De Síria a Idomeni amb una cama artificial: “Vaig lent, tinc paciència”

Enviada especial a GrèciaEl camí des de Síria fins a Europa que han fet els refugiats atrapats a Idomeni és una cursa d’obstacles: travessar un país en guerra, creuar una frontera hostil, pujar a un autobús fins a la costa turca, navegar fins a una illa en una barcassa feta de fustes i plàstic apedaçat conduïda per algú sense cap experiència, continuar en ferri fins a Atenes i des d’allà travessar Grècia de sud a nord, cap a la frontera amb Macedònia. Són més de 2.200 quilòmetres per terra i mar. El mateix camí per a tothom: joves, avis o criatures. Siguin sans i forts, malalts o discapacitats.

El Mustafà, de 23 anys, ha fet el trajecte amb una cama artificial. Camina amb dues crosses sota les aixelles, però no vol que es vegin a les fotos: s’estima més que la seva imatge sigui com la dels seus companys. Posa les mans a les butxaques i no es pot endevinar que sota els texans hi porta una pròtesi. No vol compassió, i no ha perdut el somriure.

Va perdre la cama fa dos anys, en l’explosió d’un cotxe bomba a Homs. “Estic segur que era una bomba del règim d’Al-Assad, perquè maten a tothom. La van posar a la sortida de la mesquita”. Estudiava segon curs de literatura anglesa, i després de l’atemptat va tornar a casa dels seus pares, a Deir al-Zor. Quan es va haver recuperat de les ferides va viatjar fins a Turquia perquè li posessin la cama artificial i s’hi va quedar unes setmanes per tornar a aprendre a caminar. I va tornar a Síria.

Fa un mes que va sortir de casa seva amb destí a Alemanya. “La cama no va bé. No puc caminar sense crosses: només hi vull anar perquè me’n posin una de bona. Estudiaré, treballaré o el que sigui i quan s’acabi la guerra tornaré a Síria”. Viatja tot sol: “Vaig lent, però tinc paciència”. El seu relat és serè. Diu que no va passar por en les aigües de l’Egeu: “Sí que puc nedar, però no va ser necessari; feia bona mar i el trajecte va ser molt tranquil”.

Tots els que es mouen en aquest èxode van lleugers d’equipatge: a les bosses hi porten només el que és imprescindible. No hi ha espai per a la nostàlgia ni els records. Però el Mustafà ha de mesurar cada gram de pes. A la motxilla hi du una muda de roba, uns quants dàtils i aigua, el seu certificat acadèmic (“Per poder continuar els meus estudis”), una llibreta (“Quan m’aturo m’agrada escriure una mica”) i el seu telèfon mòbil. Sempre que pot es connecta a internet des del seu Samsung: “Per seguir les notícies de Síria i també del Barça; sóc molt fan de Messi”, diu content abans de recitar de memòria tota l’alineació del primer equip. “Dissabte van perdre... llàstima!”

‘Selfies’ i el patiment de la mare

Tota la seva família continua a Síria i ell s’hi comunica per WhatsApp. En cada punt del trajecte envia fotos a la seva mare. En totes surt somrient. “Sé que pateixen molt, perquè esperàvem que avançaria més ràpid, però com que han tancat la frontera tot s’està allargant. No m’agraden les selfies, però sé que així es queda més tranquil·la”. Fa tres dies que és a Idomeni, perquè va córrer el rumor que obririen la frontera.

Dilluns era a la via del tren quan l’exèrcit macedoni va reprimir la protesta dels refugiats amb gasos lacrimògens, bales de goma i bombes sonores que no respectaven res ni ningú, ni tan sols les criatures. El Mustafà seguia l’escena a una distància prudent. Ho va gravar tot amb el telèfon mòbil, però aquestes imatges són només per a ell. No les enviarà per WhatsApp ni les penjarà al Facebook. La mare s’amoïnaria.