Els russos que no són de Rússia

BarcelonaRússia és el país més gran del món. Té una superfície el doble de gran que els Estats Units i que la Xina; cinc vegades més que l'Índia. Però la Rússia de Vladímir Putin s'estén encara més enllà de les seves fronteres. Després de la caiguda de la Unió Soviètica (URSS), al voltant d'uns 25 milions de russos van quedar fora de Rússia, escampats per països ara independents. Les minories russes han sigut un actiu que Putin ha intentat capitalitzar en el seu anhel de mantenir el màxim de poder sobre l'espai postsoviètic. L'altre instrument és la influència política (o xantatge) sobre governs que es mouen al ritme que marca el Kremlin.

La desintegració de l'URSS va derivar en el naixement (o renaixement) de 15 països. L'imperi soviètic havia intentat crear un homogeni homo sovieticus –terme amb connotacions negatives encunyat pel sociòleg Aleksandr Zinóviev– en un enorme territori habitat per persones d'ètnies diferents, que parlaven idiomes diferents i que escrivien amb alfabets diferents. El rus es va convertir en la llengua franca i segueix sent l'element identitari principal de les minories que viuen fora de Rússia.

Entre els països que tenen una proporció més gran de russòfons entre la seva població hi ha Letònia (26%), Estònia (25%) i el Kazakhstan (24%). La situació als països bàltics no té res a veure amb la de l'Àsia central. Ocupades i annexionades il·legalment a la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial, les repúbliques bàltiques van afanyar-se a demanar la protecció occidental un cop van recuperar la seva independència el 1991 i van culminar l'ingrés simultani a la UE i l'OTAN el 2004. La integració de les minories russes ha sigut i continua sent un aspecte delicat en la política d'Estònia i Letònia, tot i que, sobretot des de l'entrada a la UE, s'han desenvolupat mesures per contrarestar-ho.

A la ciutat estoniana de Narva, separada de Rússia només per un riu, més del 90% dels seus habitants són russòfons. "La ciutat va ser destruïda i conquerida a la Segona Guerra Mundial. No es va permetre el retorn de la població ètnica i la ciutat es va repoblar amb habitants majoritàriament russos", explica el sociòleg Stefano Braghiroli, professor a la Universitat de Tartu. Un cop Estònia va ser independent, un gran nombre de russos es van quedar al país, però no van aconseguir automàticament el passaport estonià. Per aconseguir la ciutadania, cal passar una prova que examina, entre altres, el coneixement de la llengua. De tots els russòfons, aproximadament un 10% són apàtrides, perquè no tenen ni el passaport estonià ni tampoc el rus, explica Braghiroli.

L'acadèmica Anna Batta, autora del llibre The russian minorities in the former Soviet republics (Routledge), assenyala que la qüestió de la integració de les minories russes ha estat "fortament polititzada", especialment a Letònia, on també cal passar un examen per aconseguir el passaport nacional i on la qüestió de la llengua genera més malestar entre els russòfons. Tot i així, subratlla que els últims anys s'han fet molts passos per millorar la situació, com ara atorgar automàticament la ciutadania als fills de pares apàtrides (també a Estònia).

Tots dos experts coincideixen que les tensions són més visibles a Letònia, com a mínim en el terreny polític, tot i que "no hi ha gaires evidències que demostrin una discriminació social" de les minories russes, assegura Batta. La qüestió, però, emergeix ara de nou com un possible element de conflicte si Moscou intenta instrumentalitzar aquests col·lectius per desestabilitzar la zona, seguint un model ja lamentablement conegut a l'est d'Ucraïna. Amb tot, tant Braghiroli com Batta destaquen que, en general, el vincle d'aquestes minories amb Rússia es limita a l'idioma (en alguns casos també a una nostàlgia de l'era soviètica, entre els més grans), mentre que la gran majoria no tenen intenció de formar part de la Federació Russa. "Hi ha una dita molt habitual entre els russòfons –explica Braghiroli–: «Si sents que no estàs content a Estònia, ves a Rússia una setmana; ja veuràs que quan tornis ho veuràs tot millor»".

"No hi ha un suport local per propiciar un escenari similar al de Crimea", opina l'acadèmic, tot i que afegeix: "Esclar que això no impedeix que el Kremlin intenti jugar a aquest tipus de joc, però no hi ha terra fèrtil".

Des que Rússia va començar la invasió a Ucraïna, també s'han sentit reiterats crits d'alerta en altres països de l'espai postsoviètic, com Geòrgia i Moldàvia. Tot i que aquí les minories russes són molt menys nombroses (excepte en àrees concretes com Transnístria, on Stalin va establir grans quantitats de russos, igual que a Crimea després de deportar-ne la població tàtara), aquests estats formen part, com Ucraïna, del grup que mira cap a l'oest, amb anhels d'arribar a formar part del club europeu. Una amenaça per a Putin, que ja ha deixat clar en el passat que no té cap objecció a actuar si cal, com va fer a Ossètia del Sud i Abkhàzia.

Neutrals i pro-russos

La resta de repúbliques exsoviètiques es poden dividir entre les que són neutrals i les que se situen clarament sota la influència o el domini del Kremlin. L'Uzbekistan, l'Azerbaidjan i el Turkmenistan poden incloure's al primer grup, principalment perquè tots tres produeixen la seva pròpia energia i no se senten amb la necessitat de lligar-se ni a Rússia ni a Occident per garantir la seva seguretat o el seu progrés econòmic.

En canvi, Bielorússia, el Kazakhstan, el Kirguizistan, el Tadjikistan i Armènia es compten entre els que es mouen amb els fils de Putin. Tots cinc formen part de l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), l'aliança militar liderada per Rússia. A més, tots menys el Tadjikistan s'han unit a la Unió Econòmica Eurasiàtica, creada el 2015 per Moscou.

El Kazakhstan, el més gran, té una gran minoria russa ben integrada i el govern és afí al Kremlin. A més, des de fa pocs mesos li deu la ràpida intervenció per aplacar la revolta que va esclatar als carrers de les principals ciutats del país. Igual que a la Bielorússia d'Aleksandr Lukaixenko, que s'ha convertit gairebé en una annexió de Rússia (reforçat encara més amb la modificació de la Constitució de finals de febrer). Armènia confia en la protecció de Rússia davant de l'Azerbaidjan en el conflicte congelat de l'Alt Karabakh. Moscou manté presència militar a Armènia, així com al Kirguizistan, el Tadjikistan i, ara també, a Bielorússia, on fins i tot pot desplegar armament nuclear gràcies a la connivència del règim de Lukaixenko. Una clara submissió als interessos de Putin.