Ilià Iaixin: "Les contradiccions acumulades a la Rússia de Putin acabaran esclatant"

BarcelonaIlià Iaixin és un polític opositor rus que va ser alliberat de la presó l’1 d’agost, en l’intercanvi de presoners entre Rússia i els Estats Units. Des del seu exili a Alemanya, fa una gira per unes quantes ciutats europees per contactar amb la diàspora russa, que l’ha portat fins a Barcelona. Iaixin, que ara té 41 anys, va ser empresonat el 2022 per criticar la invasió d’Ucraïna al seu programa de YouTube. Va ser condemnat a vuit anys i mig de presó per haver denunciat la matança de Butxa. Ara està en llibertat gràcies a l’intercanvi de presoners més important des de la Guerra Freda, en què setze presos polítics russos i els ciutadans estatunidencs Evan Gershkovitx i Paul Whelan van ser intercanviats per presos a Occident reclamats per Rússia, entre els quals l’espanyol Pablo González, acusat d’espionatge, i Vadim Krasikov, que va matar un home d’un tret al cap en un parc de Berlín per ordre de Moscou.

Com és la vida d’un opositor rus a la presó?

— M’hi vaig passar vint-i-cinc mesos. M'hi havia preparat mentalment, perquè des del primer dia de la guerra d’Ucraïna vaig saber que si no marxava de Rússia (i no hi estava disposat) acabaria entre reixes. Cada dia em llevava pensant: “Si no em detenen avui, serà demà”. I va ser al quart mes de la guerra. La presó és molt dura físicament i psicològicament, perquè està pensada per sotmetre’t, per trencar-te com a persona. És molt fàcil perdre-hi una part de la teva humanitat, perquè l’ambient és molt agressiu. Però si aguantes la pressió psicològica, pot convertir-se també en un lloc de creixement personal i fins i tot espiritual. Irònicament, crec que l’estada a la presó m’ha fet més flexible. I he après a conviure amb gent que no pensa com jo, a coexistir-hi pacíficament i a arribar a acords. I crec que aquest aprenentatge em serà útil ara.

Es parla de la guerra, a les presons russes?

— Els presos s’han convertit en una font de recursos humans clau per a la guerra de Putin. Molts presoners acaben acceptant anar a la guerra, perquè sobretot si tenen llargues condemnes és l’única oportunitat de sortir-ne. Gairebé tots els presoners amb qui vaig estar coneixien algú que ha anat a Ucraïna. Però el més important és que no ho veuen com una guerra justa, ni patriòtica ni noble. Ho veuen només com una font de diners o una manera d’escurçar la condemna.

 Vostè va ser alliberat en l’intercanvi, però sempre havia dit que no volia sortir de Rússia. Com viu el fet que altres opositors continuïn entre reixes?

— Són emocions molt contradictòries. Evidentment, estic content d’estar en llibertat: fa només dos mesos caminava emmanillat i estava en una cel·la mal alimentat i només em podia comunicar amb criminals o funcionaris. Ara soc lliure, puc parlar amb vosaltres. I puc abraçar la meva mare cada cop que em ve a visitar. Però alhora em sento molt culpable, perquè no puc evitar pensar que en el meu lloc a l’avió que ens va treure de Rússia hi havia d’anar algú altre. De fet, vaig demanar que no m’intercanviessin perquè la meva posició política era totalment conscient. Soc un activista polític rus i ho continuava sent dins la presó. Mai em vaig plantejar abandonar el país i no ho vaig fer per voluntat pròpia. En realitat, vaig ser deportat. I veig que molts altres continuen a presó amb perill de perdre-hi la vida. A l’Aleksei Gorinov [exregidor rus empresonat per criticar la guerra] li falta un pulmó i podria morir en qualsevol moment. La Maria Ponomarenko, una periodista que compleix condemna només per informar de la guerra, és torturada i està a un pas del suïcidi. L'Ígor Barixnikov [activista també contrari a la guerra] té un tumor. Mentre jo estic en llibertat, ells continuen podrint-se a la presó i les seves vides corren perill.

 Hi pot haver un canvi polític a Rússia amb una població paralitzada per la por?

— El canvi històric a Rússia és inevitable i el règim de Putin l'està frenant. I el frena amb l’ús de la força, però això no durarà eternament. A Rússia s'acumulen contradiccions internes molt greus. El que unia la gent durant aquests anys era la promesa d’estabilitat que va fer Putin després de la difícil època de les reformes dels anys 90. Putin va prometre a la gent tranquil·litat i prosperitat. I ara tot s’ha acabat. La gent se sent amenaçada, el país està cada cop més aïllat. La guerra d’Ucraïna s’ha endut el més important que pot tenir algú: l’esperança en el futur. És això el que Putin ens ha arrabassat. Avui Rússia es troba en una situació molt dolorosa, en què busca desesperadament la seva identitat. La sensació és que tothom odia la resta. La gent discuteix constantment. I aquestes contradiccions acumulades acabaran explotant. El debat que començarà a Rússia després del final de la guerra determinarà cap a on anirà el país.

 Quin impacte va tenir la mort de Navalni sobre el poble rus, sobre l’oposició i en vostè mateix?

