Anar a un cinema d’Amsterdam a veure una pel·lícula pornogràfica el va atabalar. Amb tot, s’hi va quedar. Era l’any 1972 i Mikhaïl Gorbatxov era encara lluny del poder, però el seu amic i futur assessor Anatoli Txerniàiev recorda com atreia el futur líder de l’URSS tot el que estigués relacionat amb la societat, l’ànima humana, la llibertat i la vida. Gorbatxov no era, doncs, “l’home de somriure agradable amb dents de ferro” com el va presentar el seu padrí Andrei Gromiko a l'encarregar-li el 1985 l’apuntalament d’un sistema que queia a trossos. Cap dent de ferro i sí, en canvi, capacitat de seduir flancs occidentals com ara el custodiat per Margaret Thatcher, que no es va poder estar de dir “M’agrada aquest home, crec que podrem entendre’ns”. A qui no va seduir mai Gorbatxov va ser a la societat soviètica, que sempre li va retreure la seva espontaneïtat elegant i occidentalitzada, i que la seva dona Raïssa portés una targeta American Express.
La primera vegada que el vaig tenir a prop i m’hi vaig poder adreçar va ser el 26 de març de 1989 quan sortia de votar el Parlament democràtic sorgit d’una tímida reforma constitucional que se li acabaria escapant de les mans. Uns quants periodistes demanàvem declaracions i la dona del líder, Raïssa Gorbatxova, va fer enretirar les tanques i amb una amabilitat poc habitual en l’establishment de Moscou va fer que ens hi acostéssim tots. Al voltant de Gorbatxov la vida semblava fluir i donar forma a una promesa democràtica que en realitat era un miratge. Era com si aquell apparàtxik providencial que havia acceptat la missió de reformar un sistema irreformable fos la reencarnació d’una ànima menxevic o socialdemòcrata disposada a redimir el país i la societat de totes les misèries i enganys de set dècades.
Un mes abans de caure el mur de Berlín li havia etzibat a Erich Honecker: “Els qui arribin tard seran castigats per la vida”. Sempre evocant la vida. La realitat de Mikhaïl Gorbatxov era la d’un home voluntariós i honest que al no poder modernitzar el sistema es va veure arrossegat a liquidar-lo. Fins i tot contra la seva pròpia voluntat, i com a resultat de l’escalada d’improvisacions -que tant irritava periodistes i analistes- però que era l’única manera de moure’s enmig d’un règim pervers on ja no es distingia la línia que separava la burocràcia de la delinqüència: “El partit és com un gos rabiós”, arribaria a dir.
L’última vegada que hi vaig parlar va ser 26 de març del 2000, el mateix dia que Vladímir Putin va ser elegir president per primer cop. No li agradava Putin, pressentia turbulències, però alhora entenia que la gent l’hagués votat: Rússia havia estat massa humiliada. Li vaig recordar que aquell mateix dia, onze anys enrere, l’URSS havia votat el primer Parlament democràtic. I com la seva esposa Raïssa va fer enretirar les tanques perquè els periodistes ens hi acostéssim. Raïssa feia poc que havia mort, i sentir el seu nom el va emocionar. I un cop més Mikhaïl Serguèievitx Gorbatxov es va referir la llibertat i a la vida, els seus temes preferits. Allò que ens ha deixat d’herència.
