Seran feliços els anys 20?

BarcelonaEl 1974 un grup de prestigiosos escriptors de ciència-ficció nord-americans publicaven un llibre titulat '2020 vision'. L’obra, de voluntat futurista, intentava augurar com seria el món del demà, concretament el de l’any 2020. Els autors imaginaven un planeta ple de cotxes voladors, de cases intel·ligents que calculaven les calories que ingerien els seus hostes o de persones infinitament interconnectades a través d’un immens cervell mundial que relacionava tothom a tota hora. Avui hi ha polseres que ens calculen les calories i vivim efectivament interconnectats a tota hora, però encara no hi ha un sol cervell mundial que ens controli.

Iniciem la dècada dels anys vint amb moltes expectatives, marcades precisament pels avenços tecnològics. Però encara arrosseguem fantasmes del passat. Aquests dies, de fet, s’ha rememorat especialment la dècada dels vint de fa cent anys, els feliços vint del segle XX, una època també marcada per les revolucions tecnològiques i que, com avui, va ser convulsa políticament, polaritzada entre la revolució socialista i l’ascens del feixisme. Un període d’enteguerres que, potser per això, es va donar a conèixer també com a bojos anys vint. Avui ens preguntem com serà la dècada dels vint del segle XXI, la d’ara mateix, i per aquest motiu hem demanat a vint experts en diversos àmbits que ens expliquin què podem esperar dels nous 20. Els reptes són enormes: des de frenar la crisi climàtica fins a aturar les morts al mar, passant per fer front a la creixent robotització i augmentar de manera ostensible els anys de vida.

¿Seran feliços, aquests anys vint? No hi ha conclusions clares, però les reflexions ens ajuden a entendre millor què ens espera.

TECNOLOGIA

“Farem servir internet com qui consumeix oxigen”

Liliana Arroyo (Experta en innovació social digital d'Esade)

Cada cop serem menys conscients que estem utilitzant internet, que hi estem interactuant. Serà com l’electricitat o fins i tot l’oxigen d’avui, que l’utilitzem constantment sense adonar-nos-en.

La dels vint serà una dècada de canvis, perquè la tecnologia avança molt ràpid. Probablement els mòbils perdran importància i tendirem a una mena de dispositius més lligats al cos. Per exemple en braçalets o rellotges, i fins i tot és possible que algun dia els arribem a portar incrustats a l’ull. O potser, com predica Elon Musk, els dispositius es connectaran directament al nostre cervell per comunicar-nos amb els objectes sense haver de fer servir les mans.

Probablement avançarem també cap a l’internet dels sentits. Internet avui és oïda i és vista, però ens podem preparar perquè sigui tacte, gust i olfacte.

Internet, però, també pot portar desigualtats. Hi haurà dos nivells d’internet que desencadenaran un nou eix de desigualtat al món: l’internet que va ràpid, que podria ser el 5G, i el que no va ràpid, que pot ser el 2G. Els països rics aniran gaudint de tots aquests avenços, d’aquests privilegis, i en canvi als països pobres tardaran més a arribar perquè la qualitat d’internet no serà la mateixa. Malgrat això, internet se seguirà consolidant com una eina de canvi, de denúncia social, d’activisme. Per contra, els governs, especialment els de caràcter autoritari, centraran més esforços en tallar la connexió en temps convulsos.

TREBALL I ROBOTITZACIÓ

“La robotització entrarà en tots els camps”

Albert Carreras (Director d’ESCI i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra)

La qüestió més debatuda actualment entre tecnòlegs i científics socials reconeix tres tendències. En primer lloc, que la robotització avança a gran velocitat, per ara en el camp de la indústria i la logística, però està entrant i entrarà progressivament en tots els camps.

En segon lloc, que això destruirà molts llocs de treball. Milions de llocs de treball, especialment als països amb salaris alts on els incentius econòmics a la robotització són més elevats. En tercer lloc, que la robotització exigeix molts nous llocs de treball i que la reducció de costos en la producció de molts béns i serveis facilitarà que n’apareguin molts més. També parlem de milions de llocs de treball, la immensa majoria completament desconeguts actualment, molts dels quals molt qualificats.

