La mort d'Aleksei Navalni aquest divendres a la colònia penal número tres de Kharp, a prop de l'Àrtic, ha generat molts interrogants, i de moment poques respostes. Igual que ha succeït amb tants altres dissidents polítics i periodistes russos assassinats durant els darrers anys, hi ha incògnites que probablement mai es resoldran. Les autoritats ja han canviat tres vegades de versió sobre el motiu de la seva mort, i la ubicació del cadàver continua sent un misteri. La principal qüestió és, però, per què ara? La tragèdia del dissident rus ha deixat en un segon pla la notícia del principal èxit militar rus a Ucraïna des de mitjan 2023, la presa de la ciutat d'Avdíivka, pocs dies abans del segon aniversari de l'inici de la guerra. A només un mes per a la celebració d'unes eleccions presidencials russes que el Kremlin volia tranquil·les, i per a les quals ja s'havia prohibit la participació dels dos únics candidats opositors independents, tampoc semblava el moment més propici.
Navalni i el moviment que va crear havien plantejat el desafiament intern més important per a Vladímir Putin des de la seva arribada al poder l'any 2000. La coneguda com a Fundació Anticorrupció que va impulsar el 2011 va esdevenir un autèntic contrapoder, organitzat a través d'una xarxa civil amb presència arreu de la Federació Russa, entorn de la denúncia de la corrupció endèmica i d'una oligarquia d'estat que permetia l'enriquiment extrem d'una minoria propera a Putin, mentre que importants capes de població vivien en condicions de misèria. El seu èxit es va donar per unes formes innovadores de comunicació política, amb un activisme amb un important component digital que va demostrar una gran capacitat de mobilització als carrers. El 2012, Navalni va ser un dels promotors de les manifestacions més multitudinàries dels darrers vint anys contra el règim, i un any després, el 2013, se li va permetre (per primer i darrer cop) concórrer a unes eleccions, les municipals de la ciutat de Moscou. El 27% que va obtenir, pel 51% de l’alcalde Serguei Sobianin, candidat de l'oficialista Rússia Unida, va posar la por al cos de molts. Va ser llavors quan es va iniciar la cacera penal contra ell.
Ideològicament, Navalni havia estat un nacionalista rus declarat. En un moment en què aquests plantejaments estaven en auge a Rússia, a mitjans de la primera dècada dels 2000, defensava un nacionalisme rus de base ètnica amb posicions xenòfobes, especialment dur contra migrants provinents de l'Àsia central i del Caucas. A poc a poc, però, va anar virant cap a posicions liberals, amb un element social que va anar guanyant força per mirar de connectar amb les necessitats de la població que patia en carn pròpia les importants desigualtats que generava el sistema. El 2020 es va posicionar a favor de la candidatura de Bernie Sanders per a les primàries demòcrates dels EUA. Fa poques setmanes, en una vista judicial, va arribar a carregar durament contra la discriminació que els presos musulmans patien a les presons russes.
Contra la guerra d'Ucraïna
Després del seu enverinament fallit a mans del FSB l'agost de 2020, l'empresonament immediat que va seguir el seu retorn a Rússia el gener de 2021 va provocar la penúltima gran onada de protestes que ha viscut el país. La darrera es produiria un any després, el febrer de 2022, en forma de reacció espontània per l'agressió militar russa contra Ucraïna. La repressió massiva que va seguir, i l'enduriment de les penes per manifestar-se o expressar opinions dissidents públicament, va forçar centenars de milers de russos a exiliar-se, molts d'ells joves simpatitzants de Navalni de ciutats com Moscou, Sant Petersburg o Ekaterinburg.
El 2014 havia donat un suport tàcit a l'annexió russa de Crimea, però vuit anys més tard es va oposar obertament a la guerra a Ucraïna, amb comunicats que publicava per xarxes a través de col·laboradors propers on també defensava el dret dels ucraïnesos a triar el seu destí. Si la intenció de Navalni en tornar a Rússia el 2021 era contribuir amb el seu empresonament a desestabilitzar el sistema des de dins, aquest pla va quedar estroncat irremeiablement per una guerra que ho va canviar tot, i que a Rússia va reduir a la mínima expressió els pocs espais d'activisme que encara existien. Molt lluny queden els anys en què, practicant una forma d'autoritarisme híbrid de pretesa aparença democràtica, el sistema es podia permetre tolerar dissidents com Aleksei Navalni actuant lliurement i presentant-se a processos electorals. Pocs símptomes podrien ser més manifestos del tancament històric que viu el país que el seu assassinat dins d'un centre penitenciari.
