El Sàhara Occidental, una ferida oberta de la descolonització espanyola

Trump va sacsejar un conflicte oblidat que és al darrere de l'última crisi entre Espanya i el Marroc

Sahara
05/06/2021
4 min

BarcelonaAquesta setmana el Marroc ha acabat acceptant que l’última crisi amb Espanya –que va tenir com a carn de canó els milers de joves i criatures que van creuar la frontera de Ceuta abandonada per la policia marroquina– no ha sigut per l’acollida de Brahim Ghali, el líder saharaui malalt de covid-19 que va ser hospitalitzat a Logronyo. Ghali ja ha tornat a Algèria, però l’ambaixadora marroquina a Madrid continuarà a Rabat esperant ordres de palau. El Marroc torna a controlar amb mà de ferro la frontera de l’enclavament espanyol i fins i tot Mohamed VI ha ordenat que els menors que han fugit sols a Europa siguin repatriats, cosa que Rabat no havia volgut fer fins ara. Les aigües tornen a poc a poc al seu curs, però el problema de fons persisteix, i té gairebé mig segle d’història: la descolonització inacabada del Sàhara Occidental.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

“El Sàhara Occidental és el pecat espanyol més oblidat de la història”, explica el periodista valencià Vicent Garcia Devís, autor d’El Sàhara. La terra promesa (Ed. Alfons el Magnànim). “Va ser una traïció més de l’actual rei emèrit. Quan Franco estava al llit de mort, va pactar amb [el secretari d’Estat nord-americà] Henry Kissinger, que veia en el Marroc un aliat”, recorda. Espanya abandonava els saharauis (que vivien en el que fins aleshores havia sigut una província espanyola i tenien un DNIque ho acreditava) a la seva sort i el rei Hassan II organitzava la Marxa Verda, enviant desenes de milers de marroquins pobres a ocupar el territori. Las resta de la història és coneguda: els saharauis van fugir a la veïna Algèria (rival regional del Marroc que els va acollir per debilitar-lo) i van organitzar la guerrilla del Front Polisario, que es va apuntar algunes victòries fins que el 1980 el Marroc –amb l’ajuda d’experts israelians i el finançament de l’Aràbia Saudita– va construir un mur per evitar el retorn dels refugiats i aïllar els guerrillers. Rabat es va quedar ocupant el territori més ric, a la costa atlàntica, important per la pesca i els fosfats, i els saharauis van quedar relegats al costat est del mur en un territori desèrtic.

“Els governs de Madrid, del PP o el PSOE han seguit tots la tàctica de l’estruç amb els saharauis”, denuncia Garcia Devís. El veí del sud és massa important en temes com el control migratori, el tràfic de drogues o la lluita antiterrorista.

Sota ocupació o refugiats

Avui una part dels saharauis viuen reprimits en una regió sota ocupació marroquina: fa uns dies les activistes Sultana i El Ouaara Jaya, que viuen en aquest territori, van denunciar que paramilitars marroquins les havien violat i torturat. La resta va ser expulsats als campaments de Tindouf, a Algèria, abandonats al desert. Cada any hi ha morts prop del mur marroquí –una successió de barreres de sorra, torres i fortificacions–, on es calcula que el Marroc va plantar set milions de mines antipersona.

L’ONU continua considerant el Sàhara Occidental un territori pendent de descolonització. I el dret internacional només pot preveure una sortida: un referèndum d’autodeterminació en què els saharauis decideixin si volen ser un país independent o pertànyer al Marroc. El referèndum que Espanya –que, segons l’últim informe del cap de l’assessoria jurídica de l’ONU, Hans Corell, n’és encara la potència administradora– havia promès i mai s’ha arribat a celebrar. Primer van ser desacords sobre el cens i després la negativa del Marroc a la consulta, a canvi d’una autonomia dins el regne alauita.

Commemoració del 45 aniversari de la fundació de la RASD, el febrer a Tindouf

A finals de l’any passat dos fets van sacsejar el conflicte: després de 16 anys d’alto el foc, la invasió marroquina d’un pas fronterer amb Mauritània va ser interpretada com un acte de guerra pel Polisario, que va anunciar la represa de les hostilitats. I un mes després, el president nord-americà, Donald Trump, en els últims espeternecs del seu mandat, va reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. A canvi Rabat restablia relacions diplomàtiques i comercials amb Israel.

