La fugida de l’Abdulkader

MunicAhir va ser un dia meravellós per a l’Abdulkader Farussi i els seus amics. Aquest jove estudiant sirià, de 23 anys, estava eufòric i xerrava pels descosits, tant com li permetia el seu esforçat anglès. Després d’entrar en territori alemany a través de Munic el dia 11 de setembre, ahir, a l’altra punta del país, a Schönefeld, als voltants de Berlín, va rebre “una notícia excel·lent”. L’Abdulkader, el Majd, l’Alaa, l’Abdulrahman i l’Abdul·lah van passar una entrevista decisiva per al seu procés d’asil a Alemanya i aviat rebran el permís de residència temporal per quedar-se tres anys al país. “Això s’ha de celebrar veient algun partit de la Champions”, feia broma l’Abdulkader.

Aquesta colla de joves van viure ahir el seu dia més feliç des que, fa gairebé dos mesos, van deixar Síria, un polvorí però també la llar dels pares, les amistats, els estudis, tot el que eren fins llavors i tot el que cada dia recorden. “L’entrevista ha anat molt bé, ha sigut molt fàcil. Hem pogut explicar en àrab quina era la nostra situació a Síria, què estudiàvem i quin és el nostre estat civil”, explica l’Abdulkader per telèfon a l’ARA. Feia dies que a l’estat del seu WhatsApp hi apareixien emoticones de tristor. Ahir n’apareixia una que llançava un petó amb un cor.

Aquest jove estudiant de dret sirià parla amb el cor obert d’una Alemanya que és “ very OK ”, però també descriu amb seny els seus projectes. “Primer vull aprendre l’idioma i després estudiar en una universitat a Berlín”, afirma. Ja ha començat cursos d’alemany, però ahir l’única paraula que repetia en aquesta llengua era ausweis (carnet d’identificació). “El rebré per correu d’aquí uns dies, my friend -emfatitzava-. Després vull estudiar relacions públiques. Aparcaré els estudis que tenia de dret, perquè al meu país no servien de res”, explicava des d’un ferrocarril urbà de la capital alemanya. “Hem vist el que queda del Mur i una part del barri turc”, assegurava.

El primer, el mòbil

Una de les primeres coses que va fer l’Abdulkader a Alemanya va ser comprar-se una targeta de mòbil per navegar per internet. Segons el blog Netzpolitik.org, al juny només el 15% dels centres d’acollida alemanys tenien wifi. I per als refugiats l’accés a internet és molt més que un luxe. Internet és de gran ajuda per aprendre la nova llengua, per orientar-se en les noves ciutats i per preparar visites a organismes oficials. També és un valuós remei contra l’aïllament i l’enyorança.

Durant el viatge que l’Abdulkader i els seus amics van fer de Síria fins a Alemanya a finals d’estiu van perdre gairebé de tot: diners, roba, equipatge. L’objecte que va protegir més per no extraviar l’Abdulkader va ser el mòbil. “Sempre que puc tranquil·litzo els meus pares i el meu germà petit. Vam plorar molt el dia que ens vam acomiadar, però alhora em van donar molta força perquè emprengués l’aventura d’arribar a Alemanya”, relata. Justament el mòbil li permet documentar amb fotos la seva experiència. És una mena d’àlbum de supervivència, de fugida de la guerra, del risc d’una odissea, de l’esperança d’arribar a una terra promesa. “Des del primer moment l’objectiu era arribar a Alemanya, perquè és una terra amable amb els sirians: ens obren les portes, ens permeten estudiar un idioma i un ofici”, assegura l’Abdulkader, que assegura que “hi havia moltes raons per deixar Síria”: “La principal és que no vull matar ningú, i temia que tard o d’hora l’exèrcit m’obligaria a matar gent del meu propi país”.