Quin és el balanç entre destrucció i creació de llocs de treball? Aquest és el resultat dolorós. La destrucció de llocs de treball afectarà treballadors d’edats, sectors i territoris diferents dels beneficiats pels llocs de treball guanyats. Faran falta grans programes compensatoris per als perjudicats, però els països que els hagin de finançar poden empobrir-se abans amb la robotització si no aconsegueixen desenvolupar ràpidament els seus beneficis i apropiar-se’ls, per poder fiscalitzar-los i redistribuir-los. L’alternativa –ignorar la robotització o frenar-la– és impossible.

POSTHUMANISME

“Veurem més persones hibridant-se amb màquines”

Albert Cortina (Advocat i urbanista)

En els nous anys vint veurem cada cop més persones sense por d’unir-se o fins i tot d’hibridar-se amb les màquines per gaudir i percebre altres realitats o per augmentar biotecnològicament les seves capacitats físiques, sensorials o cognitives. Moviments com el transhumanisme, el posthumanisme, el transgènere o el transespècie demanaran aprofundir en el dret a decidir sobre el propi cos i reclamaran nous drets relacionats amb la llibertat morfològica per dissenyar-se biotecnològicament a voluntat.

Al mateix temps, i com a reacció al paradigma tecnocràtic, els moviments bioconservadors, impulsors d’una ecologia integral, defensors dels drets humans i d’un humanisme avançat, demanaran als organismes públics, als centres de recerca i a les corporacions biotecnològiques que estableixin límits ètics a la pretensió de trencar les fronteres de la condició humana i la divisió natural de les espècies.

La discussió en la propera dècada sobre l’humanisme, el posthumanisme i el transhumanisme serà medul·lar en la filosofia política i moral, i s’establirà un diàleg transversal complex i divers entre les tecnociències, la filosofia, les humanitats, les ciències naturals i les ciències socials, així com entre les polítiques públiques i la innovació empresarial. La pregunta clau serà: què ens fa humans?

EXPLORACIÓ DE L'ESPAI

“L’home (o la dona) tornarà a trepitjar la Lluna”

Miquel Sureda (Doctor en enginyeria aeronàutica)

Molt probablement l’exploració de l’espai a la dècada dels 20 vindrà marcada per la tornada de l’home a la Lluna. És el gran objectiu, per exemple, dels Estats Units o de la Xina, que porten anys treballant per tornar a enregistrar la icònica imatge d’un humà trepitjant la superfície plena de cràters de la Lluna. En aquest cas, sembla que els dos països optarien per enviar-hi una dona. Washington promet que tornarà a la Lluna el 2024, mentre que la Xina és més prudent i, amb el seu secretisme habitual, no ha donat terminis. Diverses empreses privades també treballen amb el mateix objectiu, però sembla que van més lentes que el govern nord-americà i el xinès.

L’altra gran fita dels anys 20 serà l’exploració de Mart. De fet, aquest 2020 ja s’està batejant com l’any del planeta vermell: a l’estiu es llançaran quatre missions espacials per visitar les terres vermelloses de Mart. A més a més, també hi ha el propòsit d’enviar l’ésser humà a Mart i algunes companyies valoren fer-ho a finals de la dècada, una data que sembla certament precipitada, ja que crec que no serà fins als anys 30 quan l’home (o la dona) arribarà al planeta vermell. Sigui quan sigui, hi ha la intenció d’enviar-hi colònies humanes d’entre 50 i 100 persones de cop. Tornar a arribar a la Lluna serà un punt important en el camí cap a Mart.

Hi ha dos temes més a destacar. En primer lloc, la consolidació de megaconstel·lacions amb desenes de milers de satèl·lits orbitant la Terra per obtenir imatges i proporcionar comunicacions a tots els racons. En segon lloc, l’arribada de nous telescopis millorats que poden ser determinants per detectar possibles formes de vida fora de la Terra, segurament l’autèntic objectiu de l’exploració espacial .

