La segona onada del virus també és política a Europa
Si líders i governs van sortir reforçats de la primera estocada del covid-19, ara no està tan clar com anirà
BarcelonaEra el 16 de març al vespre i 35 milions de francesos -la meitat de la població- s’havien reunit al voltant de la televisió. A la pantalla, el president Emmanuel Macron, amb les banderes europea i francesa de fons, es disposava a pronunciar un discurs a la nació. “ Nous sommes en guerre ” (Estem en guerra), va proclamar el mandatari fins a set vegades. La pandèmia del covid-19 només havia acabat d’aterrar a Europa -en aquell moment a França hi havia 6.633 contagis confirmats i 148 morts-, i el president francès, com tants altres governs al principi de la crisi sanitària, optava pel discurs bèl·lic, èpic i patriòtic per referir-se al nou coronavirus. “No lluitem contra cap exèrcit ni cap altra nació, però l’enemic és aquí, és invisible i progressa”, deia. L’estratègia, des d’un punt de vista polític, li va funcionar. L’endemà de la compareixença la seva popularitat s’enfilava pels núvols: el suport dels francesos al president superava el 51%, un increment de 13 punts respecte al mes anterior.
Macron no va ser l’únic. En les primeres setmanes de pandèmia, els principals mandataris europeus -també del món- veien com el seu suport pujava al mateix temps que ho feien la por i el desconcert d’una població que se sentia amenaçada per una malaltia desconeguda. En ciència política hi ha un nom per explicar aquest fenomen: “ Rally around the flag ” (Unir-se al voltant de la bandera). Una expressió que el politòleg nord-americà John Mueller va patentar l’any 1970 i que fa referència al moment en què el govern d’un país o els seus líders polítics aconsegueixen un increment del suport popular a curt termini davant una situació complicada que amenaça el país. Perquè es compleixi, però, Mueller subratllava que aquesta amenaça havia de ser externa i, potencialment, havia d’afectar tot el món o gairebé. Un dels exemples més bojos, l’atac terrorista contra les Torres Bessones el setembre del 2001: una setmana després d’aquella massacre que va canviar el món, George Bush arribava al 90% de popularitat, l’aprovació presidencial més alta que ha tingut mai un president dels Estats Units.
Angela Merkel a Alemanya, Giuseppe Conte a Itàlia, el mateix Macron a França, però fins i tot líders més divisoris com ara Boris Johnson al Regne Unit: tots van registrar un augment significatiu del suport popular durant els primers dies de pandèmia a Europa, al març i principis d’abril. I, sabedors de la teoria de Mueller, els seus discursos es van omplir de crides a la unitat del país, a l’“ Este virus lo paramos unidos ” de Sánchez a Espanya. Però, com recalcava Mueller, aquesta crescuda de popularitat és a curt termini. I és que, en gran part, s’explica per un profund factor emocional: la necessitat de referents en temps d’incertesa. “Quan la crisi s’allarga, aquest fenomen va desapareixent a poc a poc”, apunta Ignacio Molina, investigador principal de l’Institut Elcano. A mesura que s’anava superant la primera onada -que va convertir el Vell Continent en un dels grans focus al planeta- i que els països europeus aixecaven persianes després de setmanes de tancament i angoixa, la ciutadania tornava a mirar amb ulls més crítics els seus respectius governs.
Balanç de forces
L’efecte Rally around the flag es desinflava, però no gaire. O almenys, tal com recalca Molina, no prou perquè cap govern es quedés pel camí. “A hores d’ara el covid-19 no ha enfonsat cap executiu europeu. Si la setmana que ve hi haguessin eleccions, la majoria de mandataris tornarien a ser reelegits o, com a mínim, tindrien serioses opcions de ser-ho”, apunta l’investigador.
Òbviament, hi ha estats que en surten més reforçats que d’altres. L’executiu de Merkel a Alemanya o el de la primera ministra Mette Frederiksen a Dinamarca són dos dels més beneficiats: totes dues estan al voltant del 80% en la satisfacció ciutadana pel que fa a la gestió de la crisi sanitària. Però també guanyen força el govern de Giuseppe Conte a Itàlia, que va passar de ser el focus europeu de la primera onada a un dels països del sud d’Europa amb menys incidència en les últimes setmanes, el de Mark Rutte als Països Baixos, o d’António Costa a Portugal.
En societats més polaritzades i més castigades pel virus, com la francesa o la britànica, el balanç no és tan clar. Des del “Nous sommes en guerre ” Macron ha tingut importants alts i baixos de popularitat lligats a l’avanç de la pandèmia i, especialment, a les conseqüències econòmiques. Amb la vista posada en les presidencials del 2022, el president sap que la gestió que faci de la pandèmia -que s’allarga- serà clau en la seva reelecció. “Els governs de França, del Regne Unit o també el d’Espanya no en surten especialment reforçats, però es mantenen i, per tant, la intenció de vot cap als mandataris no s’ha enfonsat”, insisteix Molina. De tots tres, sembla que a qui li pot passar més factura és al britànic Boris Johnson, que a principis d’any s’obstinava a negar els perills del virus i que sobre la taula té altres temes tan espinosos com el Brexit.
Desgast polític
Ara, a les portes d’una segona estocada del covid-19 a Europa, els executius no només hauran de fer front a una segona crisi sanitària que ja dibuixa pronòstics poc esperançadors. Com ja va passar en la primera, les restriccions per frenar els contagis i les morts aniran acompanyades de més problemes econòmics i més malestar social. I el desgast polític aquest cop sí que pot ser molt més gran. “La segona onada acabarà d’evidenciar que això no és passatger, com podíem pensar fa uns mesos: veurem, doncs, que la recuperació econòmica s’endarrereix, que continuem sense saber quan hi haurà una vacuna, i cada cop la gestió de la pandèmia estarà més polititzada perquè ens fixarem més en l’economia”, argumenta Molina, que alerta del rèdit que els populismes en poden treure de tot plegat.
Els pròxims mesos ho diran. Mentrestant, l’investigador del Cidob Pol Bargués assenyala que d’aquests mesos de mort i desgavell sí que se’n pot treure ja una conclusió definitiva, que és que “Europa ha volgut creure durant anys que aquí no hi podia tenir lloc una crisi sanitària i social d’aquesta magnitud, que això només passava a fora, en països africans o asiàtics”. En canvi, la pandèmia va instal·lar-se a Europa i, malgrat els avisos que havien arribat des de la Xina o l’Iran, va ser llavors quan la majoria d’estats europeus van entendre dues coses: que la crisi que venia era històrica, i que probablement no estaven tan preparats com es pensaven.
