Salvant vides sota una pluja de bombes a Alep

ALEP (SÍRIA)Plouen morters i coets sobre el barri de Saif al-Doula. En aquest racó de l'infern sirià un equip de metges, infermeres i auxiliars s'arrisca per mantenir en funcionament un centre de salut. No passen ni cinc minuts sense que un nou projectil escapci una casa en plena nit. Des de primera hora del matí sentim la metralladora d'un helicòpter. El migdia dóna pas al brunzit d'un avió MiG carregat de bombes. Mentre preguen perquè la càrrega mortal no caigui sobre l'hospital, els seus treballadors hi mantenen un pols titànic amb la tragèdia.

El Yusuf va venir voluntàriament des d'Egipte. Aparentment calmat i silenciós, està dret a la porta del centre. Fa dos dies que els morters van convertir en runa la moderna vidriera de l'entrada. Les bales dels franctiradors són mudes. Només pots sentir l'impacte a la pedra si fallen el tret. En sentim tres a deu metres. No esperem al quart. Correm a l'interior de l'edifici per refugiar-nos. El metge tornarà al seu país l'endemà.

"Els franctiradors són especialment cruels - diu el Farouk- els encanta disparar als nens". El Hussein explica com els va patir mentre tornava després de treballar tot el dia a l'hospital: "Cada nit recorro a les fosques els mateixos carrers per tornar a casa. Un cop vaig rebre un tret. Per sort, va ser aquí", s'assenyala el peu esquerre, embenat. "Seguiré venint a la feina cada dia".

Falten metges

"Tenim prou medicines, però ens falten metges. La majoria han fugit. Ha mort gent a les meves mans per falta de sanitaris", critica l'Aixa. Farmacèutica de professió, aquesta siriana de menys de trenta anys va haver de fugir de Damasc al cap de pocs mesos de començar l'alçament. Havia estat ajudant clandestinament a curar els ferits durant les primeres manifestacions contra el règim de Baixar-al Assad. Va ser detinguda.

"Vaig patir deu hores d'interrogatoris i amenaces -continua la farmacèutica- i quatre dies a la presó. Quan els pares em van venir a buscar, se'n feien creus. No sabien a què em dedicava. Dues setmanes després, sospitant que em volien tornar a agafar, vaig fugir". Des d'aleshores, la família de l'Aixa és detinguda cada setmana.

Uns crits interrompen la conversa. Un grup de combatents de l'Exèrcit Sirià Lliure porten retingut un individu. El fan entrar en una petita sala de la planta subterrània de l'hospital. Intuïm com pot acabar. L'Aixa, però, continua parlant. "Vaig escapar de Síria, però no podia estar a fora. El meu lloc és aquí, ajudant la meva gent", diu.

El Hakim, un nen de 3 anys, mira el tràfec que l'envolta. A la seva germana petita amb prou feines se li distingeix el rostre entre la pell trossejada per la metralla d'un projectil disparat contra casa seva. Els sanitaris l'atenen en un quiròfan improvisat al vestíbul. És l'única part del centre no afectada per les bombes. Li col·loquen una màscara d'oxigen. Durant uns segons colpidors, el pit de la petita s'infla.

El posat del pare dels infants provoca calfreds. Posa les mans amorosament sobre les espatlles del seu fill. Ni plors, ni una paraula. "Fa una setmana que va morir la mare, i ara...", diu l'oncle de la nena. Si la petita es mor, el Hakim i el seu pare, amb la casa destrossada, seran els únics de la família que es podran sumar als 90.000 civils refugiats en escoles d'Alep.

"Tenim dos tipus de ferits: els que moren aviat i els malferits", diu l'Abdurrahman, un sanitari. "Si la lesió és al cap, probablement moriran perquè no tenim l'equip necessari", lamenta. El seu testimoni confirma que Al-Assad ha ordenat l'assassinat de civils: "Aquí rebem uns trenta ferits al dia. La majoria són víctimes de bombardejos. Només dos o tres són rebels armats".

Barris entre tres fronts

Els barris situats a la rereguarda són els que estan patint més l'ofensiva del règim sirià per "escombrar" els revoltats, com diu Al-Assad. No passa ni un dia sense que grapats de coets impactin contra barris com el de Bustan al-Qasr, a mig camí entre els fronts de combat. Hospitals, escoles i zones residencials són els objectius preferents.

A l'hospital, el jove Jafar llança crits secs de dolor mentre el doctor remena amb unes pinces dins el forat que la metralla d'un projectil li ha fet a la base del polze de la mà esquerra. N'extreu una peça metàl·lica, amb arestes afilades, d'uns tres centímetres de llargada. Li hauran d'amputar la mà perquè el resquill ha trencat una artèria important.

L'Abdurrahman, l'infermer, respon automàticament: "Tots tenim por. Ens poden matar qualsevol dia". "Cada matí truco a la família per acomiadar-me i demanar-los perdó", admet. Després de tres mesos, l'Aixa prepara el trasllat a una nova ciutat del país. Sospita que els agents secrets, els muhabarat, la busquen: "Tinc por, però em sento molt forta. Estic preparada per morir".