URBANISME I CIUTATS

“A Catalunya tots ens sentirem barcelonins”

Andreu Ulied (Soci director de l'empresa MCRIT)

Els anys 20 portaran molts canvis en l’àmbit de l’urbanisme. Conduirem entre vehicles autònoms, pagant tarifes variables i en temps real, i veurem grups de camions circulant sincronitzadament, de nit. Les xarxes d’autobusos tindran només vehicles elèctrics, i la gent caminarà més, en ciutats amb més espai per als vianants i menys trànsit, amb l’aire més net. Les ciutats més riques del món es renaturalitzaran.

Centenars de milers de persones d’edat avançada viuran soles a les ciutats i pobles de Catalunya, i de la vella Europa, acompanyades per simpàtics robots i petits animals domèstics, monitoritzades virtualment, i en molts edificis hi haurà sistemes de regeneració d’aigua o d’energia. Al mateix temps, sistemes intel·ligents gestionaran les xarxes de serveis urbans de manera integrada. Càmeres de videovigilància i de reconeixement facial ens observaran tothora i, per bé o per mal, algú en algun lloc ho sabrà gairebé tot de cadascun de nosaltres.

Conviurem amb gent de costums i valors molt diferents, en aparença, vinguts per qualsevol motiu des de qualsevol lloc del planeta. Centenars de milions de joves africans, i d’asiàtics i americans, continuaran volent emigrar a Europa per treballar o només per voltar-hi poques hores o uns dies.

La majoria de la població del món viurà en megalòpolis gegants, de desenes de milions d’habitants. També a Europa el creixement econòmic es polaritzarà a les grans ciutats capitals, des de Madrid a Varsòvia, en detriment dels seus rerepaïsos. A Catalunya tots ens sentirem barcelonins, cadascú a la seva manera: l’àmbit de la regió metropolitana de Barcelona serà ja la Catalunya ciutat que van imaginar els futuristes a finals del segle XIX: oberta, cosmopolita, reformada i, deien, original.

DEMOGRAFIA

“El 2030 serem 1.000 milions de persones més”

Pau Miret (Investigador del Centre d'Estudis Demogràfics)

L’espècie humana no està, ni de bon tros, en perill. La població del nostre món porta dècades creixent de manera imparable, i ho continuarà fent al llarg d’aquesta dècada dels anys 20. L’últim informe de les Nacions Unides sobre demografia mundial diu que el 2030 serem 1.000 milions de persones més que ara al planeta. Per tant, passarem dels 7.600 milions de població actual als 8.600 milions. Òbviament, aquest creixement no es viurà a tot arreu igual. L’Àfrica, un continent extraordinàriament jove, és la part del món que creix més, i amb diferència. Si continua al mateix ritme, el 2050 el continent duplicarà la població actual, que és de 1.200 milions d’habitants: llavors una quarta part de la població del planeta serà africana.

A Europa, en canvi, es mantindrà la dinàmica que hi ha fins ara d’una esperança de vida molt elevada –cada cop més– però una natalitat molt reduïda, especialment als països del sud. I això no és una mala notícia: si amb els nivells actuals d’esperança de vida a Europa tinguéssim una taxa de natalitat molt alta, segurament la situació acabaria sent complicada. Encara que sembli una posició un pèl malthusiana, en general és necessari controlar l’equilibri entre natalitat i mortalitat per evitar que la població creixi fins a nivells insostenibles que, sovint, es tradueixen en problemes econòmics i d’exclusió social importants.

I pel que fa a Catalunya, el ritme seguirà sent similar a l’actual: la natalitat continuarà sent bastant baixa i l’esperança de vida cada cop més alta. Ara la població catalana és de 7,5 milions d’habitants i, segons càlculs de l’Idescat, pot incrementar entre mig milió i un milió de persones el 2030. Les migracions continuaran ajustant els balanços demogràfics.

