“Seré feliç quan vegi la cara de Trump i li digui que és un racista”

Huixtla (mèxic)“Si toca repetir mil o un milió de vegades aquest camí, ho faré per veure la cara de Donald Trump, encara que no em deixi entrar als Estats Units: em sentiria feliç només dient-li que és un racista”. Jonathan Matamoros és un dels més de 7.000 hondurenys de la caravana de migrants. Com els seus companys, ahir descansava al parc central de Huixtla, la segona parada a l’estat mexicà de Chiapas. Sota una calor sufocant, la marxa feia una aturada en els 4.000 quilòmetres que els separen del seu somni americà. El motiu: la mort diumenge d’un noi de 25 anys que va caure d’un vehicle que el transportava des de Tapachula, com també li va passar la setmana passada a un altre integrant de la caravana a Guatemala.

Han passat 10 dies des que la caravana va sortir de la ciutat hondurenya de San Pedro Sula, una marxa que ha provocat la ira del president nord-americà, Donald Trump, que ha qualificat la situació d’“emergència nacional”. Així, Trump ja ha amenaçat d’enviar l’exèrcit a la frontera amb Mèxic per impedir el pas dels migrants i ha anunciat que reduiria “substancialment” l’ajuda econòmica que reben Hondures, Guatemala i el Salvador en represàlia per no haver evitat que els seus ciutadans s’hi afegissin.

Aquestes advertències, amb tot, no estan afectant gens la caravana, que els pròxims dies es preveu que augmenti amb 2.000 hondurenys més que ja creuen Guatemala. Comparteixen l’atipament per la falta de feina i l’elevada violència a la regió. Joana Gómez, que camina amb la seva filla de 14 anys, deixa clar que les paraules de Trump no l’afecten. “Mai he vist els milions de Donald Trump, perquè se’ls queden el govern i els polítics d’Hondures, que són una colla de corruptes”.

Gómez treu importància al fet que el president dels EUA asseguri, sense evidències ni dades, que a la caravana hi ha delinqüents, membres de bandes i terroristes. Ella ho té clar: la motiva l’“emoció d’aconseguir un somni i un millor futur” per a la seva filla, lluny d’un país “on no es pot viure”, on els salaris no són prou alts per afrontar les despeses d’alimentació, electricitat, gas i educació, i on, lamenta, ha hagut de deixar el seu fill de 18 anys.

La marxa dels valents

“Vam decidir afegir-nos a la marxa d’un dia per l’altre”, confessa, i assegura que si finalment no aconsegueix entrar als EUA es quedarà a Mèxic, on el president electe, Andrés Manuel López Obrador, ha promès donar visats humanitaris als integrants de la caravana. La majoria, no obstant això, no tenen cap més opció sinó avançar cap al nord i “vèncer” Donald Trump, tal com afirma Carlos Madrid, un noi de 30 anys que ha deixat a Hondures la dona i un fill de nou anys. “Emigro per falta de feina, per les extorsions i la delinqüència”, diu en defensa seva i dels milers de persones que integren la caravana: “Som treballadors i lluitadors, no delinqüents”.

Huixtla s’ha convertit en un camp de refugiats, on milers de persones fan cua per un plat de fesols i arròs, mentre que alguns migrants van al centre mèdic o a les ambulàncies per guarir-se les nafres als peus causades per les llargues caminades sota temperatures de 40 graus, amb el risc evident de patir cops de calor. Un vehicle municipal recorre els carrers amb un gran altaveu per fer una crida a la “solidaritat” de la població perquè porti roba, aliments i medicaments als migrants. A aquestes altures molts ja noten el “cansament”, però insisteixen que no pararan fins a complir el seu “somni americà” i deixar enrere un país que no els dona oportunitats laborals ni els garanteix no ser les pròximes víctimes de la guerra entre les bandes del Barrio 18 i la Mara Salvatrucha, un combat que deixa milers de morts cada any.

Víctimes de les ‘maras’

Ana Patricia Vedat, de 47 anys, va amb la seva filla de 6 anys i els seus quatre nets de 2, 6, 10 i 12 anys. Originària de San Pedro Sula, considerada durant molts anys la ciutat més perillosa del món, lamenta que les maras [bandes de delinqüents] “volen reclutar els nens des dels 10 anys i, un cop dins, ja no hi ha marxa enrere”. Per això mira d’allunyar la seva filla i els seus nets d’aquest context.

A la cua del centre mèdic hi ha Verónica Vázquez, de 25 anys, al costat de les seves dues filles d’un i cinc anys que tenen grip i amb qui va sortir d’Hondures, on va deixar dos fills més de vuit i tres anys. “A Hondures no aguantàvem la fam, perquè només feia un àpat al dia”, afirma abans d’explicar que, com la resta d’integrants de la caravana, la seva única meta és arribar als Estats Units per “trobar una feina del que sigui i donar de menjar les seves filles”.