BarcelonaVladímir Putin fa que els jutges dictin condemnes que siguin escarments a qui gosi oposar-se-li. Això acaba de passar-li al periodista Vladímir Karà-Murzà, que després de patir intents d’assassinat amb verins beneïts pel Kremlin ha estat condemnat a 25 anys de presó. La sentència contra Karà-Murzà és la més exemplaritzant a un opositor des que va començar l’atac contra Ucraïna, i expressa la vulnerabilitat que pateixen els qui gosen ser dissidents a Rússia. Gens estrany, sempre ha estat així. I diria més: en el perfil d’un candidat a fugir o a ser torturat, tancat o mort, es detecten els valors democràtics i liberals. I precisament per això un opositor que hagi arribat a ostentar poder durant una etapa és probable que acabi davant dels tribunals, torturat en un soterrani, fugit o abatut.
Aleksandr Kerenski, primer ministre del govern provisional que va dirigir la caiguda del tsarisme el febrer del 1917, va haver d’exiliar-se. En el film Octubre, encarregat per Stalin a Serguei Eisenstein, Kerenski apareix fugint disfressat de dona: de gitana. L’altre líder democràtic del segle XX, Mikhaïl Gorbatxov, també expulsat com Kerenski per un cop d’estat ultracomunista, va tenir una mica més de sort i va poder dirigir una fundació.
Evocar Gorbatxov em porta a recuperar els anys que el líder de la perestroika creia que podria controlar els mecanismes del poder soviètic, i que la culminació seria un estat federal democràtic. “No anem cap a la democràcia. Anem cap a una etapa d’inestabilitat que acabarà en una dictadura pitjor que les d’abans”. Això m’ho deia fa 35 anys el sociòleg Borís Kagarlistki, i no s'equivocava. Kagarlitski arribaria a ser director de l’Institut per la Globalització i dels Moviments Socials, però en aquells dies de 1988 i 1989 era un activista marxista –sense adjectius— que es dedicava a fer agitació en una cantonada de la plaça Puixkin. Borís Kagarlitski va patir soledat i humiliacions, però va poder ressituar la seva vida. Els que van actuar des d’altres angles de la plaça Puixkin no van tenir tanta sort: la liberal Ievguènia Debriànskaia va ser expulsada del mapa polític per lesbiana, equivalent a ser antipatriota. El liberal Grigori Iavlinski seria exclòs de les eleccions i el també liberal i exministre Borís Nemtsov mort a pocs metres del Kremlin.
En canvi, altres personatges que també van emergir mentre l’URSS agonitzava van atreure la gent exhibint-se com a portadors de l’ànima russa. Recordo Dmitri Vassíliev, líder de Pamiat i precursor d’Aleksandr Prokhànov, d’Eduard Limónov i d’Aleksandr Duguin, que des de les penombres del Partit Comunista, el Front Nacional Bolxevic i el KGB van gestar l’ànima del putinisme.
Lluny d’aquells temps, Borís Kagarlitski reconeixia poc després de l’atac de Putin contra Ucraïna que no s’ho esperava. Que potser preveia un cop d’efecte però no pas una guerra oberta. Kagarlitski creu que les eleccions parlamentàries russes del 2021 van donar senyals de divisions dins del règim, i que aquesta va ser una de les causes que van empènyer Putin a aixecar una cortina de fum atacant Ucraïna. I continua creient que les esquerdes del poder seran les que provocaran el daltabaix del poder putinista. Mentrestant, amb dissidents com Karà-Murzà i Navalni a la presó, l’oposició russa continuarà acusada de traïció per un poder que té un sentit de propietat del territori i de les persones, amb la missió sagrada de salvar el món. Tal com diuen que Déu li ha encomanat a Rússia.