MIGRACIONS

“La crisi climàtica marcarà la migració global”

Aly Tandian (Director de l'Observatori Senegalès de les Migracions)

El món seguirà en moviment i les migracions seran més freqüents. I no ens ha d’estranyar: la història del nostre món sempre ha estat marcada pel desplaçament constant dels seus habitants. Com ara, els motius seran diversos: trobar feina, reunificar famílies, buscar coneixement... però també hi haurà raons més dures: escapar de conflictes, de la fam, de la falta de futur... L’espiral que separa el nord i el sud global continua sent intensa, cosa que genera que la part més desafavorida del món trobi més motius per fer les maletes.

Però les migracions dels anys 20 estaran marcades per la crisi climàtica. La falta de pluges i les consegüents sequeres, la pujada del nivell del mar, les inundacions o altres desastres naturals obligaran milions d’habitants a marxar de casa. En la majoria dels casos, aquestes persones no aniran a Europa o als Estats Units: es desplaçaran a altres zones del seu propi país –especialment a les ciutats– o provaran sort en altres països de la regió.

Mentrestant, la migració continuarà deixant una conseqüència important, esperançadora: les barreges interculturals resultants, que creen nous tipus d’associació entre els territoris del Nord i del Sud.

CRISI CLIMÀTICA

“O prenem accions radicals o serà massa tard”

Anna Pérez Català (Codirectora de Climate Tracker)

Comença la dècada decisiva. Els 20 seran clau per a la lluita contra la crisi climàtica: o prenem accions extremadament radicals en els propers deu anys, o serà massa tard. Segons el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient, l’any 2020 que comencem ha de representar el màxim d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. A partir d’aquí haurem de reduir-les un 7,6% cada any, una xifra que requereix una transformació radical de la nostra economia i societat. Si no ho fem, cap a finals de la dècada haurem superat els 1,5 graus d’escalfament, que posen en perill la Terra tal com la coneixem. Amb Donald Trump sortint de l’Acord de París el novembre del 2020, el fracàs de la COP25 i un esgotament del multilateralisme climàtic, sembla difícil preveure que els països emprenguin accions prou radicals.

Els anys 20 seran els de la col·lisió entre la política i la ciència. Creixeran les mobilitzacions socials, com ja s’ha començat a veure al 2019, i aniran també lligades a frenar grans infraestructures i a la desobediència civil. L’esperança vindrà, també, de l’abaratiment de la tecnologia. En l’última dècada, el preu de l’energia solar ha caigut un 85%, i l’eòlica un 50%, i continuarà baixant. Això portarà a la desinversió en combustibles fòssils, sobretot el carbó, que deixarà de ser rendible a la major part del món.

GEOPOLÍTICA

“Occident ha perdut l’hegemonia”

Eduard Soler (Investigador sènior del CIDOB)

Pel que fa a geopolítica, el nou equilibri de poder a escala global s’anirà accentuant. Occident ha perdut l’hegemonia i la Xina ja s’ha consolidat com un pol alternatiu. Un error comú és pensar que això vol dir que els Estats Units deixin de ser rellevants. Durant la dècada que ara comença, el que faci o deixi de fer Washington, el que diguin i callin els seus presidents, continuarà marcant el ritme geopolític global.

També són anys crucials per a la Unió Europea, que porta més d’una dècada limitant-se a gestionar crisis. Ha arribat el moment de fer els deures: si no és capaç de reforçar la seva integració i garantir-se el suport popular, acabarà sent un actor secundari i amb unes relacions cada cop més difícils amb els seus veïns. També pot ser que en algun moment d’aquesta dècada Rússia hagi de moderar les seves ambicions.

Si en comptes de potències pensem en continents, l’Àfrica és l’espai que guanyarà més centralitat. És on es donen els nivells més alts de creixement demogràfic i econòmic. La gran paradoxa és que mentre a l’Àfrica hi haurà el creixement i fins i tot els avenços en desenvolupament humà més ràpids, també serà el continent amb les pitjors crisis humanitàries.

