La immolació d'Aleksei Navalni

Tant si triava l’exili com tornar a Rússia, on seria empresonat, Aleksei Navalni sabia que estava més que mai en el punt de mira de Vladímir Putin; de la mateixa manera que Putin tenia molt clar que el retorn de Navalni des d’Alemanya, després de l’intent d’enverinament, no podia quedar amb una simple detenció o un empresonament d’unes quantes setmanes.

I tant l’un com l’altre van jugar a fons les seves cartes. La jugada de Navalni, un retorn que podria representar una immolació, però, alhora, lligar-se a la jove i encara descohesionada oposició russa com a líder i, si calia, com a màrtir. I la de Putin, desempallegar-se d’escrúpols –si és que encara n'hi quedava cap– i sotmetre el líder opositor al rigor penitenciari, passés el que passés: es tractava sobretot d’escarmentar l’enemic en moments en què el líder nacional rus començava a percebre baixades de suport popular, no encara alarmants, però sí indicatives d’algunes escletxes. Algunes de les persones que l’havien votat i aplaudit amb veneració fins aleshores començaven a descobrir un rei que potser sí que anava nu.

Des de l’assassinat del líder opositor Borís Nemtsov el febrer del 2015, tirotejat mentre passejava amb la seva parella per un dels ponts del Moskva a 200 metres del Kremlin, Putin no havia tingut al davant un afer tan complex com el de Navalni, mort aquest divendres a la presó on estava intern. Possiblement per això va mirar cap a una altra banda quan les clavegueres de l’estat controlades per kagebistes van decidir dipositar el verí a la tassa de Navalni mentre feia temps per embarcar al vol Tomsk-Moscou. Just començar a caragolar-se de dolor a la cabina de l’avió, els seus acompanyants van aconseguir un aterratge d’emergència Omsk i al cap d’uns dies, un altre vol cap a Berlín on va estar ingressat durant setmanes a l’Hospital Charité, que finalment va confirmar el diagnòstic d’enverinament amb Novitxok.

La data de l'enverinament no sembla casual: el 20 d’agost del 2020, quan es complien 80 anys que Frank Jackson-Jacques Mornard-Ramon Mercader, a Mèxic, li va obrir el cap amb un piolet a Lev Trotski, l’enemic més temut i odiat de Stalin. Quan va acabar la seva recuperació a Alemanya, al gener va decidir tornar i va ser detingut al trepitjar l'aeroport de Moscou.

Advocat i bloguer

Navalni, que ha mort als 47 anys, va emergir com a líder opositor quan ningú no s'ho esperava; ni Putin mateix. Van ser els dies de les grans manifestacions antiputinistes del desembre del 2011 a l’avinguda Sàkharov de Moscou. Un advocat, bloguer (amb dos milions de seguidors) i activista alhora començava a destacar per les seves proclames contra la corrupció i l’autoritarisme de Putin, que després d’insinuar el nomenament definitiu com a hereu del presumpte liberal Dmitri Medvédev, va fer-se enrere i va anunciar que es presentava a les presidencials del 2012 sense aplicar cap reforma democratitzadora.

Al cap de dos anys, el setembre del 2013 Aleksei Navalni era candidat a l’alcaldia de Moscou i aconseguia quedar segon amb el 28% dels vots. Primer les multes i les detencions i, després, els empresonaments van caure sobre Navalni fins a fer-se incomptables. Però el Kremlin no va aconseguir intimidar-lo. Navalni era tan irreductible que alguns analistes van arribar a comparar-lo amb Lenin, per la seva intensa capacitat d’activisme i agitació.

La mort de Navalni en una presó d'alta seguretat com la que estava tancat, especialitzada en el malviure dels presos, posa un cop més Putin davant del mirall. El 2021, el president dels EUA, Joe Biden, li va dir assassí, i el president rus va respondre que el que deia Biden era el resultat de mecanismes projectius freudians. És a dir, acusar l’adversari d'allò que en realitat ets tu. Si la vida de Navalni s'ha apagat aquest divendres de febrer, Vladímir Vladimírovitx Putin s'acosta més a l’acusació de Biden que no pas a l’emmascarada exculpació que intentava difondre.