“A Latakia -d’on prové- no sents cada dia el bum, bum, bum com a Damasc, però tenim un gran problema d’electricitat. Només en tenim durant una hora després d’haver estat cinc hores sense. Aquest és el ritme de la ciutat”, assegura el jove sirià, que va sortir amb els seus amics en cotxe privat del seu país cap al Líban el 27 d’agost. Amb 23 anys ha hagut de prendre decisions tan dures com abandonar-ho tot i fer-se càrrec no només del seu futur incert sinó també de protegir el seu company de facultat Majd, de 20 anys, l’Alaa, de 22 i estudiant d’empresarials, i els germans Abdul·lah, de 19 anys i estudiant d’enginyeria, i Abdulrahman, de 17 anys i estudiant de batxillerat.

Del Líban a Turquia

Tots cinc van agafar un vol de Beirut a Adana (Turquia), des d’on van viatjar 12 hores més en autobús fins a Istanbul. Allà es van posar en contacte amb un traficant de persones que els va cobrar 1.200 dòlars a cadascú per una plaça en una embarcació inflable per passar d’un punt de la costa turca -del qual no va donar cap informació per no ser enxampat per la policia- fins a una illa grega. Abans d’embarcar-se van haver de passar una nit al bosc turc sense menjar i sense aigua i amb molt de fred. “Ens va dir que com a màxim hi hauria 45 persones a l’embarcació, que ja eren massa, i ens n’hi vam trobar 53. Va ser molt perillós”, relata encara espantat l’Abdulkader. “Però no teníem cap altra opció”.

L’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) estima que aquest 2015 ja han mort 102 persones en aigües gregues i prop de 3.000 a tot el Mediterrani. I molts dels que naufraguen queden fora de les estadístiques. “El trajecte en barca va durar tot just una hora. Vam tenir problemes per arrencar el motor, però la policia turca va fer els ulls grossos, potser perquè hi havia dones i nens plorant. Al final tothom plora. No penses en res més que en la teva família, en el teu país, i plores, plores molt. I pregues per arribar a terra ferma”, explica l’Abdulkader.

El nus a la gola se li desfà en recordar “les armilles salvavides de colors cridaners que portava tothom a la costa de Mitilene” i les ganes amb què van foradar l’embarcació perquè “cap autoritat grega pogués utilitzar-la altre cop” per fer-los tornar a Turquia.

Però després d’haver arriscat la vida al mar encara els quedava molta lluita. Una lluita per sentir-se humans en un campament insalubre al qual s’arriba després de caminar “entre 25 i 30 quilòmetres amb un paisatge bonic del qual no pots gaudir”. Allà van pagar uns 40 euros per dormir en carpes i no en ple carrer. “Els hotels no volen sirians. I al campament es barregen olors molt desagradables per la falta de lavabos i l’excés d’escombraries”.

L’Abdulkader i la seva colla van embarcar en un vaixell cap a Atenes i d’allà van posar rumb al nord. Passada la frontera amb Macedònia, tenien els peus adolorits però van haver de caminar més -per un terreny pedregós- per arribar fins a un campament igual de desbordat que l’anterior. “El més perillós és l’allau de gent. Tothom corre. Tothom empeny”.

Bus, tren, taxi. Tot entre el risc de gastar massa i no arribar a l’objectiu. L’Abdulkader reconeix que es va haver de gastar 2.700 dòlars en tot el viatge, que va prosseguir per Sèrbia, Hongria i Àustria, canvi de divisa inclosa. “En arribar a Belgrad estàvem exhausts. Però vam poder trobar una pensió. I tenia dutxa!”, explica el jove sirià amb un somriure entre avergonyit i alleujat.

El risc de ser detectats

Corredisses clandestines, nits a les estacions amb només un ull tancat i l’objectiu de no donar les empremtes dactilars si no era a Alemanya, ja que això els hauria obligat a sol·licitar asil en un altre país. “Dur, molt dur, però ens en vam sortir”, diu ja “sa i estalvi” l’Abdulkader. Fa 40 dies que els joves sirians són a Alemanya i ja han conegut tres centres d’acollida diferents: a Neumünster, prop d’Hamburg; a Eisenhüttenstadt, i a Schwed-Oder, poblacions de l’estat federat de Brandenburg, prop de la frontera amb Polònia. “Ara ja estem bé. Aprenem alemany, cuinem, juguem a futbol”, explica l’Abdulkader. La senzillesa que aprecia qui ja ha viscut moltes tribulacions.