GUERRES I CONFLICTES

“Veurem els desplegaments militars a distància”

Tica Font (Investigadora del Centre Delàs)

En aquesta dècada sembla que les potències s’enfrontaran, com fins ara, d’una manera més indirecta: predominaran els conflictes regionals, amb la participació de les grans potències. En el que sí que podrem observar canvis significatius serà en la manera de fer la guerra. Les formes convencionals no desapareixeran però aniran acompanyades de noves tècniques que beuran dels avenços tecnològics per fer més precisos els atacs tradicionals.

Mentrestant, es consolidaran els desplegaments militars a distància: no caldrà desplaçar-se al terreny per atacar sinó que des d’un ordinador a milers de quilòmetres es podrà llançar una intervenció bastant contundent. No només drons armats, que ja se n’utilitzen, sinó altres tipus de robots armats que podran substituir els militars de tota la vida. Una qüestió important és la capacitat o no que, mitjançant la intel·ligència artificial, aquests robots puguin executar decisions sense intervenció humana.

També haurem d’estar molt pendents dels ciberatacs i dels conflictes de caràcter més local que en molts llocs del món es desencadenaran per l’accés a recursos tan bàsics com l’aigua o les terres cultivables, i que seran accentuats pels efectes de la crisi climàtica.

DEMOCRÀCIA

“El futur democràtic es podria decidir al ciberespai”

Carme Colomina (Periodista)

Aquesta dècada definirà el futur de la democràcia, la clàssica i la virtual. Tanquem aquests primers vint anys amb el debilitament del multilateralisme i de les institucions de governança global que han regit les relacions del món post-Guerra Freda. El futur immediat passa ara per cinc fronts diferents. Primer, la Unió Europea, que haurà de dirimir la supervivència del seu propi model –cada cop més únic– d’integració política, qüestionat també des de dins. Segon, els Estats Units post-Trump. Amb reelecció o sense, l’actual president nord-americà ha transformat el paper global d’uns EUA que s’han esborrat voluntàriament dels grans compromisos de governança mundial i ha alimentat una polarització social i de discurs, convertida en model i aval per a diverses autocràcies.

La tercera és una de les grans preguntes de la nova dècada: com serà la Rússia post Putin? Després de 20 anys al poder, l’actual mandat del president rus expira el 2024 i el putinisme comença a donar senyals d’erosió. ¿Com evolucionarà aquesta Rússia descontenta, mobilitzada a les xarxes i amb anhels de canvi?

Quart escenari: la Xina. La irrupció global del gegant asiàtic ha desmentit els que deien que el liberalisme econòmic comportaria la democratizació política. Des d’una posició de força sense precedents, Pequín s’ha erigit en l’aliat imprescindible pel manteniment del multilateralisme.

I, finalment, el cinquè escenari és virtual. Si els nous anys vint no aconsegueixen construir també una democràcia digital, més enllà de la fracassada autoregulació de les grans plataformes tecnològiques i de les noves eines de repressió i control social en mans, de moment, dels governs, el futur de la democràcia s’acabarà decidint en aquesta nova frontera que és el ciberespai.

ECONOMIA

“La desigualtat és una tendència que no s’atura”

Elena Costas (Economista i professora)

Si el millor predictor del que passarà en la pròxima dècada és el que hem viscut en la que ara tanquem, no tenim gaires bones notícies pel que fa a la desigualtat al món. Malgrat la recuperació econòmica, avui vivim en societats més desiguals que fa trenta anys. I això tenint en compte que els nivells de desigualtat a Europa són més baixos que els dels Estats Units o que en altres zones més castigades. Es tracta, per tant, d’una tendència comuna però més accentuada en uns països que d’altres. I és que la desigualtat global no para.

Fa uns mesos, el Banc Mundial calculava que el 87% de la pobresa extrema al món es concentrarà a l’Àfrica el 2030 si la dinàmica no canvia. Els nivells de pobresa global s’han reduït i la desigualtat d’ingressos entre països és avui més baixa, però dins de cada país han augmentat.

