Putin i l'antisemitisme

La narrativa de Putin a l'hora de fer esclatar la guerra és tan incisiva com el seu titular més cridaner: "Cal desnazificar Ucraïna". I és així, evocant el nazisme i els horrors de la Segona Guerra Mundial –l’Holocaust inclòs– que Putin avança en l’objectiu de deslegitimar el president Volodímir Zelenski i el seu equip titllant-los de colla de delinqüents i drogodependents. A més, resulta que Zelenski és jueu. Però no, no es tractava de desacreditar i estigmatitzar –almenys d’entrada– la religió o la cultura jueves sinó, simplement, constatar i repetir que el president d’Ucraïna és jueu. I per si sol el concepte va anar obrint-se camí fins a incorporar-se a la narrativa.

La segona vegada que surt la qüestió jueva és el juliol del 2022, quan el ministre rus d’Afers Estrangers Seguei Lavrov assegura que “Hitler duia sang jueva”. La formulació és tan infundada i barroera que el Kremlin mateix ha d’intervenir per corregir-la. Però Putin manté el seu guió i, en algun moment equipara les sancions occidentals contra Rússia a “un pogrom antisemita”.

El mot jueu i totes les seves accepcions col·laterals continuaran emergint en la narració bel·licista russa. Fins que l’octubre del 2023, arran de l’escalada israeliana contra Gaza, pels atemptats terroristes de Hamàs, esclaten aldarulls violents a Makhatxkalà, la capital del Daguestan –semblants als que van esclatar el juny passat– amb un clar component antisionista i antisemita alhora. Durant uns dies ressorgeix l’hostilitat secular contra els jueus, i tot i que el Kremlin atura l’esclat, no diu res dels crits d’odi antisemita, ni condemna els assassinats de Hamàs. 

Lligams amb Hamàs

I és precisament a partir d’aquí que Putin intentarà i aconseguirà treure profit de la massacre de milers de palestins. Demana un alto el foc que ningú no accepta, i en responsabilitza els EUA. Aquesta és l’oportunitat que esperava Putin d’erosionar i confondre els occidentals. En això coincideixen tant els informes de The Economist com els de la BBC publicats l’octubre del 2023. El Kremlin s’allunya d’Israel i reforça els lligams amb Hamàs, cosa que satisfà la Xina i, de retruc, els grups d’esquerra radical europea, antiamericana i antisionista –d’origen comunista, i alguns també antisemites—, capaços de condemnar, amb raó, l’horror que provoca Israel a Gaza. Però capaços, també, d’ignorar les matances de l’exèrcit de Putin a Ucraïna. Ja he dit que molta d’aquesta esquerra és d’origen comunista. Comunista de matriu soviètica. Precisament d’on prové Putin. 

Es manté, doncs, a Rússia un antisemitisme recurrent i instrumental, invisible durant dècades però que s’ha mantingut latent i interioritzat. I ara torna a circular en la vida russa aprofitant l'ambigüitat calculada del putinisme, que l’ha incorporat a la seva narrativa, seguint les pautes d’una llei no escrita però real.

El 1952 Stalin, poc abans de morir, va ordenar l’afusellament del Comitè Antifeixista Jueu. El novembre del 1947 havia ordenat que Bielorússia, Ucraïna i l’URSS, els tres estats soviètics representats a l’ONU, votessin a favor de la partició de Palestina en un estat jueu i un altre d’àrab. Però finalment el verí antisemita es va imposar. Fins al punt que, un cop desapareguda l’URSS, els polítics russos liberals d’origen jueu com ara Grigori Iavlisnki i Mikhaïl Khodorkovski sabien, explicaven, que potser sí que podrien arribar a ministre, fins i tot a primer ministre. Però de cap manera a president de Rússia.