“El Marroc ha pensat que el reconeixement per part de Trump seria decisiu i que al darrere hi hauria una allau de països que farien el mateix. Però no ha sigut així, i ha adoptat una línia dura amb Espanya i amb Alemanya –també ha cridat a consultes l’ambaixadora a Berlín– per forçar-los a seguir el mateix camí”, interpreta Isaías Barreñada, professor de relacions internacionals de la Universidad Complutense. “També pensaven que hi hauria fets executius que demostrarien que hi havia un canvi radical en l’actitud dels Estats Units, però encara no s’han vist”. La primera prova han sigut les maniobres militars conjuntes African Lion 21 amb l’exèrcit estatunidenc que començaran demà: Rabat va anunciar que es farien en part en territori del Sàhara Occidental, però després Washington ho ha desmentit.

També és imminent la sentència del Tribunal de Justícia de la UE, que ha de pronunciar-se sobre els acords comercials amb el Marroc, que inclouen el territori saharaui. “Probablement el tribunal confirmarà les sentències anteriors, que no reconeixen el Sàhara com a territori sota sobirania marroquina, com no fa cap organisme internacional”, recorda Haizam Amirah Fernández, del Real Instituto Elcano.

Guerra asimètrica

Sobre el terreny, la situació és sorpenent. “Sense accés a la premsa ni als observadors internacionals, només tenim informació de part. El Polisario fa informes de guerra en què parla de morts, mentre que al costat marroquí només hi ha silenci”, apunta Barreñada.

Abidin Boucharaya, representant del Front Polisario a Catalunya, insisteix que tothom ha de treballar per una “solució democràtica: culminar el procés de descolonització posant les urnes perquè els saharauis puguin decidir”.

Cronologia

1884

El Sàhara Occidental es va convertir en una colònia espanyola quan a la Conferènciade Berlínels països europeus es van repartir l’Àfrica. Després de la Guerra d’Ifni entre Espanya i el Marroc el 1958 passa a ser província espanyola.

1963

Es descobreixen a Bucraa fosfats d’alta qualitat. Guerra de les arenes entre el Marroc (amb el suport de França i els EUA) i Algèria (amb el suport d’Egipte, Síria i l’URSS).

1966

El Comitè Especial de Descolonització de l’ONUdemana a l’Espanya de Franco que faci un referèndum sobre la sobirania d’Ifni i del Sàhara Occidental. El 1974 Espanya anuncia que farà el referèndum al llarg de l’any 1975.

1975

Espanya comunica a l’ONUque es retira del Sàhara Occidental. El Marroc organitza la Marxa Verda i centenars de milers de persones envaeixen el territori. La majoria de la població saharaui fuig a Algèria i s’estableix en camps de refugiats. En virtut dels Acords Tripartits de Madrid, Espanya cedeix l’administració del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània, contravenint el seu compromís anterior de convocar un referèndum. Comença la guerra entre el Marroc i el Front Polisario.

1976

El Front Polisario, la guerrilla nascuda tres anys abans, proclama la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) a l’assentament de Bir Lehlu, al Sàhara Occidental.

1980

El Marroc comença la construcció d’un mur per aïllar el territori saharaui ocupat, impedir el retorn dels refugiats i contenir militarment el Front Polisario. El mur es converteix en una estructura de tanques, búnquers i camps de mines de 2.720 km.

1992

El referèndum no se celebra per la pretensió del Marroc d’ampliar el cens més enllà dels 75.000 saharauis censats per Espanya. Rabat ofereix una autonomia.

1991

Es crea la missió de pacificació de l’ONU, la Minurso, que té un nom ben revelador: Missió de l’ONU per un referèndumal Sàhara Occidental.El Polisario i el Marroc signen un alto el foc després de 16 anys de xocs. Es despleguen els Cascos Blaus.

2010

Famílies saharauis acampen a Gdeim Izik, al sud d’Al-Aaiun, en la protesta més gran des de la retirada espanyola. Tropes del Marroc arrasen el campament. Les dades de morts i ferits són confuses. Poc després esclata la Primavera Àrab.

2012

La UE i el Marroc signen un acord de pesca. El 2016 el Tribunal de Justícia de la UE dicta que no es pot aplicar al territori saharaui perquè Rabat no hi és sobirà.

Nov 2020

El Marroc envaeix el pas de Guerguerat, controlat pel Front Polisario, a la frontera amb Mauritània. Unes hores més tard els saharauis anuncien la fi de l’alto el foc de 1991. Centenars de joves saharauis viatgen als camps de refugiats.

Des 2020

Donald Trump reconeix la sobirania marroquina del Sàhara Occidental a canvi que Rabat recuperi les relacions comercials i diplomàtiques amb Israel. 

stats