Símbols franco-alemanys
França i Alemanya han jugat al simbolisme. A la històrica sala de la coronació de Carlemany, a Aquisgrà, Angela Merkel i Emmanuel Macron van firmar dimarts un tractat per reforçar la cooperació entre els dos països. Enmig del caos empantanegat del Brexit, amb el govern dels Estats Units en suspens, i amb una Unió Europea “amenaçada” des de dins de les seves pròpies fronteres, segons paraules de Macron, París i Berlín van voler demostrar que l’eix franco-alemany encara té iniciativa i voluntat de lideratge. Tot i que, aquesta vegada, la renovació del compromís mutu tenia molt més de retòrica que de salt endavant: sense visió estratègica en política exterior -res de compartir el seient permanent francès al Consell de Seguretat de l’ONU, com es va insinuar des de Berlín-, alguna promesa de més cooperació en defensa, cap canvi real en política social -més enllà d’algun projecte de cooperació transfronterera- i eludint qualsevol de les reformes pendents que Macron reclama per a la zona euro i Berlín s’ha negat a concedir.
Malgrat tot, l’extrema dreta francesa i l’alemanya van criticar un tractat que, segons ells, suposava una pèrdua de sobirania nacional. I, des d’Itàlia, el ministre de l’Interior, Matteo Salvini, ha multiplicat les declaracions anti-Macron aquests dies. El líder xenòfob italià ja va anunciar fa setmanes, durant una visita oficial a Varsòvia, que està disposat a liderar un “eix italo-polonès” que contraresti l’entesa franco-alemanya.
Poques concessions
Les ambicions europees de Macron han anat quedant enterrades per la falta de suport dels seus socis i els seus propis problemes interns. Les conclusions de la cimera de caps d’estat i de govern de la UE del mes de desembre a Brussel·les van ser gairebé un premi de consolació: un compromís a favor d’una “línia pressupostària”, d’una quantitat de diners encara per determinar, dins el pressupost comunitari, que es reservaria per als 19 països de la moneda única. Res del pressupost diferenciat per a l’eurozona que volia Macron. La trobada d’Aquisgrà tenia una bona dosi d’escenificació per amagar les frustracions d’un qüestionament que s’ha traduït en la revolta dels armilles grogues a França i en un malestar creixent a Alemanya. El diari Frankfurter Allgemeine Zeitung publicava aquesta setmana una enquesta segons la qual només un 42% dels alemanys de l’Est creuen que “la democràcia és la millor forma de govern”, davant el 77% dels alemanys occidentals.
La cohesió social i política s’ha esquerdat a la Unió Europea. Desigualtat i fragmentació defineixen el nou panorama. Escepticisme polític i contestació social. Però un estudi de la London School of Economics publicat aquesta setmana adverteix, precisament, que “les societats dividides són més proclius a acceptar les desigualtats”. Segons aquesta investigació, que ha estudiat l’evolució social de 23 països desenvolupats durant 25 anys, “la creença en la meritocràcia i en la idea que l’èxit depèn de si es treballa de valent en comptes de les estructures socials, es reforça amb l’augment de la desigualtat”. Com més dividits i més desiguals, “més s’afebleix també la idea que les desigualtats estructurals poden ajudar o dificultar la mobilitat social”. França, Alemanya i la UE necessiten molt més que declaracions d’intencions. Però, en plena pèrdua d’identitat i amb l’amenaça permanent d’un Brexit mal tancat, Merkel i Macron s’han aferrat, de moment, als símbols de la reconciliació, el multilateralisme i la cooperació. Un parèntesi de confiança entre tantes febleses.