Sobreviure a la capital del país més mortífer de l’Amèrica Llatina

San SalvadorEl primer que et responen els salvadorencs quan els preguntes si és perillós anar a un barri determinat de la capital, San Salvador, és: “A quin carrer vas, exactament?” El Salvador és el país amb la taxa d’homicidis més alta del continent americà segons l’ONU, amb 61,8 morts per cada 100.000 habitants. El nou govern de Nayib Bukele ho atribueix al domini territorial de les bandes, principalment la mara Salvatrucha 13 (MS-13) i la Pandilla 18. Però darrere d’aquesta xifra alarmant, la inseguretat a la capital té el seu propi manual d’instruccions.

“Si agafes l’autobús equivocat i ells [els membres de les bandes] ho detecten, no en sortiràs viu”, explica un veí de San Salvador, Saúl Díaz. Quan va començar a dedicar-se a la venda ambulant a domicili, l’any 2000, les bandes només utilitzaven el seu poder per cobrar-li un dòlar cada cop que volia entrar amb el seu carretó en algun dels carrers controlats per aquests grups. Però fa uns 10 anys, la cosa es va començar a complicar. “Jo soc d’un barri de la mara Salvatrucha, si entro en un de controlat per la Pandilla 18, creuran que busco informació. Una vegada em van treure d’una colònia (de la Pandilla 18) apuntant-me amb dues pistoles”, explica Díaz, que viu en un dels barris més perillosos de la capital, Soyapango.

“Hi ha barris complicats: una part pertany a una banda, i l’altra a una altra. A vegades, un carrer defineix els límits. Allà és on hi ha risc de tirotejos”, afegeix Díaz, de 51 anys i pell morena. Les maras van arruïnar-li el negoci: de guanyar 25 dòlars diaris venent paper higiènic o pan dulce (brioixeria local) casa per casa, va passar a ingressar-ne cinc. “Tot això et desespera”, assegura, mentre se li refreda l’esmorzar en un McDonald’s a la plaça Salvador del Mundo.

Díaz guarda un record especial d’aquesta plaça. És on el 31 d’octubre de l’any passat, a les 5 de la matinada, va unir-se a la segona caravana d’emigrants centreamericans que es dirigien als Estats Units a buscar feina o asil, sense èxit en el seu cas. La violència i la inseguretat van ser el segon motiu pel qual molts salvadorencs van fugir del seu país el 2017, segons l’Enquesta sobre Migració de la Frontera Sud de Mèxic. El primer, la falta de feina i la crisi econòmica.

Un nou pla de seguretat

Vint dies després de prendre possessió del càrrec, Nayib Bukele va posar en marxa un pla de seguretat que tenia com a objectiu acabar amb la violència de les maras. El nou president del Salvador -que només té 37 anys i vesteix amb texans i gorra del revés-és aficionat als tuits i alguns el titllen de populista. La primera fase del pla ha consistit en desplegar més de 5.500 policies i militars a les zones de San Salvador on les maras fan més caixa gràcies a l’extorsió, com el barri de Soyapango o el centre històric. Segons el director de la Policia Nacional Civil del Salvador, el nou pla ja ha donat fruits: els homicidis van baixar un 47% al juliol respecte del mes anterior, quan es va posar en marxa l’operació de seguretat. Però aquesta tendència a la baixa es registra des del 2015, segons informa aquest mateix cos policial.

El que sí que asseguren alguns salvadorencs és que se senten més tranquils amb la presència de policies i militars als carrers. La percepció d’inseguretat, però, sovint depèn de les vivències que cadascú ha tingut en aquesta ciutat de més d’1.785.000 habitants. Al barri Colonia San Benito, per exemple, les avingudes ben il·luminades, amb palmeres, dos carrils per sentit i cadenes de menjar ràpid nord-americanes a banda i banda, fan que aquesta part de la capital sembli una ciutat californiana. La seguretat en aquesta zona, a més de l’estil de vida nord-americà -qui s’ho pot permetre es desplaça arreu en vehicle privat-, explica que hi hagi veïns que diguin que mai han patit ni un robatori ni un assalt.

Tot i així, quan Josué Prieto es disposa a parlar de les maras, mou el cap de dreta a esquerra per assegurar-se que no el sent ningú: “És una paranoia que es torna quotidiana i normal”, confessa, assegut en un Starbucks del centre comercial on treballa. Té por que hi hagi bandes vigilant la zona, com passa al centre històric amb alguns venedors ambulants. Per això recomana no portar roba ampla o amb els números 13 o 18 -que és com van els membres de les maras - per evitar problemes. Sap de què parla, ell es va criar envoltat de mareros, també a Soyapango.

Un problema més ampli

Organitzacions de la societat civil i experts crítics amb el nou govern alerten del risc d’apuntar a les bandes com les úniques causants de la violència del país: “És un discurs ideològic que busca un enemic per justificar accions militars i policials i la reducció de drets i llibertats”, explica Celia Medrano, directora regional de programes de l’organització Cristosal. L’experta en drets humans reconeix que les maras són responsables de la violència que força molts salvadorencs a marxar, però sosté que no hi ha proves que siguin les principals responsables de l’alt índex d’homicidis del país. Segons Medrano, la mà dura de l’actual govern no acabarà amb la violència. “Hem plantejat que s’obrin espais de diàleg”, conclou.

L’opció de pactar amb les bandes no entra en els plans del govern, segons el ministre de Governació, Mario Durán. “Ara mateix aquesta possibilitat no ens la plantegem. En un futur, ja ho donarà a conèixer el president de la República”, respon preguntat per l’ARA. Alguns consideren que el fet de posar les maras al centre de la diana té com a objectiu calmar Donald Trump, intransigent amb l’arribada de més immigrants a la frontera sud dels Estats Units. “No treballem en funció del que volen països amics”, argumenta Durán.

Actualment, Saúl Díaz segueix a Soyapango reunint diners per tornar a emigrar als EUA tan bon punt es presenti l’ocasió. Mentrestant, no surt de casa sense el seu amulet de la sort, una navalla que es treu de la butxaca per mostrar-la a aquesta periodista. El pitjor que li pot passar, diu, és que l’enganxin en territori de la Pandilla 18: “Si em maten a la seva colònia ningú sabrà res de mi”, assegura mentre enllesteix l’esmorzar. “Prefereixo que em matin en un bus, almenys allà la meva família em trobarà”.