El Senegal: el mar dels altres

Dossier El Senegal, el país que mira cap a les Canàries Desplega

Capítol 1

“Barcelona o mort”: els joves senegalesos perden la por a l’oceà

Capítol 2

El Senegal: el mar dels altres

Capítol 3

Els joves que es volen quedar per canviar el Senegal

Fotogaleria

Un mar que dona i pren

Saint-Louis (Senegal)Expliquen a Saint Louis, una ciutat del nord del Senegal i antiga capital colonial sota domini francès, que un esperit femení vigila i protegeix la localitat i els seus habitants de la mort i altres mals. Se l’anomena Mame Coumba Bang, i és considerada la deessa de l’oceà –que envolta el municipi– i del riu Senegal –que el creua fins a trobar-se amb el mar–. Històricament, els veïns de Saint Louis han fet rituals per acontentar la deessa: des de tirar un tros de carn de corder al riu quan naixia un nadó per garantir-li protecció fins a reservar un lloc important de la casa per pintar-hi la seva imatge.

Cau amb força el sol sobre Guet Ndar, el barri dels pescadors de la ciutat, i centenars de cayucos reposen a la riba del riu, esperant per sortir a pescar. Moltes d’aquestes canoes, pintades amb colors vius, porten dibuixada la imatge de Mame Coumba Bang perquè els defensi de la ira de l’oceà. Però, des de fa uns anys, els senegalesos que es dediquen a la pesca preguen a la deessa del mar que els protegeixi de les empreses estrangeres que, amb el consentiment del govern de Dakar, exploten el seu mar i, diuen, els deixen sense peix. Yogo Diège, un home de braços forts, és el capità d’una d’aquestes embarcacions tradicionals. Se l’emporten els dimonis quan li preguntem per la situació del sector. “El govern ha venut el nostre mar. Ens està condemnant”, diu amb ràbia. Assegura que, mar endins, hi ha vaixells de tots els països: xinesos, coreans, russos, francesos, espanyols, portuguesos… “S’ho enduen tot i a nosaltres ens deixen les restes. Com és possible?” I continua: “Si penso en la quantitat de peix que pescàvem fa uns anys i el que pesquem ara, et prometo que cremaria el vaixell”.

Al seu voltant, un grup de joves que treballen per a ell assenteixen amb la mirada mentre revisen i pleguen una xarxa de pescar immensa que tornaran a utilitzar l’endemà al matí: “El govern ha venut el nostre mar”.

Espoli neocolonial

La sobreexplotació dels mars dels països desenvolupats i l’augment global del consum de peix van provocar fa dècades que les grans companyies pesqueres comencessin a fixar-se en l’Àfrica. Amb els anys s’hi han anat consolidant: des de les aigües de Moçambic o Tanzània fins a les de Guinea-Bissau, Gàmbia o Mauritània. Però el cas del Senegal, un país lligat des de sempre a la tradició pesquera i on el sector dona feina de manera directa i indirecta a més de 700.000 persones, és el més significatiu. L’últim acord amb la Unió Europea, per exemple, autoritza 43 vaixells francesos, espanyols i portuguesos a capturar 10.000 tones de tonyina anuals. També faculta dues embarcacions d’arrossegament de bandera espanyola a pescar 1.759 tones de lluç. Però els vaixells europeus només són una part dels 200 amb bandera internacional que feinegen en aigües senegaleses.

Els locals temen especialment els megavaixells asiàtics: denuncien que sovint pesquen sense llicència o amb acords ocults i que acumulen durant dies a alta mar tones i tones de peix que després venen arreu del món. Els destins són molts i diversos: des de mercats majoristes com Mercabarna fins a les seccions de congelats de supermercats francesos o italians. També se’n fan llaunes de conserva que es poden trobar a Rússia o al Regne Unit. O el pinso que utilitzen a l’Aràbia Saudita per engreixar les gallines, o a Romania per alimentar els porcs, o a Noruega per als salmons. I en aquest últim àmbit, la Xina és el rei de la pista: el gegant asiàtic s’ha consolidat com el primer importador de farina de peix, la qual obté de triturar els peixos petits que captura indiscriminadament als mars africans i que, després, utilitza per fabricar menjar per a tot tipus d’animals.

La falta de dades i estudis fa difícil quantificar l’impacte econòmic i social que està tenint tot plegat en la pesca local, que continua utilitzant els mètodes i arts tradicionals que han sobreviscut de generació en generació. Però hi ha alguns informes, com el publicat fa uns anys per l’ONG Ajuda en Acció, que deixen intuir la magnitud del problema: el volum de captures dels pescadors locals va baixar de 95.000 tones a 45.000 entre el 1994 i el 2005. Un cop dur per a un sector que és la primera font de divises del país i que representa gairebé un 3% del PIB total.