— Navalni no era només un polític. Tal com Borís Nemtstov, Navalni era una figura d’importància sistèmica, al voltant de la qual es formaven coalicions i es construïen projectes. Va ser una pèrdua molt greu per a la societat russa, perquè sobretot la gent de la meva generació associava el futur amb Navalni. Quan el van matar, van matar l’esperança. Ningú podrà ocupar el seu lloc. Crec que el buit que ha deixat només el pot omplir l’acció col·lectiva. L’oposició russa sempre s’ha construït al voltant d’una gran figura i penso que ara l’hem de substituir per la solidaritat al nivell més bàsic. Si ho aconseguim tindrem una oportunitat.

Quin paper creu que pot jugar vostè en aquest canvi?

— Un dels problemes que tenim és l’atomització de la societat russa en general i també de la gent que defensem els valors de la llibertat, l’humanisme i la democràcia. Amb el meu exemple vull demostrar que podem participar d’una altra manera en política. I per això faig actes i debats a les xarxes socials. Vull demostrar que podem parlar-nos de manera correcta i respectuosa i que podem trobar punts en comú per al futur. Aquest és l’objectiu de la meva gira per ciutats europees per trobar els compatriotes que han hagut de marxar de Rússia a causa de la guerra, a causa de la dictadura de Putin. I també faig programes en streaming per adreçar-me a la gent que s’ha quedat a Rússia.

 Quan vostè va denunciar la matança comesa per l’exèrcit rus a la ciutat ucraïnesa de Butxa sabia que acabaria a la presó. Per què ho va fer?

— Butxa va ser l’excusa per detenir-me. Em van empresonar per no callar i per explicar a la gent la veritat sobre la guerra. La veritat del que havia passat a Butxa i molts altres crims de guerra que l’exèrcit de Putin estava cometent a Ucraïna. Sabia que allò em portaria a la presó, però no podia callar. Crec que era molt important que un polític rus digués la veritat sobre la guerra.

 Creu que l’oposició russa ha de fer costat a Ucraïna en la guerra?

—  Hi ha punts de vista diferents, i això no em preocupa. Alguns pensen que cal recollir diners per a l’exèrcit ucraïnès i donar-los suport moral i polític; uns altres recullen ajuda per als refugiats; uns altres defensen als tribunals russos els presoners de guerra ucraïnesos. Jo penso, com alguns altres, que la lluita política contra el règim de Putin és la millor manera d’aturar la seva maquinària de guerra. Jo no participo en les recollides de fons per a l’exèrcit ucraïnès i considero que el meu paper ha de ser canviar l’opinió pública dins de Rússia.

 ¿Què diu davant l’ofensiva ucraïnesa a Kursk?

— Em fa mal que la guerra hagi arribat al meu país, però ja vaig advertir des dels primers dies que Putin no ho tindria fàcil a Ucraïna i que la guerra acabaria arribant al territori rus. No me n’alegro, però entenc la lògica dels dirigents ucraïnesos: no volen terres russes, sinó que han fet aquesta ofensiva com una forma d’autodefensa. Van entrar a la regió de Kursk per enfortir la seva capacitat negociadora. El que cal és que totes les tropes russes es retirin d’Ucraïna. I quan això hagi passat no quedarà cap soldat ucraïnès en territori rus. Hem de fer tot el possible per aconseguir-ho.

Vostè va conèixer Pablo González, l’espanyol acusat d’espionatge a Polònia que també va ser alliberat en l’intercanvi i rebut per Putin a Moscou. Què en pensa, del seu cas?

— Rússia ha reconegut Pavel Rubtsov [el seu nom real] com un espia en el moment en què el va intercanviar. Putin el va rebre al peu de l’avió per estrènyer-li la mà i ell vestia una samarreta que deia The Empire Needs You [L’imperi et necessita]. El fet que fos inclòs en una llista d’intercanvi amb altres espies, amb Krasikov, tot i que molts altres espies russos han quedat enrere en presons occidentals, tanca el debat. No tinc cap dubte que Pavel González és un oficial d’intel·ligència rus. Sé que va treballar contra la Fundació Borís Nemtsov, que dirigeix la seva filla Zhanna Nemtsova, i que va robar-li documents del seu ordinador. Però en el meu cas no em va fer mal. De fet, em va fer somriure pensar com es gasten inútilment els diners els serveis secrets russos. Vaig passar amb el Pablo força temps: sempre que venia a Espanya solíem quedar i l’últim cop que vaig estar a Barcelona, fa cinc anys, em va ensenyar ell la ciutat. I no entenc gaire bé quin sentit tenia la seva feina: sembla que m’estava fent un perfil psicològic, però jo sempre he estat una figura pública, sé que estic sota la lupa i no tinc res a amagar. Penso que quan em va conèixer es va convèncer que no soc un extremista ni un delinqüent. I suposo que és la informació que va enviar a Moscou. Ell no em va fer mal, però el fet és que va fingir ser un periodista quan en realitat era un agent que recollia informació. També he de dir que m’alegro que el posessin a la llista de l’intercanvi, perquè això va permetre alliberar periodistes i activistes russos de debò, com Vladímir Karà-Murzà, Aleksandra Skotxilenko, Lilia Txanixeva o Ksenia Fadeeva. L’alliberament de González per a mi és menys dolorós que el de Krasikov, que era un assassí.