El suport d'Occident als dissidents russos, tan important com la munició per a Ucraïna

Fa aproximadament un any vaig rebre una carta de la meva alma mater: el gulag soviètic, on vaig passar nou anys després de ser condemnat per activitat antisoviètica, alta traïció i espionatge, i de la qual em vaig graduar el 1986. La carta va ser enviada per Aleksei Navalni des d'un xtrafnoi isoliator, o xiso per abreujar, el tipus de cel·la de càstig més extrem del gulag. Em va dir que estava llegint el meu llibre Fear no evil i es va sorprendre per la similitud de les nostres experiències.

Durant els meus nou anys a la presó vaig passar 405 dies al xiso, una mena de tortura pel fred i la fam. És un soterrani petit i fosc, de tres metres per dos. Tens tant fred que no pots dormir. Reps tres trossos de pa i tres tasses d'aigua calenta al dia. Res a llegir, res a escriure, res amb qui parlar. El càstig es limita a 15 dies, però si el sistema vol aixafar-te, et deixa allà repetidament. Com vaig escriure a Navalni: “A jutjar per tot el teu temps al xiso, aviat batràs tots els meus rècords. Espero que no tinguis èxit”.

Ho ha fet. En els seus tres anys a la presó, ha passat 300 dies al xiso –100 dies a l'any, el doble que jo–. I, a diferència de mi, mai va sortir del gulag.

Per mantenir el teu esperit al xiso has de recordar per què ets allà, i has de saber que si mostres debilitat el món sencer s'ensorrarà. Navalni va entendre això millor que ningú.

“A la teva alma mater tot està com era abans –em va escriure–. Les tradicions són honorades. El divendres al vespre em van deixar sortir del xiso. Avui dilluns, tinc 15 dies més. Tot segons Eclesiastès: «El que va ser, serà». Però continuo creient que ho corregirem i un dia a Rússia hi haurà el que no va ser. I no serà el que va ser”.

Hi havia una gran diferència entre el meu temps a la presó i el de Navalni. Durant la meva estada els polítics occidentals van entendre l'escala de la lluita històrica i van veure el destí dels presos polítics soviètics com a part de la seva pròpia seguretat. Ara ja no ho fan, i això és un error de proporcions històriques.

Rússia controla la gent principalment per por. Les persones es poden dividir en tres categories: veritables creients, aquells que són sincerament lleials a la ideologia del règim; doblepensadors, aquells que no creuen aquesta ideologia i no confien en el règim, però tenen por de parlar, i dissidents, aquells que no tenen por de dir la veritat al poder. A la superfície no hi ha diferència entre els doblepensadors i els veritables creients. En veritat, per exemple, no sabem quantes persones donen suport a la guerra a Ucraïna. Però sota la dictadura, inevitablement, el nombre de veritables creients es redueix i el nombre de doblepensadors augmenta.

Es produeixen grans canvis en la societat quan els doblepensadors travessen la línia de la dissidència en grans nombre. Els dissidents, simplement per la seva presència i exemple, són un gran catalitzador d'aquest procés. Com vaig escriure a Navalni: “Per continuar sent una persona lliure a la presó, tu, Aleksei, influeix en les ànimes de milions de persones arreu del món”. I aquesta és la raó per la qual els dissidents democràtics sota les dictadures són aliats importants del món lliure.

Per descomptat, Occident sempre ha respectat els dissidents soviètics com a persones de coratge moral. Però van passar uns 20 anys després de la mort de Stalin el 1953 perquè els habitants d'Occident reconeguessin la connexió entre la seva pròpia seguretat i l'estat dels drets humans, sobretot el destí dels dissidents, a la Unió Soviètica. L'any 1975 aquesta entesa va quedar estipulada als acords de Hèlsinki, que dividien la relació amb la Unió Soviètica en tres cistelles: seguretat, comerç i drets humans. Els líders soviètics van acceptar la tercera a contracor, amb l'esperança que només requeriria un comentari de boca, però no va ser així. De fet, és el vincle entre la tercera cistella i les altres dues el que va significar la mort del règim soviètic.

Els documents d'arxiu publicats recentment per la Casa Blanca mostren com l'administració de Ronald Reagan dels anys 80 va insistir repetidament a plantejar tres grups de preguntes als soviètics: la carrera armamentística i el desarmament; cooperació en matèria de comerç, altres qüestions econòmiques i ciència, i els drets humans a la Unió Soviètica, amb èmfasi en el destí dels dissidents democràtics. La reacció soviètica l'últim sempre va ser: “És un assumpte intern”. La resposta dels Estats Units va ser: “Sí, però la nostra opinió pública és tan sensible a aquest tema que no ens permet avançar cap a altres parts de l'agenda sense avançar en aquest cas”.

És essencial que Occident adopti un enfocament similar. La seva confrontació amb el règim de Vladímir Putin hauria de consistir a reforçar la dissuasió militar a les fronteres amb Rússia, a augmentar el suport a Ucraïna i a desenvolupar una política cap als dissidents dins la mateixa Rússia.

L'experiència de la Guerra Freda demostra que aquesta política només pot funcionar si és coherent, sistemàtica i sostinguda per l'opinió pública occidental. Implementar-ho és tan urgent com subministrar obusos d'artilleria a l'exèrcit ucraïnès.

Després de l'assassinat de Navalni, no hi ha dubte que les vides d'altres presos polítics estan en greu perill, especialment les d'Ilià Iaixin, un polític de l'oposició, i Vladímir Karà-Murzà, amb una condemna de 25 anys per traïció que realment va ser una venjança per la seva defensa de les sancions de la llei Magnitski d'Occident (imposades als violadors dels drets humans a Rússia).

Occident ha d'entendre que els presos polítics són els seus principals aliats dins de Rússia. Els hauria de tractar com a ostatges que han de ser bescanviats per còmplices del putinisme detinguts a les presons occidentals (com van fer Reagan i el seu predecessor, Jimmy Carter). En lloc d'expressar simplement “preocupació” pel seu destí, Occident ha de desenvolupar tàctiques molt més dures per garantir la seva llibertat. Per descomptat, els còmplices que Putin vol que Occident alliberi són majoritàriament assassins o altres criminals perillosos l'alliberament dels quals podria violar els principis bàsics de la justícia nacional. Només es podria justificar perquè Occident extragués un preu molt elevat pel que fa al tipus o al nombre de dissidents i ciutadans innocents intercanviats.

En les cartes que em va adreçar des de la presó, Navalni parlava de l'espurna de llibertat que els dissidents del gulag vam mantenir i convertir en un “virus de la llibertat”. “Ja no són desenes o centenars com abans, sinó desenes i centenars de milers que no tenen por de parlar a favor de la llibertat i en contra de la guerra, malgrat les amenaces”, va escriure.

Al matar Navalni Putin ha intentat apagar aquesta espurna i demostrar que els dissidents no tenen cap possibilitat de sobreviure. Occident ha de mostrar el contrari i lluitar pels seus aliats a Rússia. Fins i tot quan jo estava completament aïllat al xiso, sabia que el món lliure lluitava per mi. La millor manera per part d'Occident d'honrar el llegat de Navalni és mostrar la mateixa preocupació pel destí dels dissidents d'avui.

Traducció Arnau Blanch