Síria deu anys després: un país que només existeix sobre el mapa

Sant SebastiàTot semblava seguir un ordre diví, gairebé embafador: la batalla per la llibertat arrencava de la cadira Ben Ali a Tunísia, Mubàrak a Egipte, Abdul·lah Sàleh al Iemen, Gaddafi a Líbia... El següent seria, sens dubte, Assad a Síria; pensar el contrari era no entendre els corrents tel·lúrics que sacsejaven el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica el 2011. Però ens equivocàvem.

Potser vam passar per alt que Síria no té res a veure amb el desert libi o la conca de Nil; és més, apareix al mapa incrustada en aquest buit massa proper a les versions 2.0 dels imperis otomà, persa i rus. Ja amb els peus sobre l’asfalt de Damasc, vam passar per alt també que la Síria dels operadors turístics que oferien viatges a Homs o Palmira era també la dels delators: el fruiter, el taxista, el teu veí... qualsevol podia incloure el teu nom en un informe a canvi de diners o, simplement, sota coacció. No en va, els serveis secrets sirians havien estat dissenyats i entrenats en el seu dia per la mateixa Stasi de la República Democràtica Alemanya. I no hi ha cap eina de control més poderosa que la por.

Tot i així, els sirians ho van intentar: si els veïns eren capaços de treure's de sobre els seus sàtrapes, per què ells no podien fer el mateix amb un règim hereditari com el d’Al-Assad pare i fill? Aquest últim ja va deixar clar que no estava disposat a dialogar. Al cap i a la fi, deia Al-Assad fill a la resta del món, aquesta massa que s’autoproclamava "oposició" no era sinó una hidra de grups islamistes, terroristes que amenaçaven l’ordre constitucional (el mateix que reconeixia el partit Baas al poder com a "líder de l’estat i la societat"). Aquesta era l'estratègia: transformar un conflicte polític en un de religiós i substituir el diàleg per un enfrontament armat. Era una narrativa a posteriori en la qual, si bé l’oposició podia ser heterodoxa al principi, no trigaria a ser fagocitada pels islamistes; fins i tot es van alliberar notoris líders jihadistes de les presons sirianes per accelerar el procés: una profecia autocomplerta. Els kurds ho van veure venir i per això van optar per l’anomenada tercera via: ni amb el règim ni amb l’oposició.

"No sabem si són del Front Al-Nusra (filial d’Al-Qaida a Síria) autèntic o d'Al-Assad", deia a aquest periodista, la primavera del 2013, un combatent kurd sobre un grup que havia aixecat una bandera negra en una petita localitat del nord-est sirià. "Si no fos pels jihadistes, el règim hauria caigut fa temps", va ser el titular arrencat a l’aleshores comandant en cap de la milícia kurdosiriana.

Desaparició, detenció, tortura i mort va ser el cicle vital per a milers de dissidents del règim o sospitosos de ser-ho. A Alep plovien barrils bomba i a Homs la boira només va escampar quan la ciutat ja no era més que un immens cràter. Els que van poder, van fugir; els que no, es van convertir en escuts humans d’uns rebels en una macabra fugida cap endavant. Cap a la jihad. 

Més actors

Va ser l’estiu del 2013 el que va marcar un dels principals punts d’inflexió de la guerra: vam passar aleshores del "Cal bombardejar Damasc!" d’Obama sota el pretext de castigar el règim per l’atac químic de Ghouta a una frenada en sec del bloc de l’OTAN. Al-Assad havia aguantat tant que l’única alternativa al seu mandat ja era el wahhabisme, i això no era una opció per a ningú. Ni tan sols per a aquella Turquia que els va aplanar el camí fins a llocs com Kobane.

En aquells primers mesos en què es donava per fet que Al-Assad no cauria tan fàcilment com la resta, Ankara somiava amb arribar a Damasc enfilada al carro dels Germans Musulmans i, de passada, fer una neteja ètnica de kurds. Pel que fa a l’agenda de Washington, continua sent un dels grans misteris de la guerra siriana. ¿Es tractava realment d’un canvi de règim a Damasc? ¿Potser generar un caos en forma de càncer islamista que acabés expulsant l’Iran i els russos de la regió? ¿Les dues coses? Més enllà de teories conspiranoiques, la veritat és que a l’Estat Islàmic (EI) uns i altres li van permetre fer i desfer a Raqqa. Obama va trigar més d’un any a prémer el botó dels drons contra els jihadistes, i només ho va fer quan aquests van enfilar cap a Irbil (la capital del Kurdistan de l'Iraq). A aquelles altures, el califat s’havia convertit en un problema per a tots. El focus de la guerra es va traslladar d’un Damasc ja apuntalat definitivament pels russos als erms on els kurds (no només ells, però sobretot ells) combatien el monstre. En qualsevol cas, aquest és un tràveling massa ràpid per distingir tots els actors sobre el macabre escenari sirià. 

Quan es compleixen deu anys del principi de la fi no podem subscriure ja el clixé del "gresol de races" sirià, però no hi ha dubte que el seu teixit social -per dir-ho d’alguna manera- és més divers que mai. Damasc controla dos terços del país, però a la seva perifèria hi ha soldats americans i russos jugant a Mad Max per les carreteres del nord-est; milícies libaneses (Hezbol·lah) controlant llocs de carretera al nord-oest; colons uigurs patrocinats per Turquia ocupant les cases dels kurds; hazares reclutats per milícies iranianes que no poden o no volen tornar als seus pobles al centre de l’Afganistan... També hi ha àrabs que estudien turc a les escoles erigides per Ankara en llocs com Afrin, Jarabulus o Idlib, on la bandera de l'antiga oposició siriana oneja sense complexos al costat de la turca o la negra dels islamistes. Va ser el 2017 quan Ankara va reclutar entre les brases d'Al-Qaida i l’EI i les va armar, uniformar i rebatejar com a Exèrcit Nacional Sirià.

Els sirians

Atrapats entre aquest trànsit tan frenètic com incansable hi ha els sirians. Les dades parlen per si soles: gairebé sis milions de refugiats en països limítrofs i més de sis milions de desplaçats interns; el 90% dels nens necessiten ajuda humanitària (un 20% més que l’any passat), la qual cosa no sorprèn ningú amb la pitjor crisi econòmica des del començament de la guerra. Els preus dels aliments s’han multiplicat per dos des de l’any passat i la majoria dels sirians passen els seus dies buscant combustible per cuinar o escalfar-se, o fent cua durant hores per aconseguir una ració de pa de pita. Les dones es venen els cabells, o el cos; els pares treuen els seus fills de les escoles perquè no poden assumir les taxes i els professors no cobren els sous.

La guerra no l’ha guanyat ningú, només l'han perdut els sirians. Tots. Com també ha passat al Iemen, a Líbia, o al veí Iraq, el seu país ja només existeix en el mapa i en la memòria dels que tenen alguna cosa per recordar.