Sèrbia-Kosovo, el malson de la UE
Que l’equip de Kosovo desfilés als Jocs Mediterranis encapçalat per la judoka Majlinda Kelmendi, guanyadora de la primera medalla d’or kosovar de la història el 2016 a Rio de Janeiro, no va servir per apaivagar l’hostilitat d’un cert espanyolisme que donava suport a Sèrbia. La doctrina del PP sobre el conflicte ha fet que part del públic que victoreja qualsevol èxit esportiu espanyol alhora sigui capaç d’escridassar uns esportistes als quals no reconeixen el dret a participar perquè van trencar la unitat de Sèrbia. Els seus deu anys d’independència li han servit a Kosovo per aconseguir reconeixements internacionals qualificats però insuficients per ser membre de ple dret de l’ONU. Kosovo té en contra Espanya, Xipre, Eslovàquia, Romania i Grècia. I Rússia, com a membre permanent del Consell de Seguretat, diu que farà el que li demani Sèrbia. Tant a Brussel·les com a Washington s’ho miren inquiets, conscients del potencial conflictiu de la zona. I per això la UE està dibuixant solucions per a un acostament Sèrbia-Kosovo, sobretot de cara a les futures converses d’incorporació de tots dos estats com a membres de ple dret. Les posicions entre els règims de Belgrad i de Pristina no són pitjors però tampoc no han avançat. Pels acords del 2013, la comunitat sèrbia del nord de Kosovo rep el tracte d’una minoria nacional amb tots els drets i vota els seus representants. S’ha refermat la seguretat a les fronteres i els serbis poden moure’s d’una banda a l’altra. Però tot s’ha anat fent amb parsimònia i molta desconfiança. Cal, doncs, que l’acord vigent prengui més cos per poder assolir-ne d’altres. La UE no amaga el malson i ha posat a treballar el Balkans Policy Research Group, una mena de grup d’observació i think tank que ha exposat tres possibilitats: 1) que es prolongui la situació actual -negativa per a totes dues parts- amb el diàleg embarrancat i sense agenda; 2) que es vagi avançant cap a una normalització, encara que no es reconegui com a tal; 3) que Sèrbia i Kosovo arribin finalment al mutu reconeixement sense descartar un ajustament de fronteres. Aquesta és l’opció òptima i alhora la més complicada, pels dimonis mig adormits que pot despertar.
El Camp de les Merles
Per a una majoria de serbis, Kosovo ocupa l’espai més sagrat del seu imaginari territorial històric -construït, com la majoria d’imaginaris històrics, barrejant realitats, mites i miratges- perque és on se situa el bressol del poble serbi expulsat pels otomans en la batalla del Camp de les Merles del 1389. Per això, al cap de 500 anys, el 1989, quan Slobodan Milosevic va suspendre l’autonomia de Kosovo, va llançar l’amenaça: “Ningú ens tornarà a fer mal”. El 1999 l’OTAN bombardejava Belgrad per impedir l’operació de neteja ètnica que arribaria a desplaçar a les fronteres centenars de milers de kosovars -de “turcs”, com en deien a Sèrbia-. I la rèplica atlantista provocaria la fugida de 195.000 serbis de Kosovo. Ha passat prou temps per tancar la ferida? A Brussel·les saben que l’única manera de tancar-la és apaivagar i alhora pressionar per anar aconseguint enteses. I, tot i que a Brussel·les no es diu públicament, interessa que les vies negociadores avancin abans del 24 de març del 2019, quan es compliran 20 anys de neteja ètnica contra els kosovars i dels atacs aeris contra Sèrbia. Un aniversari dels més temuts.
