Com una profecia autocomplerta, la cimera de Suïssa no ha projectat cap esperança de pau a Ucraïna. Pocs dies abans, els països impulsors estaven tan astorats pels resultats de les eleccions europees, i sobretot per la sacsejada ultra a França, que la cimera, de la qual ja es parlava ben poc als mitjans, era percebuda com una cosa llunyana. Tot i que aquella trobada internacional podia haver posat les bases d’un tallafoc: el tallafoc per barrar el pas a la guerra a Europa.
Penso que ja abans de començar, la cimera havia quedat atrapada en uns llimbs. La Xina no s’hi va presentar perquè Rússia no hi anava i, per tant, els BRICS, que sí que hi eren, i són amics sobretot dels xinesos, van evitar comprometre’s amb cap full de ruta. Si per alguna cosa ha servit l’absència dels xinesos ha estat per desemmascarar la seva l’ambigüitat i deixar-los ben retratats: ¿de què serveix el pla de pau proposat per Pequín el febrer del 2023? S'entén que la majoria dels BRICS mutessin en convidats de pedra, pensant més en els interessos del Sud Global que no pas en les escletxes obertes d’Europa just quan comença el tercer estiu de guerra provocada per Putin. Escletxes que poden acabar sent esquerdes si al novembre Donald Trump guanya les eleccions als EUA.
Un aspecte de la cimera que no hauria de passar per alt és la resignació del Brasil representat pel president Lula da Silva. Resulta decebedor que un líder que va ser perseguit i empresonat per uns dels “deep state” més violents de Llatinoamèrica, un socialdemòcrata equiparable amb grans sectors de l’esquerra europea, s’hagi posat de perfil davant l’agressió de Putin a Ucraïna.
Falsa seguretat i por
El resultat de les europees ha deixat entre els aliats occidentals una sensació de falsa seguretat, més preguntes que respostes, i sobretot més por. Una por espessa capaç d’empastifar la vida europea cada cop que mirem cap a l’Est. “La vella Europa ha quedat atrapada entre la desmemòria i el malestar”, explica Carme Colomina, que assenyala un feT preocupant: que el motor de la construcció europea –França i Alemanya— pugui acabar gripat.
Alhora a Brussel·les, mentre es decideixen les presidències de la Comissió i el Consell, l’OTAN dona senyals de no perdre més temps i d’aprofitar l’estiu per ajudar Ucraïna. D’entrada hi invertirà els 40.000 milions d’euros anunciats en la cimera del G-7, bona part dels quals provenen dels interessos del capital rus confinat en els bancs europeus. L’OTAN també desplegarà un dispositiu que anomena d’"autodefensa d’Ucraïna” integrat per prop de set-cents soldats. El secretari general de l'Aliança, Jens Stoltenberg, no ha parat d’advertir que és Rússia qui s’ha de retirar d’Ucraïna, i no pas Ucraïna qui ha de cedir les regions ocupades pels russos. Amb tot, jo no estic gens ni mica segur que Stoltenberg no acabi proposant a Kíiv que renunciï al Donbàs i a Crimea a canvi d’un armistici, com va insinuar l’estiu passat el seu cap de gabinet Stian Jenssen.
Jenssen, però, hi afegia que Ucraïna tindria assegurada l’entrada a l’OTAN, i Putin diu que ni parlar-ne. Stoltenberg haurà de filar prim, no només de cara a Moscou, sinó a casa mateix, amb Viktor Orbán que comença de president de torn de la UE. Orbán ha estat decisiu maniobrant perquè el nou secretari de l’Aliança sigui ben aviat Mark Rutte, el líder neerlandès que ha fet coalició amb l'extrema dreta. Una seqüència que, si s’hi incorporés al novembre un Donald Trump victoriós, podria mutar en escenari farcit d’incerteses.
