BarcelonaLa recuperació del poder a Eslovàquia per part de Robert Fico -que va ser primer ministre entre 2006 i 2010 i entre 2012 i 2018- resulta inquietant perquè podria afectar la seguretat de l’Europa central i oriental. Perquè en aquesta tercera etapa, el Fico que sempre ha volgut presentar-se com a socialdemòcrata -però que mai ha aconseguit desdibuixar el seu perfil ultra i populista- no té cap complex a girar l’esquena a Ucraïna i expressar simpatia per Putin. Una variable que complica més l’entorn de la guerra, perquè arrenglera Fico amb Orbán i Kaczynski, els ultres que manen a Hongria i Polònia, cada vegada més indiferents amb un conflicte on Europa es podria estar jugant el futur. És curiós que un personatge com Fico cohabiti a Eslovàquia amb una presidenta de la república com Zuzana Caputova, una activista mediambiental i liberal votada el 2019 per gairebé el 59% dels eslovacs. Paradoxes que empenyen a preguntar-nos quina és l’evolució política dels estats que, quan es va incorporar a la Unió Europea -i sobretot a l’OTAN-, van recuperar la confiança en la seguretat de les seves fronteres. ¿Com s’entén que, al cap de pocs anys de diguem-ne “ser rescatats”, aquests països festegin ara amb els hereus dels que el 1956 van enviar els tancs a Budapest i el 1968 a Praga i Bratislava?
Arribats aquí, es fa inevitable analitzar la manera com els antics satèl·lits de l’URSS van fer la transició al capitalisme i la democràcia. Deixant de banda la qüestió del sistema socioeconòmic, cal recordar que, a l’Est, la Transició espanyola, allò d’anar de la llei a la llei, va ser el model amb què els satèl·lits es van emmirallar per construir el seu sistema parlamentari. I els que a la dècada dels 90 van intervenir en les taules de diàleg, no els va passar per alt que el diguem-ne eix polític de les reformes a Espanya no havia sorgit de l’oposició antifranquista, sinó que més aviat provenia de la descomposició del règim.
Declarat socialdemòcrata amb gesticulació cada cop més ultra
Tornem a Robert Fico. Es va fer militant del Partit Comunista txecoslovac -un dels més neoestalinians i tancats- el 1986, quan Mikhaïl Gorbatxov ja parlava de la perestroika. I el novembre del 1989, quan el règim comunista de Praga i Bratislava es va ensorrar, Fico no s’ho va pensar: es va declarar socialdemòcrata i va continuar la seva trajectòria a la postcomunista Esquerra Democràtica, des d’on va fundar el seu partit Smer. Exhibit com a socialdemòcrata, però amb gesticulació cada cop més ultra. Una cosa semblant al que li va passar a Cs quan es proclamava liberal.
A Robert Fico li feia recança i potser una certa mandra plantejar-se res sobre la necessitat de dessovietitzar la societat, tal com Alemanya havia fet el seu procés de desnazifiació -tot i que lent i irregular- després de la Segona Guerra Mundial. I aquí trobem un Fico aprofitant les estructures del passat comunista, de la mateixa manera que les han aprofitat Orbán i Kaczynski, per no parlar de com encara a Romania l’aparell policial es basa en l’herència de la Securitate. De la mateixa manera que el PP espanyol prové de l’AP fundada per Manuel Fraga ajuntant i recosint trossos de les “associacions polítiques de Movimiento Nacional”. Res a veure amb la CDU d’Angela Merkel, fundada el maig del 1945 a Berlín enmig de les ruïnes del nazisme. N’hi ha, de models exemplars de transició? Qüestió difícil. Però potser arriscant-nos una mica trobaríem coses interessants en la revolta portuguesa de l’abril del 1974.