Al nostre país, per exemple, correm el risc en els pròxims deus anys d’assemblar-nos cada cop més a alguns països emergents o certes societats de l’Amèrica Llatina, on rics i pobres fan vida per separat, van a escoles diferents i accedeixen a sanitats diferents.

FEMINISME

“Veurem que el patriarcat no ha sigut derrotat”

Minna Salami (Periodista i activista feminista)

Hi ha dos aspectes que definiran especialment el feminisme dels anys 20. En primer lloc, hi haurà un creixent despertar cap a la freda i dura realitat que no només el patriarcat no ha sigut derrotat sinó que continua més fort: s’ha apropiat el llenguatge feminista per normalitzar el comportament sexista i ha continuat perpetrant gran part dels desastres que avui en dia arrosseguem com a societat global. La destrucció del medi ambient, la desigualtat o el sistema cada cop més robotitzat en són només alguns exemples.

Malgrat això, hi ha un segon aspecte que ens dona certa esperança. Hi ha un altre despertar: el de les dones, que hem dit prou i que comencem a desplaçar el patriarcat d’algunes esferes. En aquesta nova dècada, les feministes podran aportar una mentalitat política, cultural i filosòfica que valori la igualtat, la reciprocitat, l’atenció i l’economia del respecte. Ens despertarem, com a societat, cap a un seguit de qualitats que hem descuidat durant molt de temps perquè han sigut considerades elements maternals i femenins i, per tant, indesitjables.

Parlo de l’enginy, la serenor, l’honestedat, la compassió, l’erotisme, la poesia, la interioritat. Hi haurà cada cop més esforços per invocar-los com a eines de resistència contra el patriarcat –origen, per exemple, dels sistemes polítics actuals, que es basen en la competitivitat i l’excedent i a canvi generen violència i escassetat–. Els conceptes femení i masculí estaran cada cop menys relacionats al sexe biològic i s’entendran com un nou vocabulari per reinventar el sistema de valors actual.

EDUCACIÓ

“L’escola serà radical a l’hora de recuperar la humanitat”

Anna Jolonch (Doctora en ciències de l'educació)

És molt arriscat, en el nostre món d’incerteses, predir quins seran els escenaris de futur. Ara bé, si parlem d’educació, els que ens hi dediquem som per opció optimistes, sense ingenuïtat. Els 20 seran els anys en què emergirà un nou paradigma latent per a la humanitat, que avui encara no podem imaginar i que farà entrar encara més en crisi el model educatiu i l’escola. Els nostres fills i filles seran la primera generació que haurà de dialogar amb una intel·ligència artificial que no és humana però que els humans haurem creat.

L’escola serà radical per repensar-se i recuperar el valor de les humanitats per preservar la dignitat humana davant les biotecnologies i el posthumanisme. L’escola viurà amb força la tensió entre obrir-se i deixar entrar per la porta els problemes reals del món i alhora protegir el seu univers per crear comunitat i projecte moral i educatiu.

Serà el lloc de la convivència i la recerca de la veritat. S’hi podrà despertar la poesia, la consciència planetària. I recrear democràcia. S’hi podrà pensar el futur com a responsabilitat a partir del present, tot participant en els reptes urgents de la humanitat. Els anys que venen són determinants per repensar l’educació com a bé comú i no com a mercaderia, perquè ens hi juguem el futur de la humanitat i el planeta.

CULTURA

“La cultura es basarà en polaritzar els discursos”

Ingrid Guardiola (Investigadora cultural)

La cultura és fruit d’un context determinat i, si bé té implicacions globals, abstractes i transhistòriques, el seu dia a dia és el de la contingència i la proximitat. Si cal abordar la cultura de manera descontextualitzada i amb una aproximació general, cal parlar, en primer lloc, del fet que la cultura està immersa en un marc general d’una economia de l’atenció que fa que hi hagi molts estímuls o ofertes en un entorn d’oportunitats limitades, precarietat sistèmica i mobilitat permanent. En aquest context, potser la cultura de la dècada dels anys 20 encara es basarà en la polarització dels discursos i dels formats: formats molt especialitzats per a minories competint amb formats mainstream massificats, el que és políticament correcte batallant amb el que és políticament incorrecte, el pro o contra absolutament tot, com si fos una qüestió d’afiliació.

