El secret del Japó per controlar el coronavirus

TòquioEl cas de Mika Yanagihara, una dona de 33 anys que sempre porta tapada la meitat inferior de la cara quan passeja pel centre de Tòquio, serveix per entendre com el Japó ha contingut millor que cap altre país del món les conseqüències de la pandèmia de coronavirus. "La gent sempre ens mirarà, tenim aquesta pressió", diu per explicar per què mai s'atreveix a treure's la mascareta.

La taxa de mortalitat per covid-19 al Japó, només una dotzena part de la dels Estats Units, és la més baixa entre les nacions més riques del món. A més, amb la tercera economia més potent i l'onzena població més gran del món, el país encapçala el rànquing mundial en vacunació i es manté entre les taxes d'infecció més baixes del planeta, amb una mitjana diària de 12 casos per cada 100.000 residents.

Tot i que les autoritats no han imposat mai mascaretes o vacunes ni han instituït un control massiu de la població, els japonesos han evadit en gran mesura els pitjors estralls de la pandèmia. Són molts els factors que han contribuït als resultats del país a l'hora de prevenir el virus, inclòs un sistema nacionalitzat i controls severs a les fronteres. Però el que ho ha afavorit realment ha sigut la pressió dels mateixos ciutadans.

La llei japonesa no permet al govern ordenar bloquejos o vacunacions, per la qual cosa la majoria de la població ha seguit des del primer moment les recomanacions dels experts, que han animat a portar la mascareta i a evitar grans multituds. Després d'un inici lent, un cop es va incrementar la distribució de la vacuna, prop del 90% de les persones de més de 65 anys han rebut les dosis de reforç, mentre que, per exemple als Estats Units, el percentatge de gent gran vacunada és del 70%.

Policia autocontrolada

A diferència de països com els Estats Units, portar mascareta o vacunar-se no ha suposat mai un debat ideològic per als nipons. Durant la pandèmia, la confiança en el govern ha caigut, però la ciutadania ha posat el pragmatisme per sobre de la política a l'hora d'enfrontar-se al covid-19. "Deixar-se influenciar pels altres i no pensar per tu mateix mai és bo, però durant la pandèmia va ser positiu", diu Kazunari Onishi, professor de salut pública a la Universitat Internacional de St. Luke, a Tòquio. "La gent era molt conscient que els ulls de la societat estaven posats en ells, es vigilaven mútuament i fins i tot denunciaven les empreses quan no tancaven a l'hora. Era una espècie de policia autocontrolada", diu el professor.

L'autocontrol públic és precisament un dels trets distintius de la cultura japonesa. De fet, ho ha sigut sempre. Quan el desastre nuclear del 2011 a Fukushima va provocar una greu escassetat d'energia, la ciutadania va començar a reduir de manera voluntària l'ús d'electricitat. A les escoles públiques, els estudiants aprenen a actuar per al benefici col·lectiu: netegen el terra de les aules i el pati de l'escola, i es fan torns a l'hora de servir el dinar a la cafeteria.

Quan els experts van informar a principis del 2020 que el virus s'estenia per l'aire i que la millor manera de reduir-ne la propagació era evitar reunions en espais petits, els negocis van començar a tancar i la gent es va abstenir de sortir de casa. Les empreses, que fins llavors no permetien el teletreball, van ordenar als seus empleats treballar des de casa i les mateixes famílies van començar a cancel·lar les visites a familiars. "Tot i les poques opcions legals que hi havia per imposar restriccions, la gent va acceptar les directrius i la taxa de mortalitat global va caure per sota de la de l'any anterior", explica el professor de virologia i assessor del govern japonès Hitoshi Oshitani.

Els que intentaven saltar-se els protocols, en canvi, s'enfrontaven a una condemna pública. Toshio Date, de 58 anys, va intentar mantenir obert el seu local d'Osaka quan la ciutat va demanar que tanquessin restaurants, bars i altres negocis d'entreteniment. Però les televisions van començar a acostar-se al seu local com un cas atípic i va accedir a tancar ràpidament. Fins i tot després de l'estabilització dels contagis a Osaka, que va registrar la taxa de mortalitat més alta al Japó, i quan moltes empreses havien reobert, molts desconeguts s'hi acostaven i el renyaven per permetre l'entrada de massa clients.

Diners de cooperació

Segons les estadístiques del ministeri d'Economia, Comerç i Indústria del Japó, el govern va pagar l'any 2020 més de 40.500 milions de dòlars a més de 4,2 milions de petites i mitjanes empreses i propietaris d'empreses individuals. Les empreses més grans van rebre "diners de cooperació" en funció dels ingressos previs a la pandèmia (uns 1.500 dòlars al dia).

Tot i els incentius, l'estiu del 2020 van començar a detectar-se infeccions en barris de vida nocturna de Tòquio on els visitants i els mateixos locals ignoraven els consells dels experts. Les empreses també van començar a ignorar instruccions per prevenir el virus, i el govern va començar a enviar funcionaris per multar empreses i fins i tot tallar les subvencions. De fet, entre el 96% i el 98% de les empreses van acabar aplicant les normes.

Els experts adverteixen que el compliment voluntari no és garantia d'èxit indefinit. "La resposta és com un joc d'Othello", diu el doctor Oshitani, que compara els resultats del coronavirus del Japó amb el joc de taula on un moviment pot canviar un resultat guanyador per un de perdedor. "En un tancar i obrir d'ulls, els països amb més èxit poden convertir-se en el pitjor país del món". De moment, els nipons segueixen cedint amb èxit a la pressió del col·lectiu.

© Copyright The New York Times