"A qui ajudes?": la vida dels ucraïnesos en ciutats ocupades pels russos

KíivEls soldats russos van aparèixer a casa seva cap a mitjanit amb un missatge: “Si en dues setmanes no tens el passaport rus, et parlarem d’una altra manera”, recorda l'Evelina, una treballadora social que fins aquest mes vivia sota ocupació russa al sud-est d’Ucraïna. Va encabir com va poder algunes coses en una maleta i va marxar amb la seva filla adolescent cap a territori controlat per Kíiv.

L’estancament del front de guerra -a causa de la manca d'avenços dels soldats ucraïnesos en la contraofensiva- suposa una amenaça reiterada per a la seguretat de la resta d'Ucraïna. Per a Europa, també suposa un llarg període d’inestabilitat. Però per als aproximadament cinc milions d’ucraïnesos que viuen en zones controlades per Rússia, l’estancament és una ocupació sense final a la vista. Sota un govern militar dur i buidada de la meitat de la població, l’extensió del territori ocupat per Rússia, aproximadament un 17% del territori ucraïnès, es troba en uns llimbs: dirigit per Moscou, però reconegut per la resta del món com a ucraïnès. 

L'Evelina va agafar una ruta inusual de tornada al territori controlat per Ucraïna. Una ruta, amb tot, que cada vegada és més habitual: viatjar a Rússia i, des d'allà, tornar a Ucraïna pel nord-est, a través d’un pas fronterer no oficial prop de la ciutat de Sumi. Aquest camí l'agafen un centenar d'ucraïnesos cada dia. Contracten conductors o agafen transport públic a Rússia per arribar fins a la frontera. Des d’allà passen a Ucraïna un flux de famílies esgotades que caminen per un camí rural entre els dos exèrcits. Els exèrcits utilitzen el pas per intercanviar cadàvers de companys caiguts i també presoners.

L'Evelina, doncs, ara sap què és viure sota l'ocupació russa. Explica que prop de la meitat de la població accepta l’ocupació, havia rebut passaports russos i el pagament de pensions. La repressió, incloent-hi la tortura en llocs de detenció improvisats, es dirigeix als que defensen punts de vista proucraïnesos. I els soldats russos són a tot arreu: alguns, fins i tot, viuen en cases abandonades que abans eren de famílies que han fugit.

Una nit, un grup de soldats van anar a casa seva, una pràctica policial que altres persones desplaçades diuen que és habitual. Aquell episodi va terroritzar la seva filla. “Va plorar, no va parlar i es va tapar la cara amb una manta”, diu l'Evelina. 

Tortures i persecució

L'aparell polític de l'ocupació russa funciona així: Moscou utilitza un col·laborador ucraïnès que actua com a líder del govern local o regional. És un polític de palla perquè qui realment mou els fils és un comandament militar, que exerceix la pressió sobre la comunitat. El Kremlin, a més, acostuma a establir un pla d'agermanament de ciutats russes amb les que estan sota ocupació a Ucraïna. El govern de la ciutat de Sant Petersburg, per exemple, ha contribuït a reurbanitzar Mariúpol, la ciutat portuària del mar d’Azov, en gran part destruïda pel setge rus de l’any passat. 

Les polítiques d’ocupació de Rússia també han proporcionat incentius econòmics per als col·laboradors i russos que barregen política, negocis i crim organitzat, segons un estudi publicat per David Lewis, investigador del Royal United Services Institute, un institut de recerca de Londres. Gestionen l’ocupació a través de la repressió i deixen proves de detenció, tortura i assassinat allà on s’han retirat. Els voluntaris prop del pas fronterer de Sumi diuen que els ucraïnesos arriben amb relats esgarrifosos de crims de guerra. 

Una dona anomenada Olha va descriure com els soldats van entrar a casa seva i van agredir el seu marit amb una paella, acusant-lo de pertànyer al moviment clandestí ucraïnès. Mentre l'agredien li cridaven: “A qui ajudes?”, explica l'Olha. El marit va ser detingut i més tard en van trobar el cos en un bosc als afores. 

Tetiana Korobkova, psicòloga que rep els refugiats ucraïnesos, diu que entre la gent gran que opta per marxar es repeteix un mateix sentiment: senten pena i angoixa per les cases o granges que han deixat enrere, perquè consideren que perden tota una vida de treball.

Entre els pares que es queden hi ha un temor: que els nens mostrin a les escoles controlades opinions antirusses o proucraïneses. “Els professors posen a prova els nens”, diu un testimoni: “Si el nen respon malament, els pares rebran una visita”.