Però la cultura seguirà mancada de centralitat institucional, i això es traduirà en pocs recursos, poca autonomia i molta ingerència política que en debilitarà els fonaments. També haurà de tenir un diàleg necessari amb la tecnologia, la innovació i la ciència: en un context de capitalisme de plataformes, de millores en la computació, en la connectivitat, en intel·ligència artificial, en els monopolis de les xarxes socials i la seva lògica extractivista... es parlarà molt de perills i reptes tecnològics, com la protecció de dades, la intrusió comercial, la censura o vigilància governamental.

Per això una part de la cultura acabarà significant-se en la dissidència d’aquests entorns digitals connectats, i això vol dir eines alternatives, una ètica estructural i zones desprogramades, sense algoritmes, en un món on el processament informàtic intentarà desplaçar el coneixement humanístic i aquest últim resistirà perquè, sense ell, cap tecnologia és necessària.

MODA I TENDÈNCIES

“La moda pot apostar per la cultura del compartir”

Charo Mora (Experta en cultura de moda)

La delicada situació mediambiental del planeta i una previsible pèrdua de la capacitat adquisitiva generalitzada dibuixen una realitat favorable per a la cultura del compartir i atorguen una segona (i tercera) vida a les coses. També en la moda. Per aquest motiu, durant aquests anys 20 podrem veure créixer la tendència de llogar looks per tornar-los després. Un fenomen que aniria acompanyat de la creació de plataformes digitals dedicades exclusivament a això, i d’una tendència a construir looks cada vegada més individuals i arriscats, ja que la roba es retorna.

El maquillatge, els tints efímers per als cabells –no tòxics i ecològics– són còmplices incondicionals del procés creatiu de l’outfit i de la construcció d’identitat, on tindran un paper important els inputs rebuts a través de les xarxes. Sportswear, athleisure i casual es van fusionant amb estètiques més tribals i emocionals com a reacció a la globalització, però la comoditat no es discuteix ni a la jungla d’asfalt ni per anar a l’hort urbà.

La revolució estètica dels homes serà sorprenent. El lettering torna i permetrà expressar idees i emocions inspirant prints, brodats o collages sobre el canvi climàtic, l’amenaça del populisme i la reivindicació de valors.

ALIMENTACIÓ

“La crisi climàtica condicionarà l’alimentació”

Esther Vivas (Periodista i investigadora)

Des d’una perspectiva socioeconòmica, ara hi ha dos models alimentaris en conflicte. D’una banda, el que defensa la indústria agroalimentària i biotecnològica, amb una producció agrària i ramadera intensiva, l’ús sistemàtic de fertilitzants i pesticides químics de síntesi, aliments quilomètrics i homogenis, productes processats, tecnologia transgènica i maltractament animal.

En oposició, hi ha l’aposta que fan moviments en defensa de la sobirania alimentària, que reivindiquen una alimentació local, ecològica i pagesa. Avui el primer model s’imposa perquè té el suport de governs i institucions. Si les coses no canvien, continuarà sent així.

L’altre gran punt a tenir en compte és que l’alimentació dels pròxims anys estarà condicionada per la situació d’emergència climàtica, a la qual precisament ha contribuït el primer model. L’escalfament global malmetrà cultius, alterarà parcialment la temporalitat d’alguns aliments així com les zones on seran conreats. Una situació que posarà en qüestió la seguretat alimentària, com ja està passant ara en alguns llocs del món.

BIOLOGIA EVOLUTIVA

“L’edició genètica ocuparà part del nostre dia a dia”

Tomàs Marquès (Investigador ICREA i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra)

Els últims anys han estat frenètics en la comprensió de la vida. En la pròxima dècada només podem esperar grans salts intel·lectuals cap al coneixement de la vida, amb implicacions per a la nostra salut. Per exemple, la seqüenciació massiva del genoma serà integrada de manera rutinària en els centres de salut, amb el repte tecnològic i ètic que implica. L’edició genètica ocuparà una bona part de les converses quotidianes.

