La sagnant guerra contra les drogues a les Filipines

ManilaCada matí, abans que surti el sol, Rosario Pérez comprova que els seus fills encara estiguin vius. Els tres germans, tots a la vintena, dormen en cases d’amics i familiars, vigilant de no repetir molts dies al mateix llit, esperant que els que han rebut l’ordre de matar-los s’oblidin d’ells. No són testimonis d’una llista de la màfia ni s’amaguen de membres de bandes rivals. Són simplement homes joves que viuen a les Filipines de Duterte. “Com voleu que no els digui que s’amaguin?”, pregunta Pérez, de 47 anys. “Gairebé no podem dormir de tanta por”.

Conegut com el Trump filipí i Harry el Brut, Rodrigo Duterte va complir ahir un any al poder. En aquest temps, el país ha patit una onada de violència dins de la campanya antidroga ordenada pel president. Es calcula que més de 4.000 persones han sigut assassinades, ajusticiades sense judici o acusades de vendre drogues il·legals o de ser simplement drogoaddictes. Hi ha milers de morts més que estan “sota investigació”. La por i la desconfiança estan a l’ordre del dia de molts barris de Manila i altres ciutats del país.

La influent Església catòlica s’ha mostrat obertament en contra de la mortífera campanya dirigida per Duterte, i una xarxa subterrània d’esglésies i cases segures s’ofereixen com a santuaris. En silenci, per evitar l’atenció dels vigilantes, responsables de gran part dels assassinats.

Als barris més afectats, els veïns es mostren cautelosos a l’hora de parlar perquè no saben si entre ells hi ha informadors de la policia. La majoria dels residents callen o es mantenen al marge si senten que algú té problemes. Ningú no vol ser assenyalat si al final la persona acaba morint. Un home admet que parlar amb la persona equivocada pot resultar mortal.

“El que veiem aquí és que l’estat de dret està sent substituït per un sistema de por i violència”, afirma José Manuel Diokno, advocat a Manila. Segons un sondeig recent, un 73% dels filipins estan “una mica o molt preocupats” que ells o algú conegut acabi sent víctima de la guerra.

Els que s’han amagat sovint són persones que sospiten que els seus noms estan en llistes de vigilància del govern com a drogodependents. Les llistes són compilades per funcionaris locals que utilitzen la informació subministrada per la policia i els informadors, i inclouen detinguts identificats. No són públiques, i no queda clar com alguns han sigut marcats amb la creu de la mort. Moltes de les llistes són de persones que consumeixen o en el passat han consumit shabu,el nom local de la metamfetamina. Però n’hi ha que no.

Rosario Pérez, per exemple, explica que dos dels seus fills mai no han consumit drogues, però que el tercer en va provar un cop. El noi es va entregar a la policia amb l’esperança que fos perdonat, però l’han obligat a passar periòdicament testos de drogues i els seus resultats han sigut lliurats a la policia. Tot i així, a la mare li han assegurat que els noms dels tres nois apareixen en una llista de cerca i fins i tot ha circulat una foto de casa seva. “Amb només un nom i una foto, et maten”, afirma.

Silencis eloqüents

Les amenaces de mort sovint circulen com un xiuxiueig o apareixen en forma de textos anònims i notes manuscrites. La majoria dels amenaçats es mostren reticents a parlar perquè tenen por de revelar la seva ubicació i de ser assassinats.

Un jove que va ser detingut per la policia, apallissat i alliberat després d’un mes i mig, explica que s’ha traslladat a casa de la seva àvia, en un altre barri, per amagar-se. Una banda de vigilants el busquen i ell es pren les amenaces seriosament. Un amic seu va aparèixer assassinat.

A la casa d’un sol pis de formigó que Rosario Pérez comparteix amb el seu marit i dues netes hi ha un televisor encès però sense so. Una altra matança. A les imatges es veu el cos mort d’un jove dins d’una bossa enorme amb cremallera i una dona que plora desconsolada al costat.

Els ulls de la mare s’omplen de llàgrimes i la seva veu tremola. “Això és el que no vull que passi als meus fills”, insisteix.