Rússia i la Xina lideren la cursa pel domini d’un Àrtic blau

BarcelonaQuan el 19 de febrer el vaixell rus Christophe de Margerie va fer història travessant l’Àrtic per primer cop en un mes de febrer, ho va fer enmig de la foscor de la nit polar -que a l’hivern dura les 24 hores- i sobre un oceà gelat de color blanc. Amb aquest viatge experimental, Rússia va provar -i confirmar- la seva capacitat de portar gas natural liquat a la Xina durant tot l’any, i no només en els pocs mesos d’estiu que fins ara obre la ruta del nord-est. Amb el buc reforçat per tallar el gel, el Christophe de Margerie havia travessat l’Àrtic al gener, en un altre rècord històric i sense necessitat de cap trencaglaç, per anar de Rússia fins al port xinès de Jiangsu, on va descarregar el gas natural. Va trigar 11 dies. El viatge de tornada a Rússia al febrer va ser més llarg i sí que va necessitar un trencaglaç en l’última part del trajecte. Però, tot i la dificultat, la proesa marítima russa obre una nova frontera per a la navegació a l’Àrtic. Demostra que la ruta que connecta Europa i Àsia a través del pol Nord és cada cop més transitable, a mesura que el desglaç accelerat pel canvi climàtic transforma el blanc de l’Àrtic en blau.

Aquesta ruta del Mar del Nord, que tant Rússia com la Xina van començar a explotar comercialment fa només deu anys com a via alternativa al canal de Suez, comença a agafar embranzida: l’any 2020 es va batre el rècord de viatges complerts per aquesta ruta, amb 64 travessies, el doble que l’any anterior, quan van ser 37. En total, 331 vaixells van fer servir el 2020 aquesta ruta, que en bona part transita per aigües russes, segons dades del Center for High North Logistics de la Universitat del Nord, a Noruega. La majoria de vaixells eren russos, però també destaca la naviliera xinesa Cosco, a més del Canadà, amb carregaments sobretot de mineral de ferro, petroli i gas natural liquat.

Un domini russo-xinès sobre l’Àrtic que no ha passat pas desapercebut als Estats Units. “En les properes dècades, el ràpid desglaç marí i un Àrtic cada cop més navegable, un Àrtic blau, crearan nous reptes i oportunitats. Sense una presència naval nord-americana sostinguda [...] la pau i la prosperitat afrontaran cada cop més el desafiament de Rússia i la Xina, que tenen uns interessos i uns valors molt diferents dels nostres”, diu la Marina dels Estats Units en el seu Pla d’acció estratègic per a l’Àrtic, publicat amb el títol d’Artic Blau tot just el 5 de gener passat, poc abans que Joe Biden prengués possessió. El document, que aposta per incrementar i modernitzar la presència naval dels EUA a l’Àrtic, assenyala la ruta del Mar del Nord que “està desenvolupant Rússia” -amb interès coincident de la Xina-, però també el passatge del nord-oest que el “Canadà està revitalitzant”, i encara la possible ruta pel centre del pol Nord, que “en els propers 20 o 30 anys té el potencial de transformar el sistema de transport global”.

L’Àrtic s’escalfa el doble de ràpid que la resta del planeta i els científics de l’ONU preveuen que el 2050 experimentarà el seu primer estiu sense gel. “Alguns estudis ho situen abans i tot, d’aquí a 10 o 20 anys”, diu l’investigador especialista en gel marí del Barcelona Supercomputer Center (BSC) Juan Camilo Acosta Navarro. Un Àrtic sense gel a l’estiu permetria navegar, ja no per les dues rutes costaneres actuals, sinó pel bell mig del pol Nord.

“Unes condicions molt dures”

“Però les condicions en aquesta ruta seran molt dures, perquè hi ha moltes tempestes i no és un canal com el de Suez o el del Panamà, on tot ja surt al mapa: al pol Nord hi ha moltes zones per cartografiar”, adverteix amb escepticisme l’advocat mediambiental Arne Riedel, que treballa a l’Institut Ecològic de la UE i que no creu que aquesta ruta polar pugui substituir la de Suez, sinó més aviat complementar-la. Per travessar el pol Nord calen vaixells especials, reforçats per al gel, apunta, a més de potents trencaglaç com els de Rússia, la potència àrtica que en té més ara mateix.

De fet, Rússia ja és qui utilitza més aquesta ruta del nord-est, que encara ara està oberta normalment només de juliol a novembre. “Però la finestra de temps en què la ruta és practicable cada any es fa més gran”, apunta el catedràtic de ciències del mar de la UB Miquel Canals, per a qui la fita del Cristophe de Margerie “no ha estat cap sorpresa -diu-, tard o d’hora havia de passar”. Amb tot, les condicions que ho han permès han estat especialment propícies, segons explica Acosta. “El 2020 va ser un any anòmal a l’Àrtic des de l’inici, amb una primavera i un estiu que van batre rècords de calor a Sibèria”, explica. Hi va haver incendis devastadors a Sibèria que “van fer que el mar estigués molt calent”. Això ha fet que el del 2020 hagi estat el mes de novembre amb una extensió més petita de gel àrtic registrada (el setembre ja havia estat el segon amb menys gel des del 1979). Tot plegat ha vingut acompanyat en els últims mesos del debilitament del vòrtex polar, que fa que el corrent de vents freds que normalment es concentra sobre el pol s’escapi cap a latituds més baixes, cosa que propicia temporals de fred en llocs poc acostumats, com el Filomena de la península Ibèrica.

Però per molt especial que hagi estat el 2020, amb un covid-19 que també pot haver propiciat un refredament momentani de l’atmosfera per la falta d’aerosols humans, diu Acosta, les tendències al pol Nord estan clares. Cada cop hi ha menys gel i és menys gruixut.

Tot i així, per fer més transitable la ruta polar calen inversions en infraestructures, i Moscou busca la cooperació, i els diners, de la Xina. El govern de Xi Jinping també ha fet una aposta potent per la Ruta Polar de la Seda com a potent extensió del seu projecte clau de Ruta de la Seda terrestre (One belt one road ). Per l’Àrtic, la Xina pot connectar amb el nord d’Europa estalviant fins a dues setmanes de navegació respecte a la ruta de Suez, i evitant alhora els colls d’ampolla (i la pirateria) de l’estret de Malaca i el golf d’Aden.

Per això la Xina està construint els seus propis trencaglaç i fa només dos mesos va anunciar el llançament d’un satèl·lit que tindrà com a única missió vigilar de prop les rutes marítimes per l’Àrtic. “Rússia ha buscat la col·laboració econòmica de la Xina a l’Àrtic sobretot després del conflicte d’Ucraïna del 2014, que va trencar la cooperació financera que tenia amb els Estats Units per explorar l’Àrtic”, explica Riedel.

Rússia i la Xina volen explotar al màxim l’Àrtic blau. I els efectes mediambientals d’això són també evidents. El Codi Polar aprovat el 2017 intenta minimitzar-los fixant les condicions que han de complir tots els vaixells que naveguin pels pols. “Contaminació acústica, que afecta sobretot les balenes, contaminació per residus i risc de vessaments de fuel” són, segons Riedel, només alguns d’aquests impactes.