Rússia, sense llibertat de premsa
El règim de Putin ha suspès la publicació de Novaia Gazeta dies després de silenciar l’emissora de ràdio Ekho Moskvi i passades poques setmanes de la il·legalització de l’associació cívica Memorial. Eren els tres grans reductes de llibertat que quedaven a la Rússia de Putin. Al Kremlin tant se li’n dona que el director de Novaia Gazeta sigui el premi Nobel de la Pau Dmitri Muràtov ni que també ho fos Andrei Sàkharov, el fundador de Memorial. Novaia Gazeta havia tirat endavant amb el record dolorós de l’assassinat, l’octubre del 2006, de la reportera Anna Politkóvskaia, i ara tanca havent d’entomar la mort de la col·laboradora i redactora de The Insider Oksana Baulina en un bombardeig a Kíiv.
La memòria em porta a l’austera redacció de Novaia Gazeta mentre entrevistava el periodista –i militar retirat—Viatxeslav Ismàilov, considerat el successor i hereu d’Anna Politkóvskaia. Ismàilov no es treia del cap els crims perpetrats sistemàticament en una Txetxènia devastada que Putin exhibia com una victòria. Però a Viatxeslav Ismàilov encara l’horroritzava més la ignorància, la resignació i la indiferència amb què tants ciutadans russos assistien com a espectadors a aquell daltabaix. Feia pocs dies que la policia política, l’FSB, hereu del KGB, havia estat autoritzada per sentència judicial a utilitzar les denúncies anònimes per perseguir suposats delictes. I el militar i periodista Ismàilov va parlar clar: “Aparentment, els russos hem triat tranquil·litat i ordre a canvi de cedir llibertat. Però hem perdut les llibertats i no hem guanyat seguretat. Si en temps de Ieltsin es robaven milions, ara es roben milers de milions. És una estabilitat aparent. Durant el mandat de Gorbatxov, estàvem més a la vora de la democràcia que no pas ara”.
La por de Vitali Koròtitx
I tant. Durant els primers temps de la perestroika, un cop superada la Conferència Federal del PCUS del 1988 i les eleccions quasi constituents del 1989, alguns mitjans de comunicació –tots eren de titularitat pública— van elaborar els seus propis estatuts i van començar a funcionar com els mitjans de les societats democràtiques i obertes. Recordo l’entrevista al director de la revista Ogoniok, Vitali Koròtitx, que arribaria a ser diputat del primer grup parlamentari opositor. Koròtitx no em va amagar que tenia por. Por que l’experiment democràtic fracassés i Rússia llisqués cap a la misèria material i intel·lectual. El fracàs temut per Koròtitx va fer efímera la llibertat, es va endur la independència d’Ogoniok i va imposar la presència de mitjans de comunicació aparentment lliures i elegants com ara el diari Kommersant, que va començar en mans de l’oligarca Borís Berezovski i va acabar, a través de Gazprom, en l’òrbita de Vladímir Putin. I és així com Putin va començar a dissenyar l’arquitectura comunicativa del seu règim, que culminaria amb aparells de propaganda com la cadena RT i l’agència Sputnik, mentre, paral·lelament, eren abatuts els comunicadors “traïdors” i “enemics”. El 2007, set anys després d’haver arribat Putin al poder, havien estat assassinats catorze periodistes i la xifra aniria pujant fins a emergir una dada que fa feredat: entre 1992 i 2018 van ser abatuts cinquanta-vuit periodistes. A Iuri Xekotxikhin, periodista de Nezavissimàia Gazeta, el van enverinar a punt de sortir cap als EUA per declarar sobre les trames mafioses. Xekotxikhin m’havia explicat de viva veu que “el 80% del negoci bancari és mafiós”.
L'assalt a 'Novoie Vremia'
Aleksandr Pumpianski, empresari i director de Novoie Vremia –una capçalera històrica d’informació internacional— no va caure abatut a trets ni va ser enverinat, però li van prendre la seva revista a cops. Era l’any 2003. Pumpianski és sotmès a tota mena de pressions per part dels propietaris de l’edifici on hi havia Novoie Vremia exigint-li que marxi amb l’argument de fer reformes i contractar nous negocis. Pumpianski s’ensuma la urpada del Kremlin i informa els mitjans internacionals solidaris, que acaben interpel·lant Putin sobre la qüestió: “Què passa a Novoie Vremia?”, li pregunten. I Putin respon que “La llibertat de premsa mai no ha existit a Rússia”. Tot un avís. Van continuar les intimidacions a Pumpianski i als seus periodistes fins que el febrer del 2004, tres setmanes abans de les eleccions presidencials, un grup violent assalta la redacció de Novoie Vremia i trinxa ordinadors, arxius, maquinària, mobiliari i fins i tot el parquet del terra. Eren els clàssics mètodes de la KGB. Pumpianski va haver de canviar de local i d'ajornar la publicació de Novoie Vremia i empassar-se, alhora, que els que la van trinxar eren els hereus dels que li havien destrossat la vida el 1976, quan sent corresponsal a Nova York del Komsomólskaia Pravda va haver de marxar a Moscou a correcuita, destituït, amenaçat i acusat pel KGB de ser un periodista burgès i antisoviètic.