Pablo González davant de Putin
És inevitable no sentir-se alleujat i fins i tot content per l’alliberament ara fa una setmana del periodista britànic guanyador d'un premi Pulitzer i alhora dissident rus Vladímir Karà-Murzà. Gairebé dos anys s’ha passat empresonat a Rússia fins que l’intercanvi de presoners entre Rússia i els EUA li ha portat la llibertat. L’intercanvi més espectacular i també el de més densitat des dels temps de la Guerra Freda. Parlo de densitat perquè aquesta diguem-ne transacció hauria pogut representar només l’alliberament i la sortida de Rússia del líder opositor Aleksei Navalni, una possibilitat que Rússia va descartar d’entrada i que va fer retardar l’operació. Per això la solució del Kremlin hauria estat liquidar Navalni.
He parlat d’alleujament per la llibertat de Vladímir Karà-Murzà, llibertat de la qual a hores d’ara també gaudeixen la resta d’expresoners. I aplaudeixo que cap d’ells ja no estigui tancat a cap cel·la i amenaçat. No entro en noms, ni en distingir biografies i trajectòries, tot i que no nego que em sento lluny d’unes quantes. Però n’hi ha una, de trajectòria, de la qual no puc evitar sentir-me proper, la del periodista hispanorus Pablo González, nascut com a Pavel Rubtsov. Vaig donar suport al Pablo mentre estava empresonat a Polònia, signant algun manifest i repiulant les notícies publicades per altres mitjans i companys periodistes. Sempre vaig pensar que el Pablo havia estat víctima propiciatòria d’una moguda de fils per part de la policia política de Polònia arran de l’atac rus a Ucraïna. No em fiava gens de la dreta ultranacionalista polonesa, amb grans similituds amb els ultres russos: el problema entre Kaczynski i Putin no és ideològic sinó de fronteres, i de ressentiment històric. I així vaig normalitzar la condició de víctima de Pablo González mentre pensava que els ultres polonesos li volien fer pagar els seus orígens russos.
No imaginava Pablo González a bord del mateix vol en el qual anaven altres presoners d’origen rus, ni aterrant a Moscou, ni amb els seus ocupants sent rebuts amb honors per Putin. El dictador rus va expressar la seva satisfacció davant dels que va exalçar com a patriotes, diferenciant-los dels que havien aterrat a Washington, que va qualificar d'espies i traïdors. No soc ningú per valorar i menys encara jutjar les emocions, la identitat –i les identitats– o el sentit de pertinença d’algú que s’ha mogut pel món fent de reporter i enviant cròniques. És massa fàcil i arriscat deixar-se portar per suposicions i per sospites, deixar passar els indicis i no tenir en compte la presumpció d’innocència.
La informació que m’arriba és que Pablo González hauria estat fitxat pel GRU, el servei d’intel·ligència militar rus, i que, en el moment que els agents polonesos el van detenir, poques hores després de l’atac a Ucraïna, hauria estat seguint pistes de l’opositora russa Zhanna Nemtsova, un dels puntals de la Fundació Nemtsov. El pare de Zhanna Nemtsova era Borís Nemtsov, líder liberal antiputinista assassinat davant mateix del Kremlin el febrer de 2015. Vaig entrevistar Borís Nemtsov diverses vegades a Nijni Nóvgorod, quan n’era governador, i a Moscou, com a líder opositor. ¿De debò Pablo González estava seguint els passos de la filla d’un líder opositor liquidat per Putin?
Insisteixo en allò de no fer acusacions precipitades ni, sobretot, banalitzar la presumpció d’innocència. No obstant això, crec que la de Pablo González ha quedat, ara com ara, visiblement esquitxada després de baixar de l’avió i situar-se, també visiblement, a pocs metres de Putin.