Sadiq Khan: el laborista tranquil que ha fet història a Londres

LondresLa propaganda de Londres com a ciutat multicultural global en què l’ascensor social permet arribar allà on cadascú es proposi té, des de divendres, un altre actiu. Es diu Sadiq Khan i amb 45 anys s’ha convertit en el primer alcalde musulmà de la ciutat, també el primer d’una capital d’un estat europeu. La cultura de la meritocràcia, tan estimada per la classe mitjana i la classe dirigent britànica que sorgeix de la Segona Guerra Mundial, té en el parlamentari per la circumscripció de Tooting, al sud del gran Londres, un exemple paradigmàtic. Justament per aquesta raó, la seva responsabilitat és doble. Perquè un dels grans reptes amb què Khan arriba al City Hall -l’edifici de Norman Foster que acull l’alcaldia-és, justament, contribuir en la mesura del seu poder perquè aquest ideal, prou amenaçat arran de la crisi econòmica del 2008, continuï vigent.

Kahn, advocat de formació que es va especialitzar en la defensa dels drets humans tot just sortir de la North London University, està casat amb una advocada i té dues filles. Fan del Liverpool, és un dels vuit fills -set nois i una noia- d’una costurera i d’un conductor d’autobusos pakistanès que va emigrar al Regne Unit als anys seixanta. Amb tota la gran família, va créixer en un típic pis de protecció oficial de no més de 70 m, dels que es van construir per tota la ciutat després de la destrucció que van causar els raids de l’aviació nazi durant el Blitz.

Potser perquè va experimentar durant la infància i l’adolescència les estretors d’un habitatge petit, i va dormir en llitera durant molts anys, Khan ha fet de la política de l’habitatge un dels camps de batalla de la seva campanya electoral. És un tòpic recurrent -carregat de raó, però- que Londres passa pel que els mitjans de comunicació anomenen “ciris de l’habitatge”. Khan ha promès als londinencs 50.000 nous pisos a l’any, una xifra que els experts consideren molt més que optimista, ja que implica doblar la taxa actual.

L’altre problema amb què xocarà Khan -a més de la falta de sòl i del preu al qual surt, que encareix qualsevol promoció- són els limitats poders del seu nou càrrec. En l’àmbit de la planificació urbanística, l’alcalde és qui té més capacitat de decisió. I potser a través de polítiques com les normes de disseny i l’espai dels pisos Sadiq Khan tindria la capacitat d’influir en la formulació de polítiques amb un alt grau de detall. Fer pisos a l’abast dels salaris mitjans de Londres, però, ja és una altra qüestió, molt més relacionada amb l’economia general que no pas amb les atribucions del mayor del City Hall.

De fet, Khan és un home prou ben vist per l’establishment econòmic de la City, que sap que la seva arribada a l’alcaldia no ha de causar cap trasbals en l’ordre dominant. Està considerat i es veu a si mateix com un socialdemòcrata moderat, prou allunyat dels postulats que defensa el líder del laborisme, Jeremy Corbyn. Durant la campanya ha rebut l’aval de publicacions tan prestigioses -i moderades- com The Economist, del diari Daily Telepgrah -conegut popularment com a Daily Torygraph - i d’una publicació tan accentuadament conservadora com The Spectator.

Una història molt londinenca

La victòria del laborista tranquil Sadiq Khan davant del conservador ecologista Zac Goldsmith, fill del multimilionari James Goldsmith, és, si es vol veure així, una història molt londinenca: nen de família humil criat en un barri igualment humil al qual la ciutat li ha donat totes les oportunitats que, per origen social, no li pertocaven. Un cop més, la meritocràcia.

Però quan Khan dóna la benvinguda, com ha fet durant la campanya, als 140 multimilionaris que viuen a Londres, i obre els braços als 400.000 milionaris que també hi ha a la ciutat, l’ala esquerra del laborisme es posa nerviosa. Potser perquè hi veu un més dels potencials Blairs de futur que contribueixi a tornar al centre un partit que, de moment, s’escora a l’esquerra sense gaires possibilitats de triomf.