La sentència contra Sarkozy soterra la dreta francesa
La condemna frustra un hipotètic retorn de l’expresident a l’Elisi
ParísÉs un veredicte inèdit que s’inscriurà en la història de la Cinquena República Francesa, el d’un antic president condemnat a presó ferma. Si bé es cert que la sentència encara no és definitiva, la justícia ha castigat Nicolas Sarkozy amb tres anys de presó, dels quals un en ferm, per un delicte de corrupció i tràfic d’influències. “Una profunda injustícia que ningú no podria admetre. No puc acceptar haver estat condemnat pel que no he fet”, es defensava Sarkozy en una entrevista exclusiva publicada ahir a Le Figaro.
La pena no només ha caigut com un gerro d’aigua freda a l’interessat, sinó també als seus devots, orfes d’un líder de dretes des del 2017, quan François Fillon va haver de plegar veles després d’una campanya presidencial agitada pels afers mediaticojudicials. En aquella ocasió, també es va acomplir un fet inèdit, la imputació d’un candidat en unes eleccions presidencials. Des de llavors, la dreta francesa navega sense rumb ni capità. Amb la victòria d’Emmanuel Macron d’ara fa gairebé cinc anys i l’auge de la ultradreta de Marine Le Pen, el bipartidisme de dretes i esquerres va fer aigües. Mentre que els mateixos votants van anihilar el partit del puny i la rosa francès, els conservadors van veure el seu espectre polític reduït considerablement.
Alguns no van dubtar en desertar el partit Els Republicans -rebatejat pel mateix Sarkozy el 2015 per a un rentat de cara de l’antiga Unió per a un Moviment Popular (UMP)-, atrets pel flamant moviment “ni de dretes ni d’esquerres” de Macron que, amb aquesta estratègia, buscava ocupar el màxim espai del centre. En són un exemple els dos primers ministres que ha tingut durant el seu mandat, Édouard Philippe i Jean Castex, així com el ministre d’Economia, Bruno Le Maire. En un tancar i obrir d’ulls, doncs, el que dura la lectura d’una resolució, la dreta francesa ha vist una vegada més les seves il·lusions frustrades per reguanyar el Palau de l’Elisi, aquesta vegada en els comicis que se celebraran l’any vinent.
Retorn frustrat?
Les expectatives del camp conservador per veure Sarkozy retornar a la primera línia política havien anat discretament in crescendo en els últims mesos, tot i que l’expresident no havia confirmat la possibilitat de representar-se al mateix plebiscit que el va convertir en president el 2007. De fet, oficialment, estava retirat de la vida política des del 2016, quan va perdre les primàries de la dreta i el centre per darrere de Fillon i l’exalcalde de Bordeus, Alain Juppé. Amb aquesta sentència, Sarkozy ha perdut ara tot el seu potencial polític malgrat que els més fidels no li han girat l’esquena, almenys de cara a la galeria.
Així ho proven les reaccions postsentència com la del ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, molt pròxim a l’expresident malgrat que també combrega amb el macronisme. Darmanin, que va coordinar la seva última campanya per a les primàries, ha aportat a qui va ser “un gran president de la República” el seu “suport amistós” en “aquests moments difícils”. Alguns, amb càrrecs menys comprometedors que el de Darmanin, s’han atrevit a atacar la decisió judicial. És el cas de l’alcalde de Niça, Christian Estrosi, que jutja el veredicte “d’extravagant” en un missatge a les xarxes socials.
D’altres veus més discretes creuen que si l’estratègia d’Els Republicans passa per arremetre contra l’aparell judicial, la imatge del partit se’n ressentirà i, de retruc, les minses possibilitats que tenen d’obrir-se camí entre Macron i Le Pen de cara al 2022. A un any de les presidencials, el partit encara no té degudament cap candidatura, ni oficial ni oficiosa, però sembla plausible dir que no podran comptar amb Sarkozy. La multiplicació dels casos que té pendents davant la justícia -el pròxim, el 17 de març per l’afer Bygmalion- impossibiliten qualsevol retorn a l’Elisi.
Amb tot, la defensa de Sarkozy ja ha anunciat que recorrerà la sentència i, si cal, anirà fins al Tribunal Europeu de Drets Humans. Una lluita acèrrima amb la qual potser aconseguirà netejar la seva reputació, però no impedirà que s’hagi de jubilar, aquesta vegada definitivament i de manera forçada, de la política.
