ja es va veure un petit gir germànic a Brussel·les. L'empenta del govern de Merkel va ser clau per acceptar la primera emissió de deute comú europeu que ha configurat els fons antipandèmia, una mesura que abans del coronavirus era més que un tabú per a l'ortodòxia germànica més estricta amb el sud europeu. Ara bé, els liberals alemanys, que, juntament amb els Verds, tenen una de les claus de la governabilitat, mantenen la tradicional aversió germànica al deute i pressionaran en contra dels interessos més propis de l'agenda socialdemòcrata en aquesta direcció.
Silenci i inquietud
"No tenim cap comentari per oferir després dels resultats de les eleccions a Alemanya", ha dit la portaveu de la Comissió Europea aquest dilluns. Ni la presidenta de l'executiu, Ursula von der Leyen, ni el president del Consell Europeu, Charles Michel, han reaccionat per cap via, un silenci que no s'ha produït en altres ocasions i que demostra la inquietud que hi ha en unes institucions europees apuntalades en bona mesura per Merkel, que va negociar el repartiment de càrrecs i que ha tingut un pes innegable dins el Consell en les últimes dues dècades.
Alemanya entra des d'aquesta setmana en un període d'incertesa al qual Europa no està acostumat, perquè fins ara els dos grans partits tradicionals havien assegurat l'estabilitat en l'executiu d'un complex estat federal. Estats com els nòrdics, els Països Baixos o Bèlgica estan avesats a llargs períodes d'interinatge per fer encaixar coalicions de tots colors, però a Berlín aquesta és una nova circumstància que, de retruc, obre també un període d'incertesa a Brussel·les, on caldrà veure fins a quin punt Merkel intenta mantenir el lideratge malgrat estar en funcions o passa a un segon pla en un moment clau per a qüestions com les normes fiscals o el pacte migratori en què, efectivament, una coalició germànica amb un fort lideratge socialdemòcrata podria marcar la diferència.
Les opcions per reemplaçar el buit de lideratge europeu que deixa Merkel són complexes. D'una banda, el president francès, Emmanuel Macron, seria el seu relleu més natural, però també tindrà unes disputades eleccions l'any que ve que li requeriran centrar esforços. A l'experiència de Merkel a Europa només se li pot equiparar la de l'expresident del Banc Central Europeu, Mario Draghi, però la inestabilitat política a Itàlia li compliquen la tasca d'agafar les regnes europees. Per això, per ara, el buit que deixa Merkel a Europa sembla immediatament impossible de reemplaçar.