Crònica des de Kíiv: mirar al cel cada dia

Kíiv (Ucraïna)Diverses barricades antitancs i filats travessen el carrer principal que dona accés a la plaça Maidan. Uns soldats demanen la documentació a tots els vehicles que la creuen. Kíiv ha canviat molt en molt poc temps. Fa un mes era possible menjar en deliciosos restaurants armenis o italians i prendre una copa en un bar pròxim a la famosa plaça, on sonava música en directe fins a altes hores de la matinada. La ciutat estava plena de vida i de gent, tot i que la quotidianitat ja coexistia amb petits indicis d’un clima de preguerra, com ara l’aparició de locals on s'impartien classes de primers auxilis o de maneig d'armes i el fet que alguns comerços i botigues ja estaven clausurats.

L'aroma que es respirava a la ciutat, malgrat els imminents esdeveniments, queda molt lluny de com és ara la capital. Kíiv es preparava per al pitjor escenari, però mantenint l'esperança que no acabés d'arribar. Però finalment es van complir els mals pronòstics. Avui les botigues estan totes tancades, només algun dels supermercats sobreviu obert, cada vegada amb menys existències i més inflació en els preus, amb la particularitat extraordinària que en un país en guerra encara es puguin utilitzar les targetes bancàries. La ciutat està plena de barricades i checkpoints, alguns amb soldats massa nerviosos davant la proximitat del que els espera.

La capital es prepara per al pitjor

Cada vegada són més nombrosos els cotxes calcinats als carrers, suposadament propietat de soldats russos que s'infiltren i que són executats quan intenten saltar-se els controls policials. Les cues se succeeixen davant dels pocs caixers que continuen funcionant, les benzineres i les farmàcies. Tothom intenta aprovisionar-se del més important abans que la batalla arribi al centre de la capital: diners en efectiu, medicines, combustible i menjar no perible. Els pocs vianants que es veuen pels carrers avancen a pas ràpid, amb la mirada fixa endavant i, quan van acompanyats, estranyament conversen entre si. L'ambient és cada vegada més angoixant.

A la frontera on acaba la ciutat hi ha diverses posicions amb trinxeres excavades davant de grans blocs d'edificis. Algunes d'aquestes barricades estan formades amb tramvies, autobusos i ciment. D'altres amb grans muntanyes de pneumàtics, amb còctels Molotov a punt per ser utilitzats, que tindran com a missió crear cortines de fum que obstaculitzin l'avanç. En els grans edificis és possible veure, de sobte, soldats entrant-ne i sortint-ne, i per primera vegada es veuen tancs a la ciutat i vehicles artillats —vehicles de combat improvisat que incorporen canons, metralladores o altres elements d’artilleria—. També se sent de manera constant el so de les AK-47 en combats a curta distància, cada dia en diferents parts de la ciutat.

L'Alexander és metge, com els seus pares. Ens explica des d'un dels hospitals de Kíiv que cada dia hi ha combats a uns 200 o 300 metres d'allà. "Com veus, les finestres de l'hospital estan totes cobertes perquè els franctiradors russos a vegades ens disparen", diu. No és que Kíiv hagi estat envaïda ja, sinó que hi ha grups de sabotejadors russos que fan escaramusses per sembrar el caos i el pànic. El cementiri militar de Kíiv està farcit de mines després de patir alguns enfrontaments, i ni tan sols els soldats del punt de control que hi ha just al davant volen entrar-hi. S'hi reconeixen tombes recents, totes sense làpida i amb flors que encara no s'han marcit.

Des de fa dos dies se senten explosions dins de la ciutat, algunes de les quals són dels sistemes de defensa que intercepten els míssils que es dirigeixen cap a la capital i d'altres són l'impacte dels atacs, com els d'aquests últims dies a la zona perifèrica de Kíiv. Afortunadament, hi ha poques víctimes mortals, ja que no han sigut impactes directes i també perquè moltes persones han abandonat casa seva i viuen amuntegades en estacions de metro, o han iniciat l'èxode cap a altres països com a refugiats.

El so de les sirenes envaeix de nou la ciutat, com ho fa diversos cops al dia, però tothom, com si fos la primera vegada que les sent, dirigeix la mirada al cel.