Els peixos sí, les persones, no

Fa unes setmanes, el doctor Aliou Ba, assessor polític de Greenpeace al Senegal, feia èmfasi en la ironia d’aquesta realitat. “Europa deixa sense peix els africans, però Europa no vol els immigrants africans”. I a la costa senegalesa, un dels punts de partida de la ruta migratòria cap a les Canàries, aquesta reflexió és compartida. En un pati del barri de pescadors de Saint Louis, un grup d’homes beu te i rememora temps millors. “Abans, a les famílies pescadores no ens faltava de res. Vivíem bé. Però això sembla que s’ha acabat. Si la pesca no funciona, res no funciona”, diu un d’ells.

Un altre home, vestit amb túnica blanca, llança una pregunta a l’aire: “Com hem d’evitar que els nostres fills agafin cayucos per marxar a Europa, si ens estem quedant sense la manera de guanyar-nos la vida?” Tots ells coincideixen en una cosa més: cada nit dormen amb por que, quan es despertin, un dels seus fills també hagi decidit jugar-se la vida per arribar en pastera a Espanya. Uns carrers més enllà, en una de les principals platges de Saint Louis, l’arribada de vaixells pesquers a terra després d’hores o dies al mar és constant. Cada dos o tres minuts n’apareix un. Quan els mariners aturen la canoa, les dones revisen la pesca abans que sigui transportada a la llotja que hi ha a tocar de la sorra, on una infinitud de camions esperen per carregar el peix.

Escenes similars es viuen a la riba del riu Senegal, convertida en una llotja improvisada on veïns de la ciutat s’acosten per comprar directament el peix a les barques. Dues dones negocien i, finalment, arriben a un acord: dos euros per un grapat generós de sardines. Però la venedora renega. “Malament, malament… Així és molt difícil”. I és que no és només la quantitat, és també la qualitat. Ara pesquen sobretot sardines, dorades i altres peixos més petits i barats que fa un temps ni es molestaven en agafar. Espècies més valorades, com el rap, les tonyines, el mero o la barracuda, són per als vaixells internacionals.

Al seu costat, un grup d’adolescents vestits amb samarretes de futbol d’equips europeus seuen amb posat avorrit sobre una muntanya de caixes buides. S’ofereixen per transportar el peix dels vaixells que arriben. Però no hi ha feina. La majoria d’ells avui no han fet cap viatge. Qui n’ha fet més –tres– ha guanyat 900 francs CFA, és a dir, un euro i quaranta cèntims. Ells, que van arribar a la costa senegalesa provinents de pobles de l’interior per trobar feina i ajudar les seves famílies, diuen el mateix que molts joves de la ciutat: “Si puc pujar a un cayuco, marxo a Espanya”.

El llegat colonial

Però la sensació al Senegal és que aquest sentiment de país venut als estats i les empreses estrangeres va més enllà del mar i la pesca. Malgrat que l’anomenat país de la teranga –hospitalitat, en wòlof– es va independitzar dels francesos el 1960, el llegat i la presència gal·la són encara ben presents en el dia a dia dels senegalesos.

Un ho veu només quan arriba i aterra a l’aeroport internacional de Blaise Diagne, en record al primer diputat negre africà a l’Assemblea Nacional francesa. O quan va des de l’aeroport fins a Dakar, la capital, per una autopista que gestiona una empresa francesa, i on abunden els cotxes Peugeot, Renault i Citröen. O quan va a comprar al supermercat més pròxim, un Auchan –el germà francès d’Alcampo– i paga amb francs CFA, la moneda que comparteixen catorze estats africans, herència d’haver sigut colònies de París. O quan expliquen que la línia de tren d’alta velocitat que s’està construint per unir Dakar amb l’aeroport és un projecte dels grups francesos Engie i Thales.

I no només és França. Bona part de les grans construccions que es veuen als carrers de ciutats com Dakar, Thies i Mbour estan gestionades per empreses estrangeres que venen des de Turquia, països del Golf i, sobretot, la Xina. O en l’agricultura, on es repeteixen cada cop patrons més similars als del sector pesquer: grans empreses estrangeres –també espanyoles– que exploten importants camps de cultiu i condicionen la feina dels petits agricultors, que representen una part rellevant de l’economia senegalesa. Mamadou Thiam, un veí de Mbour, una ciutat del sud senegalès, avisa: “Les síndries que vosaltres us mengeu a l’hivern, les cultiven aquí. A Mbour, els camps els van plantar on abans hi havia horts de pagesos del poble”.

*Aquest és un reportatge d'una sèrie de tres. El primer es va publicar aquest dissabte, i parla amb els joves senegalesos disposats a morir a l'oceà per intentar arribar a Europa. La sèrie finalitza dilluns, amb el tercer reportatge, sobre l'onada de protestes, inèdita, que va viure el Senegal a principis de març.