¿S'acabarà la guerra a Ucraïna? Cinc claus per interpretar el món del 2023

BarcelonaPermacrisi. Aquesta ha estat, segons el diccionari Collins, la paraula del 2022. El significat és prou precís: “un període prolongat d’inestabilitat i d’inseguretat, que és resultat d’una sèrie d’esdeveniments catastròfics”. La direcció editorial del diccionari va considerar que el concepte condensa aquest sentiment de desassossec global que acompanya els nostres dies i que és fruit d’una superposició de crisis històriques i decisives. La pandèmia del covid-19 i, especialment, la invasió llançada per Vladímir Putin contra Ucraïna no només han fet mutar, sobtadament, el paisatge que ens envolta, també han tingut un impacte expansiu que ens marca el rumb polític, social, econòmic i geoestratègic. L’anàlisi és nítida: vivim un moment transcendental, i l’escenari és un món més convuls, més impredictible, i ple de ferides que es retroalimenten i que ens afecten a tots.

El mot permacrisi, doncs, es consolidarà encara més durant aquest 2023. “Si la invasió russa d’Ucraïna va ser l’escenari inesperat del 2022, és a partir d’ara que el món començarà a notar el veritable abast i la profunditat de l’impacte global de la guerra”, es llegeix al document de previsions que el think tank Cidob augura per al curs vinent. No tenim cap bola de vidre ni sabem interpretar el futur observant el marro del cafè, però sí que podem subratllar algunes claus que, probablement, seran decisives per explicar l’any que ara encetem.

Com que la invasió russa contra Ucraïna ho continuarà condicionant pràcticament tot, hi haurà una pregunta recurrent al llarg d’aquest 2023: “¿Quan acabarà la guerra?” De moment, cal tenir una premissa clara: ara per ara, res fa pensar en un desenllaç proper del conflicte. L’ofensiva llampec que Moscou havia planificat s’ha convertit en una guerra consolidada al cor d’Europa que ara corre el risc d’enquistar-se fins al punt que ningú descarta un escenari de guerra congelada, durant anys, a l’est ucraïnès. Històricament, la majoria de conflictes han finalitzat gràcies a una negociació. Aquest no hauria de ser una excepció, ja que es fa difícil imaginar una derrota total de qualsevol dels dos bàndols: Putin, que flirteja amb l’amenaça nuclear, s’hi juga la reputació; i Kíiv, que lluita per pura supervivència, compta amb el poderós suport d’Occident i amb una població mobilitzada. Però les expectatives de diàleg entre ucraïnesos i russos també són minses. Tot i que en les últimes setmanes s’havia parlat de condicions i de certes pressions de Washington a Volodímir Zelenski, les postures i les demandes de Kíiv i de Moscou estan massa allunyades perquè hi pugui haver algun avenç. 

Què s’espera, doncs? És probable que el fred i la neu frenin els combats durant els primers compassos de l’any, però el Kremlin seguirà castigant els ucraïnesos amb atacs aeris dirigits a infraestructures energètiques, que deixaran milions de persones sense calefacció, sense llum i sense aigua. El gruix de les batalles el continuarem trobant a l’est del país, tot i que alguns experts pronostiquen algun cop d’efecte passats els dies més durs de l’hivern. Uns parlen d’una contraofensiva russa, vinguda des de Bielorússia; d’altres, d’una empenta definitiva de les tropes ucraïneses per accelerar la recuperació dels territoris ocupats.

Sigui com sigui, hi ha tres coses prou segures. La primera, que la guerra deixarà encara més morts, més refugiats i més destrucció. La segona, que el fantasma de l’amenaça nuclear continuarà sobrevolant temeràriament el conflicte. I la tercera, que els diners seran claus: tant per a Ucraïna, que depèn de la voluntat dels Estats Units –i en menor mesura d’Europa– per seguir finançant la guerra, com per a Rússia, que també trampeja la bufetada econòmica que han suposat les sancions occidentals.

L’accelerador geopolític que ha esdevingut la guerra a Ucraïna ens ha endinsat cap a una nova era global. El 2022 ens ha deixat dos moviments crucials, que cal tenir en compte a l’hora d’interpretar els temps que venen. D'una banda, la ruptura total d’Occident amb Rússia, que afecta d’una manera especial l’existència d’una Europa que ha d’aprendre a viure sense l’aixopluc energètic de Moscou. De l’altra, que els Estats Units –i de rebot la Unió Europea– hagin assenyalat la Xina com la gran amenaça de futur, ara que Pequín oposita, sense complexos, per usurpar a Washington el títol de primera potència mundial. L’escalada de tensió entre els EUA i la Xina provocada per la visita oficial de Nancy Pelosi a Taiwan va ser només una mostra del perillós camí de la confrontació en què pot derivar l’actual clima de competició ferotge que protagonitzen tots dos països. També va reafirmar la consolidació del viratge geopolític cap a l’Àsia que va anticipar fa anys Barack Obama.

El fet que el conflicte ucraïnès hagi reforçat “l’aliança sense límits” entre Putin i Xi Jinping –que no s'entén sense l’aversió compartida cap a Occident– fa pensar que vivim en un món bipolar, dividit per dos blocs ben marcats. No és ben bé així. La realitat és que fa temps que ens encaminem cap a un planeta multipolar on altres potències emergents –com l’Índia o Turquia– també reivindiquen el seu espai, i en què regions de futur com l’Àfrica, el Pacífic o l’Amèrica Llatina jugaran un paper clau. “Aquest any veurem amb més claredat una acceleració en la competició estratègica d’altres potències, que aspiren a guanyar protagonisme mantenint espais de cooperació oberts, tant amb els EUA, com amb la Xina o amb Rússia”, diu l’esmentat informe del Cidob.

