Sobreviure a la ‘carretera de la mort’

Pedrógão Grande (Portugal)Fa sis nits que no pot dormir. Armando Alves Casinhas tanca els ulls i només veu una mateixa pel·lícula: el “crematori” d’on va aconseguir sortir la tarda de dissabte passat. Descansa a la fresca a la porta de casa amb la seva dona, Maria Isabel Lopes, i una cervesa al damunt del maleter del seu cotxe. No queda cap rastre dels números de la matrícula: la placa és un plàstic irregular, fins i tot l’alumini es va fondre.

Quan el foc descontrolat de Pedrógão Grande va arribar a Pobrais, una poble de només 40 habitants, Armando va decidir fugir amb cotxe a la desesperada cap a la carretera principal per “salvar la pell”. Va trobar-se amb una autèntica “bola de foc”. Els cotxes davant seu explotaven. La força de les flames se sumava als crits d’agonia. Va fer marxa enrere com va poder, era impossible obrir la porta. “La calor era tan intensa que jo, dins del cotxe, m’estava escaldant”, recorda fregant-se els braços. En 62 anys de vida no havia vist res igual.

Ser bomber sense cobrar res

Una setmana després, les tanques carbonitzades ja són l’únic rastre que queda de la carretera de la mort. Portugal s’ha afanyat a tancar les ferides superficials del quilòmetre 7,5 de la Nacional 236-1, entre Figueiró dos Vinhos i Castanheira de Pera, on dissabte passat van morir fins a 47 persones engolides pel foc. Després que abandonessin la zona les hordes de periodistes, un nou paviment de quitrà ha substituït els forats que havien deixat els cotxes calcinats. El foc ja està totalment extingit. Ha refrescat, el cel és blau i l’ambient comença a ser respirable. Però per molt que el govern netegi els estralls de l’incendi, ningú podrà esborrar els pobles que han perdut un terç dels habitants.

A Pobrais han mort 11 dels 40 habitants. Maria Isabel fa el recompte en veu alta mentre Maria Emilia Brás, de 73 anys, que ha perdut dues de les seves cosines, surt de casa per intentar trobar algun bri verd d’herba per als conills. S’atura al plafó d’anuncis per veure quins són els pròxims enterraments. “Aquí només quedem els vells, quan els vells morin això quedarà desert”, lamenta. Portugal va decretar diumenge tres dies de dol nacional, però la dificultat per identificar el total de 64 morts ha allargat el patiment de les famílies. Maria Emilia encara no ha pogut enterrar els seus familiars i no pot deixar de pensar en un veí de 21 anys que ha perdut els pares i la germana.

“Conec tots els morts, aquí som tots família”, diu Piedade Luis, que ahir celebrava 55 anys del seu casament. El seu bar Avé Maria es va convertir en refugi per a fins a 15 persones de Mó Pequena, a 10 quilòmetres de Pobrais. “Vaig prometre als meus nets que no moririen i el foc va respectar el meu jardí”, diu davant de la façana de casa seva, coberta de sutge però intacta. El bar també s’ha convertit en un centre d’operacions improvisat. Els representants del govern fan inventari de les cases derruïdes, i l’empresa de telecomunicacions pregunta qui no té internet ni telèfon, encara. També creix la indignació per la falta de respostes a mesura que passen els dies.

Problemes de seguretat

La llei estableix que les plantacions d’eucaliptus han d’estar a un mínim de deu metres de les carreteres. Però els arbres poblen tots els marges de les cunetes. “Si l’empresa concessionària que controla la N-236 hagués complert la llei, avui no seria coneguda com la carretera de la mort ”, censura Carlos Carvalho, un veí de Mó Pequena de 60 anys, que recorda que més del 75% dels incendis anuals de Portugal són provocats i que el nombre es multiplica cada any que hi ha eleccions municipals, com l’actual. Gairebé tota l’àrea cremada està coberta d’eucaliptus, que aquí es coneix com l’or verd, la principal font d’ingressos per a milers de famílies.

Tres dies després d’haver-se apagat el foc, un marró clar ressuscita del mig dels troncs. Tot i haver-se cremat, la fusta encara és bona, i els camins estan més nets que mai. Els gegants del sector es freguen les mans: l’empresa Navigator controla un 70% del negoci de la pasta de paper de Portugal, i rivalitza amb Finlàndia. Però els locals difícilment hi podran fer negoci. La maquinària de tres empreses ha quedat totalment destruïda, i fins a 200 persones s’han quedat sense feina.

Per a Álvaro David suposa la ruïna. El foc ha consumit la feina de vint anys: “Visc una paradoxa: ara hi haurà molta feina, però no la podré fer perquè m’he quedat sense màquines”. Ho explica amb un estrany alleujament. No té assegurança i fins i tot li han començat a robar alguns dels ferros per vendre’ls com a ferralla. Però no pot deixar de pensar com, gràcies a córrer a protegir la seva família, va salvar la vida i ara ho pot explicar. Totes les màquines estaven a tocar del quilòmetre tràgic, i a terra hi ha grans basses de capa de pintura fosa i després solidificada.

João, treballador municipal, recull les restes d’un dels cotxes cremats al mig de Nodeirinho, a 5 km de Pobrais. Acaba d’enterrar una nena de només quatre anys que va ser engolida pel foc amb la seva àvia dins del cotxe. La seva mare no va poder fer més que mirar-s’ho de lluny des d’un safareig que es va convertir en el refugi per a una desena de persones durant tota la nit de dissabte a diumenge. Marta Conceição té 84 anys i el fons de les orelles encara ple de sutge. Descansa en una parada d’autobús davant de casa seva, a l’ombra. Té les cames botides i plenes de ferides d’haver-se llançat al safareig per protegir-se. Va ser idea de la seva nora. Mira a l’infinit i no pot parar de fer un lleuger balanceig amb l’esquena d’incredulitat. “La meva àvia va dir que el dia abans del judici final caurien llengües de foc; això és un avís diví, l’Apocalipsi”, assegura.

Amador, de Pobrais, compara les explosions dels cotxes a la carretera de la mort amb els petards en forma de font de les nits de revetlla. Un gran cartell negre recorda que s’ha cancel·lat la festa de Sant Joan a Figueiró dos Vinhos. No estan en condicions per celebrar res.