S’obre el ball de cadires a Brussel·les

BarcelonaA Brussel·les, a porta tancada i després d’obscures transaccions. Així és com s’han elegit fins ara els màxims càrrecs institucionals de la UE. Aquest 2014 es torna a obrir el ball de cadires europees però aquesta vegada es vol que hi hagi més llum sobre els nomenaments. El creixent distanciament entre els ciutadans i la construcció europea i la qüestionable legitimitat d’algunes de les decisions que s’han pres a la UE per apaivagar la crisi econòmica hi obliguen.

Un primer gest per donar transparència als nomenaments s’experimentarà en les eleccions europees del maig. A aquesta cita electoral, les grans famílies polítiques europees hi concorreran amb un cap de cartell -cadascú el seu- que optarà a presidir la Comissió Europea. La idea és que el substitut de José Manuel Durão Barroso sigui el candidat del grup polític europeu que obtingui més diputats a l’Eurocambra. Un nou mecanisme que, de fet, no està escrit enlloc.

Els tractats de la UE fixen que el president de la Comissió Europea serà elegit “tenint en compte el resultat de les eleccions al Parlament Europeu i després de mantenir les consultes apropiades”. El Parlament Europeu va fer seva la interpretació que això volia dir presentar un candidat per cada grup polític europeu i tothom -amb més o menys ganes- ha acabat per acceptar el repte.

Els primers que s’hi van llançar van ser els socialdemòcrates europeus -la família política socialista-, que van fer pinya al voltant de l’alemany Martin Schulz com a candidat. Els més reticents van ser els conservadors del Partit Popular Europeu, que acaben d’obrir un període de presentació de candidatures per encapçalar el cartell. I tot indica que hi haurà força aspirants.

El gran favorit dels populars per presidir la Comissió Europea és l’ex primer ministre luxemburguès Jean-Claude Juncker, que compta amb l’aval de la mateixa cancellera alemanya, Angela Merkel. Però els conservadors francesos juguen la seva pròpia carta i volen que també opti a l’elecció l’exministre i ara comissari europeu, Michel Barnier. Per ara només ha formalitzat la petició l’ex primer ministre letó, Valdis Dombrovskis. L’elecció final es farà en una votació el mes que ve en una convenció a Dublín.

Pels liberals europeus el candidat de consens ha estat finalment l’ex primer ministre belga, Guy Verhofstadt, que farà tàndem amb l’ara comissari Olli Rehn, tot i que aquest últim no concorrerà a presidir la Comissió Europea, però sí que aspira a un càrrec en el repartiment de cadires a Brussel·les.

Dos grups polítics més-que difícilment obtindran la majoria a l’Eurocambra- també presentaran candidat a liderar l’executiu comunitari. El grec Alexis Tsipras encapçalarà la llista de l’Esquerra Unida Europea i el tàndem entre el francès José Bové i l’alemanya Ska Keller ho farà pels Verds.

“Un petit primer pas”

“Per ella mateixa, la iniciativa de fixar uns caps de llista europeus no corregeix el dèficit democràtic de la UE, però és un primer pas, encara que petit, en la bona direcció”, reconeix Cesáreo Rodríguez-Aguilera, catedràtic de ciència política de la UB. “Es visualitzarà per primer cop la idea d’una política paneuropea, però crec que tindrà un impacte molt baix entre els ciutadans”, diu.

De fet, el nom d’aquests caps de llista europeus no el trobarem escrit a les paperetes per votar el dia 25 de maig. És un compromís assolit, tot i les reticències de la cancellera Merkel -dama de ferro dels populars europeus-, per donar més volada a uns comicis amb una abstenció creixent. “És un canvi fonamental que permet normalitzar les eleccions a l’Eurocambra i dotar-les del sentit que no es vota només un Parlament sinó també un govern, com passa en tots els països”, assegura Jaume Duch, portaveu del Parlament d’Estrasburg.

Però no falten crítiques a aquest nou sistema d’elecció del president de la Comissió Europea. El malestar es deixa sentir sobretot entre els caps d’estat i de govern de la UE, sobre els quals realment recau la decisió final. “Redueix les possibilitats d’elecció i pot tancar les portes a candidats molt preparats” , asseguren algunes veus autoritzades a Brussel·les.

“Més que caps de cartell o enfortir políticament la Comissió Europea, la clau és el lideratge de les persones que assumeixin el poder a Brussel·les”, raona el catedràtic Rodríguez-Aguilera. “Per mi el millor president de la Comissió va ser Jacques Delors, que, de fet, tenia molt menys poder que José Manuel Durão Barroso”, conclou.

La Gran Coalició, de Berlín a la UE

El nou Parlament Europeu sorgit de les urnes el 25 de maig serà molt diferent de l’actual. D’entrada, s’espera que hi hagi més fragmentació política -més grups a la cambra- i que augmenti el pes de les forces euroescèptiques. Però també, per primer cop en moltes legislatures, podria passar que el grup parlamentari socialdemòcrata (S&D) passés per davant del grup conservador (PPE). Així ho indica un estudi fet públic aquesta setmana que atorga 217 escons, dels 751, als socialdemòcrates i 200 als conservadors, que fins ara han sigut la força majoritària a l’Eurocambra. Amb aquest resultat, les dues primeres forces a Estrasburg podrien repetir l’actual Gran Coalició -com la que la CDU i l’SPD mantenen a Berlín- per repartir-se bona part de les cadires europees. I aquest cop no hi ha en joc només la presidència del Parlament sinó també la de la Comissió Europea.