Una segona oportunitat per a la Mandela ruandesa

BarcelonaEl Tribunal Africà de Drets Humans, amb seu a Tanzània, veurà avui la vista d’apel·lació de Victoire Ingabire, una política de Ruanda empresonada des del 2010 per incitació a la violència i minimització del genocidi. A Ingabire, la premsa l’ha batejat com la Mandela ruandesa per la seva aposta per la via pacífica, i les organitzacions de defensa dels drets humans la consideren una presa política. La Ruanda posterior al genocidi del 1994 és, en moltes instàncies, un exemple d’èxit de la reconciliació, i el seu president, Paul Kagame, ha rebut els elogis de bona part de la comunitat internacional, que l’ha vist com un referent de la regió dels Grans Llacs, i amb el qual ha fet suculents negocis.

Però la història del president està esquitxada d’acusacions i denúncies de persecucions, violacions dels drets més elementals i fins i tot l’eliminació física d’elements incòmodes per al règim. Kagame, antic cap dels rebels tutsis que van combatre la majoria hutu establerta al poder, n’ha sortit impune, i en la commemoració de les matances ètniques va ser reconegut com l’home que ha fet renéixer el país de les seves cendres i ha construït un nou estat capaç de superar les divisions ètniques.

Acusada per un discurs

El 26 de gener del 2010, Ingabire, líder de l’esquerrana FDU-Inkingi i exiliada als Països Baixos des de feia 16 anys, respon “a la crida de Kagame, que anima els opositors a tornar a casa a fer política”, explica Lin Muyizere, marit de la política. Ingabire volia concórrer a les eleccions de l’agost i, el mateix dia que aterra, el seu primer acte és un discurs al mausoleu del genocidi parlant d’unitat i, sobretot, qüestionant que s’hagi fet justícia amb totes les víctimes. Ho diu davant d’un monument que només recorda els 800.000 assassinats tutsis -l’ètnia de Kagame-. “Quan seran recordats els nostres morts?”, es pregunta.

Aquelles paraules acabaran sent la seva perdició perquè serviran per arrestar-la, jutjar-la i condemnar-la a 15 anys de presó sota acusacions de conspiració per terrorisme, minimització del genocidi i propagació de rumors amb la intenció d’incitar a la violència. I fins ara. La seva família -marit i tres fills- continuen a l’exili per “seguretat”, afirma Muyizere.

L’advocat català Jordi Palou Loverdos coneix bé Ingabire perquè la política li va donar poders per representar l’associació ruandesa que ella presidia, Pro Justitia, en la causa de crims contra ciutadans espanyols a Ruanda. “La Victoire deixa la comoditat de l’exili per fer política”, indica el lletrat, actual director del Memorial Democràtic, que impulsa la candidatura de la ruandesa com a Premi Internacional Catalunya.

La rellevància de la figura d’Ingabire, de 47 anys, s’ha d’entendre en el “context ruandès, en què tots els canvis de sistema polític han sigut violents, des de la descolonització fins a l’arribada de la democràcia”, així que Ingabire planteja la novetat de fer “canvis polítics sense l’ús de la força, alhora que reclama el reconeixement de totes les víctimes”, explica Palou.

Escorcolls i vigilància

Avui, a la localitat d’Arusha, a Tanzània, els magistrats no revisen la condemna, sinó que l’advocat d’Ingabire porta davant del tribunal les traves i irregularitats practicades pel govern ruandès: escorcolls, examen de les seves notes, prohibició de visitar-la. La denúncia compta amb el suport d’entitats internacionals, com l’Associació Pro Drets Humans d’Espanya. Palou no és gaire optimista, perquè “Ruanda té tentacles molt llargs” i una decisió a favor d’Ingabire podria suposar l’anul·lació o revisió del judici. Des dels Països Baixos, Muyizere denuncia que les condicions d’empresonament s’han endurit. A més, afirma que la justícia de Ruanda es caracteritza per “la intimidació i l’absència total de llibertat d’expressió”.

En aquesta línia, organitzacions independents com Human Watch Rights i Amnistia Internacional i, fins i tot, les cancelleries de països aliats reclamen una obertura real de la via democràtica, amb respecte per als drets.

Però, ¿per què Kagame continua mantenint el reconeixement que li obre portes internacionalment? Per al marit d’Ingabire no hi ha dubte que el president “disposa d’una arma política tan temible com el genocidi, que ell esgrimeix cada cop que es troba amb una dificultat política”. La comunitat internacional té en certa manera un sentiment de culpa per haver desatès els signes evidents que a la Ruanda del 1994 s’estava coent l’odi i el ressentiment ètnic que en els 100 dies tràgics va costar la vida a almenys 800.000 persones. Així, a parer de Muyizere, el president Kagame utilitza les matances “com a arma de propaganda” davant, precisament, els seus aliats, que només han perseguit i castigat els responsables hutus i han obviat dur davant dels tribunals els botxins tutsis, que també van organitzar caceres fins i tot després del genocidi.