El potencial per editar embrions humans o cèl·lules germinals i eliminar mutacions relacionades amb malalties en famílies que fins ara no tenien opció és possible que es pugui implementar.

L’eliminació d’aquestes mutacions en adults clarament haurà d’esperar una mica més. S’haurà de potenciar molt les converses ètiques i socials per evitar que aquesta tècnica no es faci servir per altres objectius que no siguin curar malalties.

SALUT I MEDICINA

“Hi haurà més càncers però la majoria es curaran”

Manel Esteller (Director de l'institut Josep Carreras)

El càncer continuarà sent la malaltia que marcarà més aquesta dècada que estrenem. El resum és ràpid: pujarà el nombre d’afectats –un de cada dos homes i una de cada tres dones–, però en la majoria de casos es curaran. Actualment el 60% de persones amb càncer l’acaben superant, i les estadístiques diuen que aquest percentatge d’èxit s’incrementa un 2% cada any, tot i que si es fan les inversions adequades podrà situar-se en un 4% anual.

Els anys 20, a més, ens portaran una bona notícia: un increment encara més gran de la medicina personalitzada del càncer, és a dir, tractaments molt específics per a cada persona que, bàsicament, augmenten la resposta a les teràpies i fan disminuir la toxicitat. Això sí, perquè es compleixi fa falta dotar el sistema sanitari de totes les eines necessàries. La nova dècada també ens portarà avenços considerables a l’hora de detectar la malaltia i noves i millors teràpies per atacar-la, especialment els tractaments amb cèl·lules pròpies.

També hem de parlar de l’Alzheimer i la demència, perquè sembla que cada cop n’hi haurà més casos, en bona mesura perquè vivim més anys. Recentment han sortit dos tractaments que podrien retardar els seus efectes, especialment durant la primera fase. Per altra banda, hem de continuar atents a l’arribada de noves malalties infeccioses procedents de països llunyans. Factors com el turisme, les migracions o la crisi climàtica faciliten l’arribada i el posterior contagi.

ESPERANÇA DE VIDA

“Arribar als 140 anys no serà una prioritat”

María Blasco (Directora del Centre Nacional de Recerca Oncològica)

Actualment l’esperança de vida d’homes i dones a Espanya és d’aproximadament 80 i 85 anys, respectivament. Però sabem que l’esperança de vida en el naixement creix uns tres anys cada dècada. Per tant, en una dècada l’esperança de vida a l’Estat serà d’uns 83 anys per als homes i de 88 per a les dones. Si continua creixent al mateix ritme, d’aquí a 100 anys serà de 113 anys per als homes i de 118 per a les dones, molt a prop del límit de longevitat de la nostra espècie, que són uns 120 anys.

Però aquest augment d’esperança de vida s’ha aconseguit sense intervenir sobre els mecanismes moleculars de l’envelliment i de la longevitat, que segueixen sent els mateixos, i per això està augmentant la incidència de malalties associades a l’edat. No obstant això, al laboratori, ja hem aconseguit augmentar la longevitat màxima de moltes espècies, incloent-hi el ratolí, que és el nostre parent no tan llunyà des del punt de vista genètic. En el nostre grup, per exemple, hem aconseguit que els ratolins arribin a viure fins a un 40% més del normal, en bones condicions de salut i amb una sola intervenció.

Si això ho traslladéssim als humans seria com fer que la majoria de les persones poguéssim superar els 120 anys de vida gaudint de bones condicions de salut. Actualment, però, no és una prioritat tractar persones sanes i joves perquè arribin als 130 o 140 anys. El que sí que pot passar en la propera dècada és que utilitzem aquests tractaments per frenar la progressió de malalties degeneratives produïdes per l’envelliment de l’organisme. Així, és plausible que en la pròxima dècada siguem capaços de frenar la progressió o fins i tot curar malalties degeneratives produïdes pel desgast dels teixits i per la seva falta de capacitat de regeneració.