Mentrestant, Europa continuarà immersa en un dilema pràcticament existencial. L’amenaça russa ha destapat la vulnerabilitat que suposa ser una regió dependent en aspectes clau com l’energia o la seguretat. “La nostra prosperitat estava establerta en la Xina i Rússia, amb els primers nodrim el mercat i amb els segons obteníem energia. La seguretat, en canvi, la deleguem als Estats Units”, deia no fa gaire el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell. Veus com la d’Emmanuel Macron encapçalen aquest clam a favor de configurar una Unió Europea més independent, per sortejar errors similars al del gas rus i també per evitar caure en la irrellevància geoestratègica.

Més enllà de la dependència de Moscou –que Europa ha intentat mitigar a marxes forçades fent altres amistats sospitoses, com Qatar o l’Azerbadjan–, preocupa la relació amb Pequín i Washington. El neguit amb la Xina, principal soci comercial i posseïdor de matèries primeres clau, és més que entenedor: la creixent fredor diplomàtica fa témer fàcilment turbulències. Però el cas dels Estats Units és diferent: Washington continua sent el gran aliat d’Europa, i Joe Biden és un atlantista convençut si es compara amb el seu predecessor, Donald Trump. Tot i això, hi ha certa malfiança. En primer lloc, perquè recentment s’han criticat algunes postures proteccionistes de la Casa Blanca, com la llei per a la reducció de la inflació o l’elevat preu que Washington exigeix pel seu gas. En segon lloc, perquè hi ha preguntes que no deixen dormir. ¿Fins a quin punt és viable lligar la política de seguretat europea a la cooperació amb uns Estats Units cada vegada més imprevisibles? Un triomf de Trump –o d’algun perfil similar– a les eleccions del 2024, i en un context tan incert com l’actual, faria trontollar els fonaments del club europeu.

Els núvols de tempesta s’han instal·lat en gairebé tots els cels del món. Són conseqüència dels escenaris descrits anteriorment, i ens han portat a conviure amb un període de forta desacceleració econòmica global, que multiplica crisis existents. Les dades conviden al pessimisme. El Fons Monetari Internacional, per exemple, calcula que el creixement econòmic mundial per al 2023 serà del 2,7%, el més baix des del 2001 –amb l’excepció del 2020 per la irrupció del covid-19–. I, en aquests casos, l’equació és senzilla: la inestabilitat econòmica portarà inestabilitat social i, per tant, política.

El 2023 serà l’any dels descontentaments. Un dels grans reptes que hauran d’afrontar els governs del món serà gestionar la ràbia i la frustració d’unes societats que, majoritàriament, s’estan empobrint. L’incendi inflacionista, i la consegüent pujada de preus de gairebé tot, no ha anat acompanyat d’una millora de salaris, i això ha provocat una pèrdua del poder adquisitiu de la població, que buscarà culpables. Veurem més protestes. També veurem com els populismes –sobretot l’extrema dreta– buscaran treure’n rèdit polític per ocupar més espais de poder.

Aquest descontentament serà ben afilat a Europa, la regió més adolorida per la bufetada econòmica que ha estat la invasió russa. I aquí serà interessant veure com el malestar de la població pot condicionar el suport dels governs de la UE a Kíiv. Fins ara, s’han superat les desavinences i s’ha aconseguit teixir una resposta comuna a l’ofensiva de Putin, però què passarà quan alguns socis es neguin a enviar més diners o més armes a Zelenski perquè la seva població surt al carrer perquè també pateix fred i gana?

Una de les imatges més impactants que ens ha deixat el 2022 es va fer pública fa només unes setmanes. Hi apareixien tres nois aferrats al timó vermell d’un petrolier que havia estat onze dies navegant per l’oceà, des de Nigèria fins a les Canàries. La necessitat devia ser tanta que es van jugar la vida de la manera més inversemblant per arribar a Europa.

La foto té una altra lectura: el 2023 també estarà ple de petites històries com aquesta, que sovint no reben l’atenció mediàtica que mereixen però són necessàries per interpretar el nostre entorn. Perquè els moviments migratoris d'arreu del món, que cada any superen rècords i defineixen polítiques i governs, no s'entendrien sense el testimoni d'aquests tres nois. O perquè l'empoderament de les dones no es comprèn si s'obvia que milers d'iranianes continuaran sortint al carrer per demanar, únicament, que se les respecti. O perquè l'èxode rural que martiritza Europa no es posa en perspectiva si no s'explica que als pobles de Bulgària cada cop són més les botigues i escoles que tanquen. Tampoc s'és conscient què suposarà la descomunal crisi alimentària que ve si no es pensa en les milions de mares de l'Àfrica subsahariana que ploraran perquè la desnutrició els deixa els pits sense llet. I tampoc s'entén la crisi climàtica o les implicacions de la globalització si se silencien els pagesos indis que s'angoixen cada cop que es rumoreja que una altra multinacional vol comprar els terrenys que cultiven des de fa dècades. Sense cap dubte, l’any que estem encetant també anirà d’això.